Petit Tast Cinèfil (CVII)

Tornem amb més pel·lícules. Aquí veureu una barreja de cintes molt recents amb d'altres que ja fa bastant de temps que es van estrenar. Moltes ja estan en plataformes, i la veritat és que n'hi ha per a tots els gustos.

RIVALES, de Luca Guadagnino.- Ha fet pel·lícules de tot tipus, però a Guadagnino cada cop se li endevina més l'estil. Es tracta d'un director que mai vol passar desapercebut, sinó més aviat tot el contrari. El seu estil acostuma a ser vistós, un xic artificiós però molt efectiu, un pèl ampul·lós i sobretot molt sexy. Aquest últim apunt acaba essent molt important a "Challengers", aquí anomenada "Rivales", perquè la forma de filmar als protagonistes ja és tota una declaració d'intencions. La història comença amb un torneig de tenis, i aviat anirem a diferents trams del passat per conèixer als tres protagonistes: el moment en que es van conèixer, l'època en que compartien escola de tenis, el torneig d'Atlanta d'uns anys més tard, etc. Molts han dit que és el film que catapulta definitivament a Zendaya, que fins ara no ha tingut en el cinema un paper que li permetés desplegar tots els seus recursos interpretatius ni tot el seu sex-appeal de gran estrella. Aquí es llueix, però també ho fan els seus dos companys, especialment un Josh O'Connor ("The Crown", "Tierra de Dios", "La quimera") que broda al perdedor del tercet i que podria arribar a ser una de les grans estrelles dels propers anys. També m'ha sobtat el to homoeròtic de la cinta, sobretot per tractar-se d'una producció mainstream i per no ser tampoc el tema central de la trama. És cert que la relació entre els dos homes apunta maneres des del començament, però en teoria són dos heteros completament rendits als encants del personatge de Zendaya (primer tenista, i després entrenadora). Suposo que també és degut a l'estil de Guadagnino, al que sempre li agrada jugar a l'ambivalència i al que no li agrada classificar les relacions o les preferència sexuals de cap dels seus personatges (en aquest sentit, us recomano que veieu la seva sèrie "We are who we are"). 

DUNE. PARTE II, de Denis Villeneuve.- I si "Lawrence d'Aràbia" es convertís de sobte en una pel·lícula de ciència ficció? Bé, doncs suposo que acabaria essent aquesta segona part de "Dune". La primera ja apuntava maneres, però el desert encara no tenia tant de protagonisme com aquí. En aquest sentit, val a dir que la cinta de Villeneuve és realment un prodigi formal, amb una estètica que hauria rendit al mateix David Lean. La fotografia de Greig Fraser, la posada en escena, el vestuari, els efectes especials... Tot llueix com cal, aconseguint que l'èpica de la història funcioni per sobre de tot. En això també hi juga a favor un repartiment estelar, del que destaquen Timotheé Chalamet (millor fins i tot que en la primera part), Javier Bardem, Rebeca Ferguson i Austin Butler. La única cosa que a vegades sembla importar-li menys al director és el guió en si. Hi ha moments en que no sabem si els personatges van o venen, per què arriben de sobte a determinats llocs o com és possible que viatjin tan ràpidament a un altre punt del planeta. Veurem com evoluciona en la tercera -i crec que última- part, on m'imagino que Paul Atreides guiarà a tots els seus seguidors cap a la victòria final i el domini dels conreus d'"especia".  

DESCONOCIDOS, d'Andrew Haigh.- El hipe per veure aquesta cinta era molt alt. La vaig anar a veure la segona setmana de l'estrena, però els elogis no paraven d'augmentar i quan vaig seure a la butaca de la sala ja havia llegit molt -massa- sobre el tema. Haig de dir que la història m'ha semblat interessant, i ben portada, però potser no tan original ni tan imprescindible com apunten alguns. La veritat és que a mi les històries que van de realistes i sèries però que barregen fantasmes pel mig -"Histoire de Marie et Julien", de Jacques Rivette, o "Petite maman", de Celine Sciama- em posen una mica nerviós i no m'acaben de fer el pes. És un problema meu, ho sé, però aquí tots els meus presagis es multiplicaven per dos... i fins i tot per tres. Reconec, no obstant, que el punt de tragèdia i fins i tot de drama malaltís em juguen a favor, a l'igual que les brillants interpretacions de tots els protagonistes. Andrew Scott -un actor que aquest any ha tingut una revifada important- aguanta tota la cinta amb un estoïcisme i una sensibilitat dignes d'admirar. El mateix passat amb Paul Mescal, Claire Foy i Jamie Bell, que donen el contrapunt emotiu a moltes escenes. De fet, haig d'admetre que les converses amb els pares poden resultar molt emocionants... tot i que a mi em van semblar una mica sensibleres i construides per a arribar al moll de l'os. En aquest sentit, s'ha de dir que no fallen.

AMERICAN FICTION, de Cord Jefferson.- No sabia ben bé què em trobaria, i la veritat és que després de guanyar l'òscar al millor guió original -per davant de l'aclamada "Anatomía de una caída" o "Los que se quedan", tot i l'ombra de plagi damunt seu- vaig pensar que s'havia exagerat la cosa i que els acadèmics havien volgut premiar una obra de la comunitat afroamericana. Però quina sorpresa quan vaig descobrir una història original, mordaç, molt ben escrita, molt ben dirigida i millor interpretada. Potser a nosaltres el tema principal ens pot semblar una mica llunyà, així d'entrada, però cal dir que una part de la comunitat negra està farta que se la tracti com un estereotip. El mateix podria dir la comunitat LGTBI, o l'asiàtica, etc. El protagonista és un escriptor que no acaba de ser reconegut justament per no escriure el que s'espera d'ell, i per tal de revelar-se contra el sistema es decideix a jugar i a construir anònimament un bestseller en el que no creu. Tot el que passa a partir d'aquí són situacions molt divertides, però sempre amb un humor intel·ligent i gens obvi. Barrejat amb la història apareixeran els germans i la mare del protagonista, una veïna que pot arribar a ser alguna cosa més, i també un editor que ens depararà algunes de les millors escenes de la cinta. La podeu veure a Amazon Prime Video.

VIDAS PASADAS, de Celine Song.- Em va passar una mica el mateix que amb "Desconocidos". Aquest cop havia transcorregut molt de temps des de l'estrena, tothom havia parlat d'ella i els adjectius eren estratosfèrics... que per a una pel·lícula senzilla, gairebé tímida i molt delicada no li van gaire bé. Reconec que és un molt bon film, amb una història ben portada i amb una filmació elegant i tan sofisticada com el seu missatge: la reivindació de l'amor com a destí entre dues persones, o més ben dit, dues ànimes. Ara bé, haig de dir que he vist altres vegades aquest tema en el cinema... i normalment aquest tipus d'històries romàntiques creixen quan hi ha de sobte algun element extra, ja sigui dramàtic, misteriós o fins i tot irracional (em venen al cap "In the mood for love" o l'arravatada "Decision to leave"). De totes formes, hem d'acceptar la proposta tal com és... i la veritat és que té punts molt bons. M'agrada el començament al bar, quan uns personatges anònims es pregunten la relació que hi ha entre els tres protagonistes. I és que penso que el tercer en discòrdia (aquest marit occidental que s'ho mira tot des de la barrera) també tenia una història que explicar i uns sentiments per explotar... cosa que es dona una mica de passada. Esperarem la següent pel·lícula de la directora, que pel que sembla té moltes coses a dir en el futur del cinema independent nord-americà.