Petit tast cinèfil (X)

Avui tenim dues pel·lícules que ja fa setmanes que corren, però que encara correran més ja que estan en la cursa per als Òscars, i una que s'acaba d'estrenar. Aquesta última, "Attack the block", va ser una agradable sorpresa de l'últim festival de Sitges. I és que la premisa de que uns aliens aterrin enmig d'un barri conflictiu de Londres, en lloc del típic poblet americà de xalets aïllats, té força gràcia. 

ATTACK THE BLOCK, de Joe Cornish. És aquesta una pel·lícula que es troba enmig del cinema comercial i del cinema més independent, en concret el de la comèdia social. En realitat no pertany a cap dels dos, i aquesta és la seva gràcia, ja que el que vol arribar a ser és una revisió de les pelis de ciència ficció adolescent dels vuitanta... una mica a l'estil de "Super 8", però amb molta més "guasa". Aquí els protagonistes fumen marihuana i atraquen a noies indefenses pels carrers dels suburbis londinencs. Aquí els extraterrestres són de disseny "retro" (una barreja entre els Critters i el Diable de Tasmània) i els escenaris semblen extrets de la sèrie "The Wire". Tot molt diferent a les inspiradores pel·lícules d'Spielberg, Dante, Zemeckis i companyia.

TINTIN Y EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg. Que Spielberg té la mà trencada en qüestió de cinema d'acció i aventures no és pas cap secret. Els diversos lliuraments de la sèrie sobre Indiana Jones són un aval ben important. La única diferència és que ara en lloc de treballar amb imatges reals ho fa amb l'animació, concretament amb la tècnica del Stop Motion. El resultat és brillant, espectacular i trepidant. La única pega és que les històries de Tintin se li fan petites. Aquí hi ha aventura i poc més. Els personatges són bidimensionals i no tenen cap gran conflicte, o almenys els que tenen (no cal oblidar que Hadock és un alcohòlic) són tractats sense cap importància. Una pel·lícula blanca, per a tots els públics, i això sí... de factura impecable.

CRIADAS Y SEÑORAS, de Tate Taylor. Ja en el Hollywood dels quaranta i cinquanta va sorgir una mena de subgènere que en aquell moment es deia "cinema per a dones". Eren pel·lícules on les protagonistes eren dones i tot el que passava girava entorn a les seves tribulacions i desventures, quasi sempre en to de comèdia dramàtica. Les més destacades van ser "Mujeres", de Cukor, o "Carta a tres esposas", de Mankiewikz, però arribarien moltes d'altres menys destacables protagonitzades per Joan Fontaine, Olivia de Havilland, Bette Davis i moltes d'altres, i dirigides a un consum bàsicament femení. Això es va extendre i encara en els últims anys han aparegut mostres del subgènere, com ara "Ricas y famosas", "Magnolias de acero", "Tomates verdes fritos" o "El clan Ya-Ya". La que avui comentem està clarament marcada per aquesta tradició, i val a dir que n'és un exemple més que digne, molt ben interpretat, entretingut i amb la qüestió del racisme com a teló de fons.