A l'igual que va passar l'any passat amb "Camino", la pel·lícula de Daniel Monzón s'ha convertit en la gran esperança blanca del cinema espanyol de cara als Goya. Sense ser pel·lícules rodones, tenen la gran virtut de ser enèrgiques, efectives i de crear un gran corrent de simpatia al seu voltant... a més de ser dirigides per directors que encara no han estat consagrats. Per tant, en un any en que ni Almodovar, ni Trueba, ni Coixet (ni gairebé Amenábar) han convençut del tot, "Celda 211" es converteix en una mena de salvavides de qualitat.
La qualitat, evidentment, no se la negarem. La pel·lícula està dirigida amb mà ferma, i amb un ritme que rarament trobem en el nostre cinema. Si a això li sumem bones interpretacions dels veterans (Tossar i Resines, tan bé com sempre), algun descobriment interessant i uns quants esquitxos -sense embafar- de realitat social (l'estat de les presons, els etarres engarjolats) tindrem la pel·lícula que agrada a un ventall prou ampli d'espectadors espanyols... Per tant, ¿per què no és una cinta totalment rodona?
A "Celda 211" li falta creure's que podia arribar fins on ha arribat. Petits errors de guió o de producció, així com un final precipitat ens fan entendre que no estem davant d'un film ambiciós, ni d'una obra mestra, o fins i tot ni davant de la millor pel·lícula espanyola de l'any. Tot i així, estem davant d'una pel·lícula de gènere molt ben feta que continua, un cop més, aquesta etapa d'obertura del recent cinema espanyol. Una etapa en la que no hi ha por a tocar els gèneres que sigui; i en aquest cas el subgènere carcelari ens ha fet viure una estona trepidant i, sí, de bon cinema.
No hay comentarios:
Publicar un comentario