Petit Tast Cinèfil (LXXXIV)

Tinc moltes pel·lícules esperant a ser comentades, i crec que ja ha arribat el moment de fer un nou lliurament del Tast Cinèfil. Hi trobareu cintes que he inclòs prèviament a la llista de Millors del 2021, algunes de noves i d'altres que ja només trobareu a plataformes... Un grup força variat, ja veureu!

FUE LA MANO DE DIOS, de Paolo Sorrentino.- És la segona vegada que no col·loco una pel·lícula de Sorrentino entre les millors de l'any només perquè no arribo a temps de veure-la. Em va passar amb "La juventud" i m'ha passat ara amb aquesta, el seu "Amarcord" particular... segons uns quants crítics. Jo crec que les comparacions amb Fellini van començar amb "La gran belleza", i des de llavors s'han fet inevitables, però Sorrentino ha desenvolupat amb el temps un estil particular, inconfusible. Amb pinzellades fellinianes, i tant, però passades pel sedàs del seu imaginari i la seva cultura cinematogràfica. De fet, és estrany que Fellini no tingui molts més deixebles, ja que la seva ombra va ser molt allargada i el seu pès dins de la cultura italiana és enorme. "Fue la mano de Dios" ens captiva per la seva visió de l'adolescència del personatge (el propi Sorrentino, almenys en una gran part) però sobretot per la galeria de personatges excèntrics i per un munt d'imatges que passaran a formar part dels nostres records. El millor d'aquest film, a diferència d'altres del director, és que me'l crec totalment i no se'm fa gens estrany. Comprenc la família protagonista, encara que em sigui totalment aliena, i em fico de ple en aquell trosset de Nàpols, com si fos casa meva... No hi ha distanciament ni postureig, com en d'altres exemples de la seva filmografia, sinó un retrat proper i nostàlgic que emociona. Almenys a mi, a estones, m'ha emocionat.

BEING THE RICARDOS, d'Aaron Sorkin.- Aquesta ja és la tercera pel·lícula dirigida per Sorkin, i la veritat és que a poc a poc estem assistint a la transformació d'un guionista aclamat en un director potent que sap molt bé com explicar les seves històries. Un director, a més, que ja està agafant un estil propi i una manera de plasmar en imatges el seu ideari. Es nota l'interès per retratar personatges reals que, d'una forma o d'una altra, ha deixat empremta en la història recent dels Estats Units. Això estava molt clar en "El juicio de los siete de Chicago", però no deixa d'estar-ho en aquest magnífic retrat d'una de les parelles icòniques del món de l'espectacle a l'Amèrica dels 50. Un cop més, el somni americà amenaçat, l'ideal romàntic dels americans -tant acostumats a creure's estrelles de la seva pròpia pel·lícula- vist des de dins. I és que resulta molt interessant veure com el matrimoni idíl·lic de tota Amèrica estava pràcticament desfet, i com l'estrella més rutilant i més estimada del seu firmament no renegava d'un passat "comunista"... encara que fos a porta tancada. La magnífica ambientació, l'estructura de fals documental i el gran treball interpretatiu són els altres al·licients de la cinta. No puc deixar escapar la ocasió per aplaudir novament a la gran Nicole Kidman, transformada de dalt a baix en l'energètica Lucille Ball. La seva creació d'aquest personatge és realment espectacular, fins al punt de mostrar-se forta, vulnerable, segura i tremendament sensual (magnífica l'escena en que conquista al que serà el seu futur marit). L'acompanya un repartiment d'autèntic luxe: Javier Bardem, J.K. Simmons, Tony Hale o Nina Arianda.

WEST SIDE STORY, d'Steven Spielberg.- Que Spielberg no faria qualsevol cosa ja ho sabíem tots, però que aconseguiria crear una versió totalment independent de la del 1961 ha estat una sorpresa. Ja sé que comparteix la història, la música i un imaginari molt concret, però la forma d'enfocar-ho ha estat pròpia... més basada en el musical de Broadway original que en la versió de Robert Wise i Jerome Robbins, que d'altra banda no ha deixat mai de ser -ni seixanta anys més tard- una autèntica meravella. Spielberg ha racialitzat molt més la història, l'ha contextualitzat millor i no ha dubtat a fer encara més fosques aquelles parts que ho requerien. Amb els números musicals tampoc ha copiat res, sinó que els ha reinterpretat fins a aconseguir números nous i enèrgics, amb tot el sabor del musical clàssic. No entrarem a comparar si són millor els d'una versió o els de l'altra... Crec que és un debat inútil, i més tenint en compte que en aquest cas no estem davant de cap remake. El repartiment també brilla igual que abans, encara que la majoria siguin cares noves i desconegudes. Brillant la contundent i coratjosa Maria de Raquel Zegler, vibrant l'Anita d'Ariana DeBose i absolutament nostàlgic el retrobament amb Rita Moreno.

NO MIRES ARRIBA, d'Adam McKay.- Semblava que aquesta sàtira socio-política, que ha despertat tants elogis com crítiques, havia d'aportar alguna cosa novedosa i original. Al final, però, m'he trobat amb una mena de "Teléfono rojo..." o fins i tot amb una versió més realista de "Mars Attacks". El to no deixa de ser paròdic, tot i que a estones barreja altres tipus de comèdia i acaba convertint-se en una mena d'amalgama que despista. No es pot negar, però, que és una pel·lícula divertida i un pèl disparatada. És com si els personatges de Vice, també de McKay, haguessin de decidir de sobte sobre com salvar la humanitat, i que ho fessin des del seu punt de vista conservador, manipulador i interessat. Una crítica que carrega contra moltes veritats establertes i que no deixa a quasi cap sector massa ben parat (la imatge del general que estafa amb unes begudes i uns snacks és d'aquelles que no s'obliden). La pel·lícula, d'altra banda, també serveix per demostrar la vena còmica de Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence, sovint apartats d'aquest gènere per voluntat pròpia... o dels estudis. En el cas de DiCaprio l'animem a que es prodigui més sovint en cintes com aquesta, recuperant el to que ja li havíem vist en "Atráme si puedes" o "Django desencadenado".

SILENT NIGHT, de Camille Griffin.- Vaig veure aquesta pel·lícula el mateix dia de Nadal, i suposo que això és un plus que li afegeix certa gràcia. De totes formes, no estem davant d'una gran pel·lícula sinó d'una cinta curiosa que intenta la proesa de barrejar "Los amigos de Peter" amb un rerefons macabre i realment molt negre. Tota la primera part serveix per presentar-nos els personatges (una bona colla) i per despistar-nos. Juga a ser una comèdia insubstancial i no serà fins ben entrats en el metratge que descobrirem el perquè del retrobament entre aquest grup d'amics. Ja sé que el fet de reunir-los a tots en determinades circumstàncies queda una mica postís, quasi que per exigències del guió... però, en fi, és una manera de fer avançar la trama i de crear l'efecte que es volia des d'un bon començament. A partir del descobriment l'espectador entra en una mena d'escalada que culmina amb unes escenes finals realment esfereïdores. Un bon cop de puny damunt de la taula... de Nadal. Realment una pel·lícula quasi antinadalenca que d'aquí a uns anys alguns veuran per festes igual que ara veuen "Bad Santa", "El dia de la Bestia" o "Rare Exports". Per cert, atenció al pla final; hi ha disparitat d'opinions sobre el seu significat...