Mayte Martín no és tan sols una de les millors cantants flamenques de l'actualitat, sinó una cantant tot terreny capaç d'abodar boleros, tangos, coplas i tot el que se li posi per davant. I el seu mèrit és que tot el que toca sembla nou; sembla que neixi de la seva boca com si fos original, únic, natural. I és que la seva veu és nítida i càlida com poques. Per a mi, una de les veus que més m'acosten el sentiment i la profunditat de les lletres que canta.
El seu últim disc, que vaig poder gaudir en forma de concert al Festival Grec d'enguany, acaba de sortir i és una d'aquelles petites joies que cal tenir a casa. És un disc que en realitat va néixer d'un concert-encàrrec; un concert en el que ella havia de posar música als versos del poeta malagueny Manuel Alcántara. I al final jo crec que s'aconsegueix aquella màgia d'alguns mestres (Serrat, Llach, Raimon...) quan posen notes a paraules ja de per si bellíssimes.
Amb aires de tango, bolero, flamenc... i tants d'altres, Martín ofereix unes cançons que ens parlen sobretot de la mort; però una mort reveladora, esperançadora, inevitable. I és que Alcántara, admirador d'un dels meus poetes preferits (Manuel Altolaguirre), té les paraules justes, i el sentiment adequat per tocar-nos la fibra. Totalment recomanable.
No hay comentarios:
Publicar un comentario