El Dr. Almodóvar i les seves criatures

Ara que tothom ha vist, criticat, lloat o humiliat "La piel que habito", m'agradaria donar la meva opinió. En realitat, vaig veure la pel·lícula el primer dia de la seva projecció comercial, i a la primera sessió. Per a mi una peli d'Almodóvar és un tot un esdeveniment, més enllà del que és estrictament cinematogràfic. Em passa amb algun director més, com ara Von Trier, però en el cas del manxec és més disfrutable, ja que he anat creixent i formant-me amb el seu llenguatge, i l’entenc, i el visc d’una forma molt propera.  És per això que m’estranya que molts diguin que aquesta cinta és un gir inesperat a la seva carrera, un pas més enllà, un canvi de rumb o una "anada d'olla". Jo crec que no és més que una posada en escena, més evident si es vol, d’alguns elements que sempre han estat en el seu cinema. Vegem-ho.

 “La piel que habito” és una pel·lícula obscura, per no dir tèrbola, però Almodóvar ja ha deixat veure el seu cantó fosc en més d’una ocasió: “La ley del deseo” ja era un thriller passional en tota regla, amb assassinats i canvis d’identitat sexual com a bandera (us sona el tema?), sense comptar amb la morbositat de “Matador” o “Átame”, l’estranya perversió de “Hable con ella” o aquella incòmoda i còmica violació de “Kika”, que ara s’atreveix a homenatjar en aquest film. A més, tota la truculència ja estava en la novel·la de Thierry Jonquet, i Almodóvar només ha hagut d'adaptar-la al seu univers personal per trobar-se... com a casa. Per cert, ara que repasso la filmografia del director espanyol m'adono que té molt poques cintes on no hi hagi un assassinat (o més d'un), una mort violenta o una agressió sexual. 

També s'ha parlat molt de l'efecte còmic (involuntari, és clar) de "La piel que habito". Almodóvar l'ha plantejat com una pel·lícula sèria, que fluctua entre els gèneres del terror, la ciència ficció i el melodrama. Tot i així, és inevitable trobar personatges estripats, com ara el de Roberto Álamo, o bé escenes volgudament còmiques, com la que protagonitza el germà del director. La resta de la cinta no té res de comèdia, sinó de "melodrama castís", que és una de les grans troballes del director des del principi de la seva carrera. En aquest sentit, no falten les mares secretes, els germans inconfessables, la dona cremada i embogida, etc. I sí, tot camina per la corda fluixa i ens pot fer riure en més d'una ocasió, però en el fons queda un regust amarg, molt amarg. Com el del final, on es diu una frase contundent que ratlla el ridícul però que és un cant a la tolerància, a l'esperança, a l'acceptació del fet diferencial. Una frase que tanca en si mateixa molts diversos sentits, i que a la vegada genera una certa inquietud. Una frase, per cert, que ja es deia d'una forma molt similar a "La ley del deseo"... Una altra mostra de que Almodóvar segueix fidel a si mateix. Evolucionant, és clar, però fidel a un estil i a una forma d'entendre el cinema.

Per acabar, destacar les intepretacions dels tres grans protagonistes. Banderas està fred, irreconeixible, però extraordinàriament eficaç. Elena Anaya apareix més guapa que mai i demostra ser una de les grans actrius del moment, mentre que Marisa Paredes es "desmelena" amb el seu melodramàtic i fantàstic personatge (el Goya serà per ella, i si no ja veureu). D'altra banda, la factura del film (música, fotografia, direcció artística, vestuari) és tant impecable que no necessita gaire elogis més. Només dient que és d'una gran bellesa podrem resumir el que se sent davant de les seves imatges.