Ni MAX ni MENOX

El dia 3 de maig es lliuraran els premis Max d'arts escèniques. Ja fa temps que sabem els nominats, i el cert és que enguany no hi ha hagut massa sorpreses. Han retornat dos grans de l'escena -Lluís Pascual i Mario Gas- i ens tornem a topar, un cop més, amb Animalario. El que passa amb aquest grup és una cosa que no sé explicar... a no sé que siguin cofundadors de l'SGAE o bé cosins germans de Teddy Bautista (president de l'SGAE i famòs per haver-se aprovat fa poc, per quan es retiri, una pensió mensual de 24.500 €).

Hi ha tres noms en això dels Max que es repeteixen any rera any, facin el que facin, l'encertin o la caguin... Són el del ja mític grup madrileny Animalario, i també el de l'actor Alberto San Juan, el de la ballarina i coreògrafa Sol Picó, així com el del músic i director-creador valencià Carles Santos. Per tant, no m'he estranyat gens quan aquest any vaig veure que tornaven a estar a les llistes. En algun cas, fins i tot, en vàries i importants categories.

Però deixant de banda aquestes petites llicències poètiques del socis d'SGAE, val a dir que enguany l'edició destaca per haver nominat a espectacles importants i mereixedors de premi. Em refereixo a "La casa de Bernarda Alba" i "Mort d'un viatjant", a més d'actors importants com Rosa Maria Sardà, Blanca Portillo (clara aspirant a ser repetidora anual), Jordi Boixaderas, Roberto Álamo o fins i tot Concha Velasco, a la que se li agraeix que amb 70 anys s'hagi tirat a l'esquena un personatge de tant de pès i l'hagi arrossegat -com a cap de cartell indiscutible- per tot Espanya.

També tinc ganes de parlar de la candidatura a millor text escrit en català, potser perquè a vegades -moltes vegades- hi apareixen persones conegudes. Enguany hi està el de Marta Buchaca, autora que conec i amb la que vaig fer un petit treball no fa pas massa mesos. La seva nominació, jo crec que merescuda, és per l'autoria de l'obra "Plastilina" que es va poder veure l'any passat a la Sala Beckett. Allà s'inspirava en el cas de l'indigent que va morir cremada en un caixer... o més ben dit, s'inspirava en els adolescents que van perpetrar l'homicidi, així com en les relacions familiars que es van establir un cop destapat el cas. Un tema difícil que sabia portar molt bé, teatralment parlant. Des d'aquí, molta sort Marta!