EL CABALLERO OSCURO. La peli del Jocker

Què se n’ha fet del Batman? Són els malvats més estimats que els superherois? Com a mínim, són més rics interpretativament... I això, que ja sabíem, queda demostrat sobrerament en la última pel·lícula de l’heroi rat-panat, que tothom va a veure esperant més les aparicions del Jocker que no pas les del Batman de torn (aquest cop, el repetidor Christian Bale, però abans Michael Keaton, Val Kilmer i George Clooney).

Sembla que la mort de Heath Ledger –un Jocker més realista i més sàdic que el de Jack Nicholson- ha donat un motiu afegit per veure la pel·lícula, però jo penso que la seva brillantíssima interpretació és la que ha transcendit a l’actor. Un pot morir jove, fins i tot amb poques pel·lícules al calaix, i deixar un bon record – Sal Mineo, River Phoenix, etc.-, però si a sobre mors després d’una interpretació memorable –James Dean és el cas paradigmàtic- pot ser que comenci a provocar-se un enrenou de consideració. I parlo d’enrenou i no de mitomania, perquè crec que encara és d’hora per saber com quedarà la figura de Ledger dins de la història del cinema... tot i que el seu Ennis Del Mar a “Brokeback Mountain” ajuda força al “procés de mitificació” que ja han emprès una bona munió de fans.

Però deixem a Jocker-Ledger i centrem-nos en aquesta pel·lícula, que deixa el regust de “molt bona”, tot i estar carregada de defectes. Com és possible aquesta paradoxa? Bé, en cinema és força probable, i per això ens hauríem de remuntar ja al 1942 quan un crític va dir de “Casablanca” que era “la millor-pitjor pel·lícula de la història”.

“El caballero oscuro” vol explicar massa coses, com ja passava a la seva antecessora, “Batman Begins". I quan ja estem encarrilats en una història i un conflicte interessants, el guió n’introdueix un altre, i així successivament fins a fer del film una mena de mini-sèrie de tres o quatre capítols, o el que és el mateix, de tres o quatre aventures batmanianes diferents. Això només contribueix a confondre a l’espectador, a assolir un metratge desmesurat, i a aigualir els conflictes realment interessants de la trama.

Per altra banda, Chistopher Nolan deixa moltes escenes sense concloure i ens oculta informació contínuament (què passa amb el xinès traïdor, que intuïm per últim cop al damunt d’un gran feix de bitllets?). Al final entens que és una qüestió d’estil, absolutament premeditada, però que en un films de superherois, on tothom vol veure els detalls morbosos de les morts i les baralles, queda com un error de muntatge. I per cert, el muntatge de les persecucions és un tema que caldria que revisessin la majoria de directors del Hollywood actual; potser que es mirin unes quantes pelis dels setanta per saber com es fa una bona persecució, perquè les que serveixen últimament són confoses, mal executades i segur que, passades al ralentí, plenes d’errors.

Per tant, estem davant d’una pel·lícula amb moments brillants, un embolcall estètic molt adequat i unes interpretacions notables (Ledger, a part) dels veterans i també del reivindicable Aaron Eckhart com a Harvey Dos Cares. Recomanable, però no tan bona com sembla.

(Us recomano completar la lectura d’aquesta crítica amb la que trobareu al blog “Àlbum de retalls”, on es tracten molt encertadament els aspectes més sociològics del film, que també els té i fins i tot en fa ostentació en més d’un moment.)