Seguim amb el tast cinèfil que arriba de tant en tant. En aquesta ocasió és un tast cent per cent de cinema espanyol, o bé de cinema parlat en castellà. El més curiós és que cap de les tres pel·lícules triades m'ha despertat gaire entusiasme... Casualitat? Esperem que sí, perquè hi ha prou potencial a casa nostra com per poder veure pel·lícules més rodones i reeixides.
BALADA TRISTE DE TROMPETA, d'Alex de la Iglesia. Aquesta era una pel·lícula esperada, ja fos perquè el director té el seu públic o ja fos perquè venia avalada per Tarantino en el darrer festival de cinema de Venècia. Això últim ja ens havia de col·locar sobre la pista, i el cert és que no portava a engany. Aquesta cinta del president de l'Acadèmia Espanyola de Cinema és una gamberrada molt a l'estil del director nord-americà, amb les seves dosis de violència, gore, humor i terror. Tot i així, el còctel no acaba de funcionar; el fil argumental és massa dèbil, i el context històric fa de bon teló de fons... però no supleix les mancances de guió. Una llàstima!! Sobretot perquè hi ha un inici prometedor, vàries escenes brillants, i imatges molt potents. Un altre cop serà.
BIUTIFUL, d'Alejandro González Iñarritu. El director mexicà ha confós les coses. Ha volgut rodar a Barcelona una pel·lícula sobre baixos fons, però tenint més present la realitat del seu país que la nostra. Amb això no vull dir que tot el que passa a la pel·lícula no pugui ser cert, sinó que la forma de plantejar-ho és la que fa que al final acabi resultant inversemblant. Potser és per l'acumulació de desgràcies... Potser és pel to dramàtic, quasi tràgic, amb que els personatges enfronten les seves vides... Potser és pel fet de no contrastar tot aquest inframón amb una Barcelona més reconeixible per tots... No sé exactament perquè pot ser, però el cert és que la pel·lícula acaba essent un recital de Javier Bardem, que defensa com pot una cinta que l'acaba oprimint com uns pantalons dues talles més petits.
AGNOSIA, d'Eugenio Mira. Estem davant d'una pel·lícula de gènere. Una cinta que ha sorgit a remolc del gran boom de cinema fantàstic que ja fa temps que s'està gestant a casa nostra. Aquest cop, a més, es barreja el melodrama, la història romàntica i alguna cosa més que fins i tot se m'escapa. El que no es pot negar és que la pel·lícula té una factura impecable, però també cal dir que acaba fracassant en la seva missió d'entretenir tota l'estona. A més, una escena no pretesament còmica acaba embrutant la part final de la pel·lícula, que en altres mans potser hauria esdevingut una bona peli romàntica, amb tocs de fantasia o de thriller. Una altra llàstima!! Què hi farem?!
BALADA TRISTE DE TROMPETA, d'Alex de la Iglesia. Aquesta era una pel·lícula esperada, ja fos perquè el director té el seu públic o ja fos perquè venia avalada per Tarantino en el darrer festival de cinema de Venècia. Això últim ja ens havia de col·locar sobre la pista, i el cert és que no portava a engany. Aquesta cinta del president de l'Acadèmia Espanyola de Cinema és una gamberrada molt a l'estil del director nord-americà, amb les seves dosis de violència, gore, humor i terror. Tot i així, el còctel no acaba de funcionar; el fil argumental és massa dèbil, i el context històric fa de bon teló de fons... però no supleix les mancances de guió. Una llàstima!! Sobretot perquè hi ha un inici prometedor, vàries escenes brillants, i imatges molt potents. Un altre cop serà.
BIUTIFUL, d'Alejandro González Iñarritu. El director mexicà ha confós les coses. Ha volgut rodar a Barcelona una pel·lícula sobre baixos fons, però tenint més present la realitat del seu país que la nostra. Amb això no vull dir que tot el que passa a la pel·lícula no pugui ser cert, sinó que la forma de plantejar-ho és la que fa que al final acabi resultant inversemblant. Potser és per l'acumulació de desgràcies... Potser és pel to dramàtic, quasi tràgic, amb que els personatges enfronten les seves vides... Potser és pel fet de no contrastar tot aquest inframón amb una Barcelona més reconeixible per tots... No sé exactament perquè pot ser, però el cert és que la pel·lícula acaba essent un recital de Javier Bardem, que defensa com pot una cinta que l'acaba oprimint com uns pantalons dues talles més petits.
AGNOSIA, d'Eugenio Mira. Estem davant d'una pel·lícula de gènere. Una cinta que ha sorgit a remolc del gran boom de cinema fantàstic que ja fa temps que s'està gestant a casa nostra. Aquest cop, a més, es barreja el melodrama, la història romàntica i alguna cosa més que fins i tot se m'escapa. El que no es pot negar és que la pel·lícula té una factura impecable, però també cal dir que acaba fracassant en la seva missió d'entretenir tota l'estona. A més, una escena no pretesament còmica acaba embrutant la part final de la pel·lícula, que en altres mans potser hauria esdevingut una bona peli romàntica, amb tocs de fantasia o de thriller. Una altra llàstima!! Què hi farem?!
No hay comentarios:
Publicar un comentario