Petit Tast Cinèfil (LVII)

Dues pel·lícules espanyoles i dos intents de blockbuster. Aquí teniu el Tast Cinèfil de novembre, just quan ja comencen a treure el cap les pel·lícules que van directes cap als Òscar (algunes ja ho han fet). De moment, no parlarem d'elles. Ens quedarem amb una cinta sobre un gegant real, una altra sobre uns germans una mica peculiars, una sobre un agent secret força divertit i una última sobre un assassí en sèrie d'estil nòrdic.

HANDIA, de Jon Garaño i Aitor Arregui.- "Loreak" va ser una de les pel·lícules-revelació de l'any 2014. Va demostrar que hi havia un cinema en euskera que podia competir amb el que es feia a la resta de l'Estat, i ara amb "Handia" ens ve a demostrar que també hi ha una indústria al darrera, capaç de fer un producte complex i de qualitat. Aquesta cinta sobre un gegant real de principis del segle XIX és, a la vegada, vàries pel·lícules en una. Hi trobem cinema d'època ben realitzat, però també hi ha un retrat de la societat basca de l'època, una mena d'Home Elefant del nord d'Espanya o un petit poema sobre la fraternitat, la diferència, i alguns altres vicis humans fàcilment recognoscibles. La factura tècnica, pràcticament perfecta, acompanya a un repartiment ajustat i mereixedor de premis. No ens estranyaria veure vàries nominacions per a la cinta de Garaño i Arregui, i entre elles seria força plausible la d'Eneko Sagardoy, un jove actor basc que ens transmet totes les contradiccions i sentiments contraposats del personatge principal. Un personatge realment entranyable, que va cobrant força al llarg d'una pel·lícula no precisament pròdiga en emocions o sentimentalismes.

EL SECRETO DE LOS MARROWBONE, de Sergio G. Sánchez.- He dit més d'una vegada que no m'importa que les pel·lícules m'enganyin o juguin amb mi, però també haig d'aclarir que no m'agrada que es pensin que estic disposat a combregar amb rodes de molí... i a sobre sense una gota d'aigua, o millor dit, sense els recursos cinematogràfics adequats. La pel·lícula de Sergio G. Sánchez, conegut guionista de "El orfanato" o "Lo imposible", comença bé i entreté en el seu recorregut, fins a punt de trobar resolucions tècniques interessants. Però és al final que perd el nord, potser per no haver lligat bé la idea inicial ni per haver-la mostrat de forma honesta. En la sana intenció de voler despistar al personal, s'ha caigut en solucions massa vistes o en un ball de flashbacks que costa de recomposar a temps real. La factura, això sí, és impecable. Potser una mica insípida pel meu gust, però totalment funcional i adequada al tipus de producte que representa.

EL MUÑECO DE NIEVE, de Tomas Alfredson.- Un nou exemple de thriller climàtic i formalment impecable, però quina llàstima que ens coneguem ja tant la fórmula de les novel·les negres nòrdiques: mateixos escenaris, mateixos perfils de detectius o policies, mateixos motius pels que matar, mateix gust per macabres formes d'assassinar, mateix context polític o social, mateixa hipocresia, etc. I tot plegat per donar-nos un missatge clarivident: darrera d'una societat aparentment perfecte sempre hi ha una claveguera molt i molt bruta. Alfredson, que ja havíem conegut a les interessants "Déjame entrar" o "El topo", ens torna a regalar un clima pertorbador en imatges i en direcció artística... però tampoc massa més. Si a anteriors films ens oferia un bon retrat de personatges, aquí brillen per la seva absència. Falta informació sobre el personatge principal, i fins i tot sobre el perquè dels crims. Dóna la sensació de que el guió ha patit retallades importants i que el director, amb el que ha quedat, ha fet el que millor sabia. Un film que podrà satisfer, i fins i tot entretenir, però que no deixarà empremta.

KINGSMAN. EL CIRCULO DE ORO, de Matthew Vaughn.- "Kingsman" va néixer amb la voluntat de crear una mena de 007 jove, divertit i una mica excèntric que encaixés bé amb una determinada franja de públic, preferiblement menor de 25 anys. La primera entrega va resultar fresca i entretinguda; amb algunes sortides de to i alguns moments que fregaven l'absurd, però amb una factura tècnica i unes escenes d'acció que brillaven tant per la seva qualitat com per la seva originalitat. A "El círculo de oro" es compleixen les mateixes expectatives, però és cert que el factor sorpresa ja s'ha dissipat. El dolent (en aquest cas, una divertida Julianne Moore) torna a ser una caricatura força desfigurada, i el mal que amenaça al món, una nova "anada d'olla" que encaixa bé amb la primera part. Potser la originalitat de les escenes d'acció s'ha perdut pel camí, tot i que l'escena inicial (la persecució del cotxe) té una dificultat i una complexitat que potser podrien passar inadvertides. No em puc estar, però, de tornar a reivindicar la comicitat de Taron Egerton, un actor que està cridat a grans coses... i si no, temps al temps.