Records capverdians

Que difícil definir un viatge, una experiència que dura el que duren les hores que estàs allà. Sí, és cert que queden els records, o les fotografies, però allò que sents en el lloc ja no es repeteix. Tornem a casa i tot s'esvaeix, com els edificis que s'ensorraven a la memòria del personatge principal d'"Inception". Mirem de retenir alguna cosa... i l'expliquem mil cops... per tal que almenys en quedi el record de l'explicació, com acostuma a passar amb els somnis. Avui us faré només quatre impressions de Cap Verd (Cabo Verde, com diuen ells). Potser alguna altra vegada us explico alguna cosa inventada, fruit ja de l'oblit o d'un record que es va deformar amb el mini-jetlag.

Cap Verd és, per a mi, platja verge (que no vol dir solitària), "no estres" i gent humil, però orgullosa de ser-ho. Santa Maria -la població on estàvem a l'illa de Sal- tindrà sempre el record del primer dia: hotels a mig fer, busos turístics abandonats en solars immensos i de gran potencial per a "depredadors immobiliaris", cases despintades, carrers quasi buits durant el matí... però portes obertes, nens jugant per tot arreu, bullici i festa quan els sol marxa... i gossos -molts gossos- sense cadena, sempre mendicant per bars i restaurants (sí, sí... a dins dels restaurants). La gent, feliç i despreocupada. Crec que l'anècdota de que en un restaurant vam esperar una hora el primer plat i tres quarts d'hora el segon és ja un clàssic d'aquest viatge.

Cap Verd també és olor de peix. Els pescadors que tallaven el peix directament al moll, tot i l'avís de no fer-ho, és també un clàssic de l'esperit del "tant se m'enfot" que fa als "capverdians" una gent especial, relaxada i, en certa forma, molt liberal. Allà un home pot tenir vàries dones, però no vol dir que s'hi casin (els joves es casen molt poc) sinó que reparteixen la llavor per allà on passen... tot i que després se n'han d'ocupar "més o menys". Les dones, per la seva banda, són mares a molt curta edat, però això no les fa desgraciades sinó fortes i decidides. Vam topar amb una guia que ens explicava, amb cara d'enorme felicitat, com va passar de la seva parella i va preferir criar ella sola al seu fill. També ens deia que de petita havia de caminar quatre hores per anar al col·legi i quatre per tornar... però ara sap quatre o cinc idiomes, entre els que està l'espanyol, que va aprendre de treballar amb un cuiner de Málaga... em sembla recordar.

Crec, però, que el record més brutal va ser pujar al volcà "Pico do Fogo", un volcà en actiu que l'any 93 va tenir un erupció considerable. Vam poder trepitjar sense problemes la lava d'aquell moment, ara solidificada i gens protegida ("os podeis llevar los trozos que queráis", deia la guia tota despreocupada. "Si para eso está"). Just al costat d'aquest riu de lava solidificat hi ha un poble. Un poble que sempre ha estat allà i que desafia al volcà, encara viu i caldejat per sota. Curiosament, els nens i nenes del poble -tot i ser negres, com la majoria de la població de les illes- són rossos i tenen els ulls clars. Quan ens ho deien sonava més a llegenda que a veritat, com si fos la història del "Pueblo de los malditos"... però quan arribes a dalt t'adones que és cert. Ara bé, la sensació de sorpresa queda superada per la pobresa en que viu aquesta gent, vestits amb abrics i xancletes, com a mostra de la variabilitat climàtica de l'illa de Fogo. De seguida et surten al pas de l'autocar per vendre mercaderies que després vam sospitar... sortien del mateix vehicle. Aquí les cares no eren alegres. Suposo que el fred i la por tornen els caràcters més eixuts. Vaja, com la gent de camp... que és el que realment són (fan vi i cultiven diverses classes de fruita) tot i que en lloc de plantar a la terra ho han de fer entre rocs i rebuig volcànic.

Cap Verd és ja un record d'un occidental de classe mitja que torna a seure en el sofà de casa veient la tele de plasma, però espero que el record no em faci oblidar que la vida... igual que tantes altres coses... com més simple, senzilla i sincera, millor.