Começa la tardor i comencen a arribar també els grans títols de la temporada. De moment, però, ens acontentarem amb alguns de final d'estiu. Els tres que destaquem avui són els típics de sala en versió original (dos d'ells són documentals... i de dansa!), tot i que n'hi ha un que està cridat a ser una de les revelacions de l'any, i un autèntic fenòmen dins del cinema més independent.
PINA, de Wim Wenders. De tant en tant, Wenders fa documentals... i el cert és que acabaran essent una part molt recordada de la seva filmografia. Primer va ser "Buena Vista Social Club" (un autèntic fenòmen musical) i ara és aquest magnífic, bellíssim i emotiu homenatge a Pina Bausch, una de les millors coreògrafes de tots els temps. El documental té un punt de vista discutible, però la força de les imatges (tant en 3D com en qualsevol format) t'arrossega de tal manera que l'acabes acceptant de ple. Estem davant d'una de les pel·lícules de l'any. Tant o més disfrutable que aquell "Tango" que va fer Carlos Saura ja fa anys, i que tant em va agradar.
DANCING DREAMS, de Anne Linsel i Rainer Hoffmann. Aquest documental és una formiga al costat de "Pina", però val a dir que és absolutament complementari. Crec que per entendre la figura d'aquesta gran dona cal veure totes dues cintes. El format, l'objectiu formal i també la pretensió estètica no poden ser més diferents, però en els dos es parla d'esforç, de treball i de perseverança. I tot sense pressions ni tensions, sinó enfocant tota l'energia cap a un sol objectiu: la dansa. Molt recomanable per veure-la amb fills adol·lescents. 
EL PERFECTO ANFITRIÓN, de Nick Tomnay. Aquesta pel·lícula va arribar a finals d'estiu, quasi d'amagat, i amb un cert prestigi després d'haver passat per l'últim festival de Sitges. A més, el seu protagonista despertava un interès afegit, ja que David Hyde Pierce (el Fraser televisiu) venia precedit d'elogioses crítiques. Bé... potser per tota aquesta propaganda el film ha resultat finalment decebedor. Ni el guió és tan bo (al final de la pel·lícula la història fa aigües per tot arreu), ni la idea tan brillant, ni els actors tan esplèndids com es deia. En aquest sentit quasi he de dir que em va interessar més el segon protagonista, un tal Clayne Crawford, que té certa retirada al Ray Liotta de fa anys. Podria haver estat una versió "independent" de "La huella", però ha acabat essent una petita taca sense importància.
No hay comentarios:
Publicar un comentario