Petit Tast Cinèfil (LVI)

Avui comentaré quatre pel·lícules petites en producció, però grans en resultats. No totes m'han agradat de la mateixa manera, però penso que en totes hi ha risc, ambició i un acabat a l'alçada de les circumstàncies. Dues d'elles són espanyoles, una xilena i l'altra francesa, perquè no sigui dit que només parlem de produccions nord-americanes ni des blockbusters a l'ús (això ho deixo per a la propera entrada).

UNA MUJER FANTÁSTICA, de Sebastián Lelio.- Amb la seva anterior pel·lícula, "Gloria", Lelio ja ens va demostrar que sap fer retrats meravellosos de dones que la societat ha apartat de la primera línia. Allà ens trobàvem una sexagenària que no volia resignar-se a la soledat, mentre que en aquesta nova cinta hi trobem una persona transgènere que lluita amb una dignitat admirable per tot allò que considera que és seu. I bàsicament pel que més lluita és pel respecte, que mai ningú hauria de perdre ni deixar que li trepitgessin. Un dels grans encerts de la pel·lícula és la magnífica i emocionant (per continguda) interpretació de Daniela Vega, una actriu transexual que apareix pràcticament en tots els plans de la cinta i que traspua veritat i tendresa a parts iguals. En definitiva, una pel·lícula que triomfa en molts terrenys (el guió i la direcció, sense anar més lluny) i que transcendeix la seva pròpia condició d'obra cinematogràfica per acabar essent estendard d'una lluita que dura i durarà, sobretot en determinats països...

LA LLAMADA, de Javier Calvo i Javier Ambrossi.- Aquesta és una pel·lícula que sobretot qualificaria de simpàtica. Ja sé que l'adjectiu a alguns els hi semblarà pobre, però penso que no està gens malament per a una cinta (abans obra de teatre) que pretén entretenir, fer passar una bona estona... i poc més. I és que en el fons la idea original de la peça és divertida, però un cop estirada cau en el terreny de la tonteria o la banalitat. Hagués pogut donar per més, però potser hauria perdut frescor i hauria acabat resultant pedant... o perillosament moralitzadora. Per tal de no trepitjar terreny llefiscós, la proposta s'espolsa del damunt qualsevol d'aquests pesos i redueix el seu missatge a la llibertat i al valor d'escollir. Macarena García, Belén Cuesta, Gracia Olayo i, sobretot, una inspiradíssima Anna Castillo reforcen el contingut amb una convicció i una entrega admirables. Menció a part per a Richard Collins-Moore, que està realment impressionant en el seu difícil paper de Déu que canta per Whitney Houston.

EL AMANTE DOBLE, de François Ozon. La meva debilitat per Ozon crec que ja ha quedat ben palesa en nombroses ocasions, sobretot quan vaig decidir que "Dans la maison" o "Une nouvelle amie" ocuparien algunes de les primeres posicions a les meves llistes del Millor de l'any. Potser la cinta que ara ens ocupa no arribarà a dalt de tot, però no es pot negar que és una pel·lícula que es gaudeix de principi a fi. Amb un ull posat a Brian de Palma, més que en Hitchcock, Ozon ens guia amb ma mestre per la relació d'una dona amb dos germans bessons. Plena de trucs i de picades d'ullet, el film barreja suspens, drama psicològic, melodrama i erotisme. I tal com diu el director, tot està explicat en el primer monòleg de la protagonista (esplèndida Marine Vacth). Penseu-hi al sortir del cinema i veureu que realment és una pista important...

VERÓNICA, de Paco Plaza. Vet aquí una pel·lícula (espanyola i de terror) que no estava cridada a ser més que una cinta de gènere, i que poc a poc s'està reivindicant com una de les pel·lícules de l'any. Una gran part de la culpa la té Paco Plaza, que ha aconseguit crear una crònica de l'Espanya negra dels noranta, amb un humor enginyós i un coneixement cinematogràfic que va més enllà dels gèneres. L'escena de l'eclipsi, la de la monja cega o les repetides manifestacions de l'esperit guarden més cinema a l'interior que un blockbuster de milers de milions. I tot plegat amanit per interpretacions convincents (Anna Torrent, Sandra Escacena, Consuelo Trujillo o els nens escollits, que cada vegada són millors en el cinema espanyol) i pel rerefons del fet real en el que es basa, "el expediente Vallecas". Una mena d'Expedient Warren a l'espanyola, amb col·legis de monges, barris de ciutats-dormitori, nens que es crien gairebé sols i anuncis de Centella.