Recordant a Jordi Dauder...

Fa uns dies vam saber que havia mort, després d'una llarga malaltia, l'actor badaloní Jordi Dauder. Aquesta notícia, juntament amb l'homenatge ciutadà que se li està preparant, m'ha fet pensar en una entrevista que li vaig fer ja fa molts anys... Les impressions que em va causar aquell dia  i també les que vaig tenir en altres trobades fugisseres (al teatre Romea, a la redacció del diari El Punt, etc.) em retornen la imatge d'un home de fermes conviccions, comunista militant i reaccionari convençut. Recordo les seves dures crítiques al llavors alcalde de la ciutat, el socialista Joan Blanch, i suposo que tots recordem la samarreta de "No a la guerra" que va lluir al Congrés dels diputats quan gobernava el PP. Aquella acció li va valdre l'expulsió de l'hemicicle, juntament amb Pilar Bardem, Ana Belén, María Barranco, Juan Echanove, Juan Luís Galiardo, etc.

Era un dia d'hivern de 1996. Vaig arribar al pis que Dauder tenia al barri Sant Crist de Badalona, el meu barri. En aquells moments estàvem a punt de deixar de ser veïns, ja que tenia previst anar a viure a una casa que tenia al camp. El pis, per tant, estava mig desmantellat... i el meu record (els records són equívocs, això està clar) és d'haver fet l'entrevista a la taula del que deuria ser el seu petit despatx. Recordo només la il·luminació d'un flexo, i el cert és que sempre que penso en aquella entrevista em ve al cap una posada en escena d'interrogatori o de comissaria. També recordo que abans de començar ell va posar damunt la taula un recipient per veure "mate", i potser per la meva cara (en aquella època no era tan comú com ara veure a algú que prengués mate) o per algun altre motiu que ara no recordo em va comentar: "No és que em drogui, eh? És que vaig estar uns anys vivint a Sudamèrica...".

Dauder era un home que imposava. La seva veu, el seu posat... Tot feia pensar en un home dur, sec i aspre. Però era més aviat el contrari. Quan començaves a parlar-hi, tot i que sí donava la imatge d'home seriós -almenys amb persones que no hi tenia confiança-, de seguida veies que traspuava una gran humanitat, i que s'apassionava quan començava a parlar del que ell creia que eren injustícies. Recordo que li vaig preguntar si li havia generat algun conflicte interpretar a un empresari ambiciós i capitalista com en Mateu Montsolís (recordem que era l'època de "Nissaga de poder"), tenint en compte el seu passat polític i reivindicatiu. Davant de la meva pregunta va citar a Simone de Beauvoir: "No tinc cap inconvenient en fer de capitalista en un context progressista, però el que no faria mai és de progressista en un contexts reaccionari o nazi.". I fins i tot va acabar dient-me: "A nivell actoral un ha de fer de tot. El que seria molt diferent és que vingués algú de l'extrema dreta i em demanés per fer una pel·lícula sobre aquesta ideologia. Llavors, segur que no ho acceptaria". Uns anys després faria el que serà el seu paper més recordat, el de capellà de l'Opus Dei a la pel·lícula "Camino". En aquells moments, ni ell ni jo encara no ho sabíem...