Una comèdia... ¿ideal?

"Un marit ideal" és ja un dels grans èxits de la temporada. Amb els seus quatre mesos de programació assegurada (el Goya intenta explotar i promocionar els seus espectacles al màxim, i ben fet que fa) i amb vàries funcions de localitats exhaurides, aquesta actualització de l'obra de Wilde s'ha convertit en la comèdia de l'any a Barcelona. ¿Per mèrits propis? Bé, millor serà anar pam a pam...

Que el text de Wilde és enginyós, brillant i d'una categoria inusual no cal ni dir-ho. Que el director Josep Maria Mestres partia amb l'aval d'haver fet amb èxit i prou encert un elegant "El ventall de Lady Windermere" és un fet. Que el repartiment presentava solvència contrastada en mil i una batalles teatrals també està més que demostrat. Per tant... què falla? L'actualització del text? La moderna i minimalista estètica proposada? El to general de la peça?

Bé, jo crec que l'actualització ha obtingut l'aprovat general, tot i que sempre hi hagi puristes que posin el crit al cel. Ara bé, l'estètica de l'obra és senzillament lletja, pobra, i mal acabada... almenys des de la tercera fila del pati de butaques. I pel que fa al to, val a dir que en ocasions funciona i en altres sembla que estiguem en una comèdia de Neill Simon, que amb tots els respectes, està molt per sota de la categoria de Wilde. I és que crec que aquesta voluntat de fer "comèdia de boulevard" amb un text de reconeguda flema britànica no acaba de quallar. Es nota massa que Mestres vol un èxit comercial immediat, i que intenta fer el possible per agradar a tothom; sinó a què venen els mini-numerets musicals de principi d'escena o el to vodevilesc del segon acte...

Pel que fa a les actuacions, Joel Joan s'emporta cada nit el favor del públic. La seva comicitat -prou mesurada, si tenim en compte la seva tendència a l'excés- connecta amb els espectadors des del minut 1, i aconsegueix moments gairebé catàrtics amb la seqüència d'esdeveniments del segon acte... Aquí, precisament, un s'adona que Joel Joan trepitja la corda fluixa... i que segurament en més d'una funció li haurà calgut posar el peu a terra.

Mercè Pons i Abel Folk són els més britànics i mesurats de la funció, aconseguint moments brillants i d'una tendresa creïble. La resta de repartiment té moments d'encert i lluïment però no brilla al 100%, sobretot en el cas de Sílvia Bel... que amb un paper bombó com el seu només aconsegueix resultar correcta.