Aventures madrilenyes

Suposo que fer gires teatrals amb mig decorat a l'esquena i viatjant amb autocar deu ser allò que els antics en deien "hacer tablas". Bé, ja hem tornat de Madrid i suposo que venim amb més "tablas" o més experiència, ja que tots els imprevistos lògics del viatge, de la convivència i del teatre en si sempre porten cap endavant. Cap enrera millor no mirar, que no se sap mai que hi pot trobar un.

Vam arribar a Madrid per tongades, però no va ser fins dimecres al matí que ens vam trobar tots al Centro Cultural Julio Cortázar. Allà ens esperaven les cadires dels tres Reis Mags d'Orient, i una sala molt més gran i millor equipada del que pensàvem. Vam representar "LA VIDA NO LO ES TODO" amb públic al carrer -el centre era molt estricte en quant l'hora de tancament de portes- i vam fer una funció digne, potser no la millor de Madrid... però digne.

Va arribar dijous, i de nou, canvi d'escenari, enrenou de cadires i taules amunt i avall... i per fi arribem a la Sala Montacargas. Aquesta sala, petita i alternativa com poques, és un dels referents clàssics de l'off-teatre madrileny, juntament amb Cuarta Pared i algun altre. Ens van acollir de primera, i ens vam trobar com a casa. Com al menjador de casa, vaja. Des d'aquí, una salutació calurosa a l'Aurora, a l'Àngeles i a d'altres treballadors del teatre, dels quals ara no recordo el nom.

També dijous vam acomiadar a la Denise -directora, autora i ànima del grup. Marxava a Argentina, i per un temps llarg... D'alguna forma li vam dedicar la funció, i el cert és que va anar molt bé. Crec que al Montacargas hem ofert les millors funcions de la temporada... De la nostra temporada, la de "La Vida...", vull dir. Han estat funcions desinhibides, despreocupades i carregades d'humor i de ganes de passar-ho bé.

Respecte als altres detalls, hi ha hagut de tot: migdiades a l'aire lliure -per alguna cosa el grup es diu Teatro a la Intemperie-; visita a la Casa de Campo i a la Residència d'Estudiants; visita a la comissària per denunciar un robatori de cartera; sopars de peu a La Esquina del Eusebio; els esgotadors discursos del Germán abans de començar (tot un clàssic); les ocurrències úniques i inigualables del Sergio, àlias "titooo"; sessió fotogràfica a la nostra tortuga i al seu nou "ligue" (crec que és la única que va lligar a Madrid); etc.

Moltes coses, poc temps... i ganes de repetir-ho. Ens vam sentir actors de debó, i cada cop que ens deien "se han agotado las entradas" ens entrava una mena d'emoció que callàvem, però que compartíem en silenci i una mitja rialla de satisfacció.