Aquest estiu ha sortit en DVD una de les millors pel·lícules de la passada temporada, "Revolutionary Road". Aquest film de Sam Mendes suposa una radiografia encertadíssima i també força sagnant del món de la parella, de les il·lusions trencades, dels somnis que no es compleixen. És sense cap mena de dubte una de les pel·lícules més tristes de la història del cinema, ja que el seu missatge no té res de positiu, sinó que mostra davant dels nostres nassos el fracàs i l'estupidesa humana... Això sí, amb un gust exquisit i uns actors que mai han estat millors.
Abans que aparegui el títol de la pel·lícula (als 10 minuts de metratge, més o menys) ja sabem que això no pinta bé. Estem convidats a la primera cita d'una parella americana dels cinquanta, i en un obrir i tancar d'ulls es dona una el·lipsi d'uns quants anyets, ja que la fantàstica parella ja són matrimoni, tenen dos fills i viuen en una casa magnífica d'una urbanització exclusiva dels afores. Però justament després de comprovar el salt temporal que acabem de fer, assistim a la primera d'una sèrie de discussions acaloradíssimes que aniran sembrant el film de principi a fi.
El guió, basat en la famosa novel·la de Richard Yates, està trufat de frases contundents, de moments i escenes irrepetibles (el sopar amb convidats que acaba abans de començar és un moment clau). Així mateix, cap personatge està de més ni té una funció innòcua. En aquest sentit, i a banda de la parella protagonista, tenim el matrimoni veí que contempla els somnis dels Wheeler des de la barrera... amb por i recança de que puguin sortir-se'n, ja que ells no ho han aconseguit mai. D'altra banda, tenim al boig lúcid, el que diu les veritats que els altres personatges no volen escoltar; als companys de treball que no entenen de somnis; a la secretària ingènua que entabana i es deixa entabanar a parts iguals; i tenim també a la parella gran, que suposa el tercer estat de degeneració al que pot arribar un matrimoni, ara ja conformat i ensinistrat.
Quant a les interpretacions, crec que DiCaprio fa el millor paper de tota la seva carrera, que ja havia conegut moments estel·lars amb "A quién ama Gilbert Grape", "Romeo + Juliet" o "El aviador", per posar només alguns exemples. Aquí, però, dóna una profunditat esfereïdora a un personatge engolit per un ritme de vida que el supera; un personatge que s'autoenganya (i enganya) per resistir i no esfondrar-se. D'altra banda, Kate Winslet està esplèndida, com sempre. La seva interpretació no sorprèn, perquè ens té molt ben acostumats, però val a dir que amb aquest paper dóna una volta més al personatge de dona disposada a renunciar a moltes coses per complir els seus somnis... Un personatge que entronca directament amb el que feia a "Juegos secretos" (un dels altres grans melodrames de la dècada), però que aquí adquireix un to tràgic i devastador.
Sé que la pel·lícula és d'aquelles que produeixen efectes secundaris (angoixa, mal rotllo, depressió o ganes d'engegar-ho tot a la merda) però també és de les que donen sentit a aquest invent, a vegades tan malmès, que és el cinema. Ara bé, hi ha pel·lícules a les que és fàcil penjar-hi l'etiqueta, i si bé per a mi "Cantando bajo la lluvia" és la pel·lícula més alegre i vitalista de la història, val a dir que "Revolutionary Road" és la més trista i depriment.
Abans que aparegui el títol de la pel·lícula (als 10 minuts de metratge, més o menys) ja sabem que això no pinta bé. Estem convidats a la primera cita d'una parella americana dels cinquanta, i en un obrir i tancar d'ulls es dona una el·lipsi d'uns quants anyets, ja que la fantàstica parella ja són matrimoni, tenen dos fills i viuen en una casa magnífica d'una urbanització exclusiva dels afores. Però justament després de comprovar el salt temporal que acabem de fer, assistim a la primera d'una sèrie de discussions acaloradíssimes que aniran sembrant el film de principi a fi.
El guió, basat en la famosa novel·la de Richard Yates, està trufat de frases contundents, de moments i escenes irrepetibles (el sopar amb convidats que acaba abans de començar és un moment clau). Així mateix, cap personatge està de més ni té una funció innòcua. En aquest sentit, i a banda de la parella protagonista, tenim el matrimoni veí que contempla els somnis dels Wheeler des de la barrera... amb por i recança de que puguin sortir-se'n, ja que ells no ho han aconseguit mai. D'altra banda, tenim al boig lúcid, el que diu les veritats que els altres personatges no volen escoltar; als companys de treball que no entenen de somnis; a la secretària ingènua que entabana i es deixa entabanar a parts iguals; i tenim també a la parella gran, que suposa el tercer estat de degeneració al que pot arribar un matrimoni, ara ja conformat i ensinistrat.
Quant a les interpretacions, crec que DiCaprio fa el millor paper de tota la seva carrera, que ja havia conegut moments estel·lars amb "A quién ama Gilbert Grape", "Romeo + Juliet" o "El aviador", per posar només alguns exemples. Aquí, però, dóna una profunditat esfereïdora a un personatge engolit per un ritme de vida que el supera; un personatge que s'autoenganya (i enganya) per resistir i no esfondrar-se. D'altra banda, Kate Winslet està esplèndida, com sempre. La seva interpretació no sorprèn, perquè ens té molt ben acostumats, però val a dir que amb aquest paper dóna una volta més al personatge de dona disposada a renunciar a moltes coses per complir els seus somnis... Un personatge que entronca directament amb el que feia a "Juegos secretos" (un dels altres grans melodrames de la dècada), però que aquí adquireix un to tràgic i devastador.
Sé que la pel·lícula és d'aquelles que produeixen efectes secundaris (angoixa, mal rotllo, depressió o ganes d'engegar-ho tot a la merda) però també és de les que donen sentit a aquest invent, a vegades tan malmès, que és el cinema. Ara bé, hi ha pel·lícules a les que és fàcil penjar-hi l'etiqueta, i si bé per a mi "Cantando bajo la lluvia" és la pel·lícula més alegre i vitalista de la història, val a dir que "Revolutionary Road" és la més trista i depriment.
2 comentarios:
Es muy triste y por eso y por todo lo que dices, me gustó mucho. Pero no estoy de acuerdo en que su mensaje no tiene nada de positivo. Para mí eso depende de cómo te la tomes. Yo lo que entendí es que cada uno tiene en sus manos el camino de sus vidas. Por eso es importante lo que elijas.
Bonito post.
Tienes razón, como siempre. Pero yo más bien me refería (igual no lo expliqué bien) a que es una película que no da tregua al espectador, que lo deja KO... Luego, ya en casa, cada uno saca sus conclusiones, y la verdad es que la tuya es muy buena... desde un enfoque más positivista. Pero también podría entenderse que la vida, cuando es monótona y gris, puede llegar a ser absorvente, peligrosa y meterte en una especie de callejón sin salida. Creo que DiCaprio retrata perfectamente al ciudadano medio, que un día tuvo ambiciones, pero que ya ni se acuerda... Me recuerda a otro gran personaje cinematográfico que se le parece mucho: el de Jack Lemon en "El apartamento" (otra película tristísima, al menos para mí).
Publicar un comentario