12/8/08

"WALL-E". Un amor de ferro

Cada any tenim alguna estrena d’animació que, de cop i volta, es converteix en el gran esdeveniment cinematogràfic de la temporada. Va passar ja fa anys amb “La Bella i la Bèstia” (producte Disney per excel·lència), però després vindria la gran revolució del gènere, “Toy Story”, i des de llavors han anat aterrant puntualment sota la seva estel·la d’humor, acció i guions excel·lents una colla de peces mestres: “Shrek”, “Buscando a Nemo”, “Monster Inc.”, “Los Increíbles”, “Ratatouille”... Totes –menys la de l’ogre Shrek i les peces d’orfebreria de Tim Burton- pertanyen a la Pixar, una companyia d’animació per ordinador que més que pel·lícules... fa miracles.


Aquest any li toca el torn a “Wall-E”, un film quasi rodó, quasi perfecte... si no fos perquè té dues parts ben diferenciades, i la segona –com mana la tradició en això de les parts- és força inferior a la primera. És a dir, pel meu gust hauria deixat al robot Wall-E i la seva estimada Eva perduts en la immensitat d’un planeta Terra cobert literalment de merda. I és que és en aquesta part on la pel·lícula desplega totes les seves armes: la tendresa, l’humor visual, els homenatges a Chaplin, a Keaton... i a molts gèneres cinematogràfics molt i molt americans, com el musical o el western.

No vull dir amb això que l’arribada a la base no tingui moments increïbles (la idea dels humans en permanent estat de regressió és realment molt bona) ni escenes realment intel·ligents i antològiques (el primer pas del gras comandant a ritme de “Zaratrusta”). El que vull dir és que em quedo amb la història d’amor, amb aquesta peça d’animació minimalista que suposen els primers tres quarts d’hora del film. Em quedo amb l’sky line fet d’escombraries, amb “La vie en rose” de Louis Armstrong, i sobretot amb un diàleg d’amor maravellós: “Wall-Eeee” / “Eeeee-va” / “Wall-Eeee” / “Eeeee-va”. Des del “Yo Tarzán, tú Jane” no hi havia hagut unes paraules més senzilles i més encertades per començar una història d’amor. Un amor de ferro, a prova d’humans i merda reciclada.

5 comentarios:

manel armengol i vicente dijo...

doncs l'hauré de seguir!

ànims i sort!

Anónimo dijo...

Quina sorpresa! Jo també segueixo el teu... però últimament no s'actualitza gaire, oi Manel?
Un petó del tiet.

Anónimo dijo...

D'acord amb les dues parts, d'acord també amb l'audàcia i valentia de la primera... però crec que Wall-E requereix les dues parts. No és només una història d'amor, és la història d'un renaixement, d'una redempció. Per això és necessària l'arribada a la nau espacial i la posterior tornada.

M'agrada molt el nou bloc, Carles. Ens hi anem veient, com sempre!

Anónimo dijo...

Home, benvingut al nou blog senyor Oriol! Espero que estiguis molt millor. Fa dies que et vull escriure...

Una abraçada, maco. Ens veiem.

Anónimo dijo...

Me encantó Wall-e... toda la película. Quiero un Wall-e de juguete! Y el limpiador también!