Reina Amàlia 3, a new generation!!

Ja fa anys –l’esgarrifosa xifra de 12- que vaig aterrar per La Riereta, apuntant-me a un curs d’estiu que després es va convertir en un curs complet de teatre, que finalment va allargar-se fins a tres anys... Allò va solapar-se amb un projecte de grup, i finalment vam estar quatre anys més fent obres clàssiques i infantils sense parar. Durant aquell temps, en el que jo vaig tombar els trenta i creia que ja ho tenia tot apamat a la vida, vaig conèixer a gent nova –actors, actrius- que amb el temps es van convertir en una família suplementària que veia més que a la meva pròpia. Ara, alguns d’ells són vells amics (amb tot el que comporta per a mi aquesta paraula)... i podríem dir que ja els tinc integrats a la família, la teatral... o la de veritat... Però el cert és que tot és veritat, tot és teatre.

Però, per què us explico tot això? Per què començo de tant avall? Suposo que era per posar el context a tot el que van ser aquells anys (final de segle, principi de l’actual) per a nosaltres. Sé que cadascú ho va viure de manera diferent, ja que no era el mateix ser de dissabtes, que venir pels matins o ser del grup de la tarda. Sé que els professors influïen –i de quina manera!- i que les sinergies de cada grup creaven camins diferents... Però, que curiós, amb els anys s’han creat –ja fora de la Riereta i ja ben lluny de la influència de ningú- grups o subgrups barrejats, que s’han unit més per afinitats, gustos o seleccions naturals. Sigui com sigui, aquells actors i actrius que vaig conèixer segueixen en actiu, i demostren que realment estimàvem (i estimem encara) el teatre, que aquell temps junts ens va formar com a actors i com a persones (és un tòpic però és veritat), que vam resistir tot tipus d’adversitats i que –sense haver tingut ningú el camí fàcil- seguim estant al peu del canó, sense defallir... I COPANT LA CARTELLERA ACTUAL DE L’OFF-TEATRE BARCELONÍ!!!

Vaig tenir una gran alegria al saber que tots estàvem actuant gairebé al mateix temps, i fins i tot en teatres quasi veïns. Em vaig alegrar al saber que aquells somnis de fa X anys s’havien acomplert. Sé que encara ens sembla poc, que voldríem més i que, segurament, mereixem un reconeixement una mica més gran... però si ens haguessin dit en aquella època que estaríem repartits entre el Llantiol, el Guasch, la Biblioteca de Catalunya, el Brossa o el Teatreneu, hauríem firmat on hagués calgut.

I és que, a part de “La mancha”, que segueix al Guasch Teatre fins a finals de mes, en el Llantiol segueixen els dimarts la gent del grup Stròmboli amb “La cantant calva”, que té en el repartiment a grans i vells amics “rierencs” com la Sara Mejuto i el Carles Berbel (el Carles va ser la primera persona que vaig conèixer allà i m’alegro molt de seguir-hi tenint contacte) i també la recentment incorporada Ana Campo. Però, a sobre, els dimecres també trepitgen l’escenari del Llantiol la Maribel Martín, la Vanessa Serrano, i esporàdicament en David Font. Tots ells pateixen “El Síndrome Chukolsky”, una comèdia que ja fa un munt de temporades que resisteix, lluita i triomfa a la cartellera.

A més, no fa gaire temps que la Isabel Núñez i en Pau Bou –dos “rierencs” més, còmplices també d’aquella època- van aconseguir trepitjar l’escenari del Brossa amb el seu “Cabaret Voltaire”. Però no contents amb això, ara mateix estan al teatre de la Biblioteca de Catalunya amb “En un barquito de vela”, una obra sobre la batalla de l’Ebro carregada de la sensibilitat i el compromís característics del Kaddish Teatre.

I, per últim, no em voldria oblidar del José Adserias i tota la seva “troupe”, que jo crec que ja han arrabassat el rècord de permanència del Joan Pera/Paco Morán amb el seu “Impro.Show”. I encara menys em voldria oblidar de tots els que potser he perdut la pista, dels que tornen a reincorporar-se poc a poc als escenaris (Silvana, ¡cuánto te echábamos de menos!) o bé tots aquells que preparen coses per d’aquí a prop, com són els amics de Clavalacalva –l’Iván Fernández, en Marc Oliva, l’Ainhoa Arana o la Pia Nielsen- amb el seu “Apocatómbesis”.

Com veieu, grups diversos i moltes vegades connectats, que fan propostes molt diverses –des del teatre compromès a la comèdia- i que tenen un denominador comú: el que fa X anys ens va reunir en el local de Reina Amàlia, número 3. M’alegro de veure que aquella generació segueix resistint i oferint... TEATRE.