Petit Tast Cinèfil (CXVIII)

Sé que vaig un pèl retrassat, però mai és tard si la cinta és bona. I avui, precisament, us porto cinc pel·lícules que estarien entre el millor que he vist aquesta primera meitat del 2025. 

EL JOCKEY, de Luis Ortega.- Sempre he tingut debilitat per les pel·lícules extravagants, amb un toc surrealista i unes imatges potents, d'aquelles que no s'obliden. "El Jockey" ho té tot. Comença amb una barreja espaterrant -cinema negre, comèdia i musical- per arribar a un missatge críptic, però molt universal: som éssers canviants, en constant evolució, que a vegades no tenim més sortida que morir -metafòricament- per poder tornar a néixer. Des del principi veiem que l'estètica és un aspecte fonamental, amb colors brillants, plans fixes de gran impacte, vestuari molt colorit, etc. També a la segona part, amb el canvi físic del protagonista, tindrem una imatge molt concreta i marcada. I és que com si es tractés de l'Orlando de Virginia Woolf, el personatge central -interpretat magistralment per Nahuel Pérez Biscayart- experimenta canvis de tot tipus per a arribar a la redempció. Entre ells, el canvi de gènere. La veritat és que la cinta no deixarà a ningú indiferent, tot i que alguns la podran acusar de buida, de simplement esteticista o de massa experimental. A mi realment m'ha fascinat i captivat a parts iguals. Tant de bo el cinema actual ens donés més sorpreses d'aquestes i no tantes obres inspirades, copiades o basades en d'altres ja existents. La originalitat, llastimosament, no es valora com s'hauria de valorar...

MOLT LLUNY, de Gerard Oms.- Aquesta ha estat una autèntica sorpresa. Una pel·lícula que tracta diversos temes i que està "molt lluny" de ser considerada només una pel·lícula Queer. És cert que l'homosexualitat latent del protagonista -del que tenim molt pocs antecedents- és un tema important, però més aviat podríem dir que la cinta va sobre l'adaptació d'un individu a tots nivells. El seu exili voluntari l'ensenya a entendre als que són diferents, a tolerar molt més del que ha fet en tota la seva vida, a viure de forma precària, a explorar una tendresa que està adormida, etc. Com veieu, es tracta de temes molt importants en una pel·lícula que ho tracta tot amb naturalitat, prenent-se el seu temps i tocant d'una gran sensibilitat cada petit aspecte de la cinta. I en quant a sensibilitat, no es pot obviar la interpretació d'un Mario Casas transformat i vulnerable. Ens agrada aquest Casas que es despulla de tot artifici per trobar -a l'igual que el personatge- una tendresa real que poques vegades ha mostrat en pantalla. L'acompanya un encertadíssim David Verdaguer, fugint també del seu rol habitual i servint-nos un personatge deplorable que cau simpàtic per desastrós... i potser també perquè en algun moment hem conegut a algú similar. A destacar la fotografia, a tots els secundaris i sobretot la direcció. L'escena amb el germà o la de la discoteca són d'una bellesa extraordinària i possiblement ja valdrien per si soles el preu de l'entrada. Un film que potser no arribarà al gran públic, però que mereixeria tots els premis que se li puguin atorgar.

SORDA, de Eva Libertad.- I vet aquí una altra pel·lícula espanyola de gran qualitat (quina gran programació aquest any la del Festival de Málaga) que sí ha tingut el reconeixement total de la crítica, i també d'una bona part del públic. Aquesta sí la veurem a la temporada de premis, però és que estem davant d'una pel·lícula més agraïda i més transversal. En el fons estem parlant de la maternitat, encara que des d'una perspectiva fins ara ignorada. Com es pot sentir una mare sorda quan la seva filla i la seva parella sí són oients? Es pot sentir apartada pel seus? Són fundats els seus gelos i el seu malestar? Hi ha un punt d'egoisme malaltís en tot plegat o es una actitud comprensible? La cinta intenta donar resposta a totes aquestes preguntes, i la veritat és que ho fa d'una forma clara i transparent, amb una mirada que tothom pot entendre... tot i les seves ombres i els seus dubtes. Potser en algun moment la cinta resultat excessivament didàctica, però les seves virtuts i la seva honestedat són realment potents i convencen des del primer minut. En aquest sentit, hi tenen molt a dir les grans interpretacions de Miriam Garlo i Álvaro Cervantes, una parella creïble que ens costarà d'oblidar... Un gran debut a la direcció d'Eva Libertad, que juntament amb la de Gerard Oms a la ja esmentada Molt lluny marcaran el nou cinema del 2025. Una molt bona notícia!

LA LUZ QUE IMAGINAMOS, de Payal Kapadia.- Aquesta cinta índia va ser un dels títols més destacats del Festival de Cannes del 2024, juntament amb "La semilla de la higuera sagrada", "Anora" o "Emilia Pérez". El seu gran valor està en la bonica història de sororitat femenina que ens brinda, així com en la delicada realització de la seva directora. La pel·lícula parla sense embuts de la situació de la dona a la Índia, i això va contribuir a que no fos escollida pel seu país i no pogués optar a l'Òscar a millor pel·lícula estrangera. Ja des del començament ens trobem amb tres dones que treballen com a infermeres en un hospital. Tot i la diferència d'edats i de situació vital, comparteixen feina, casa i moltes altres coses. Cadascuna haurà de passar el seu periple vital -la tornada al seu poble, el primer amor o la recuperació d'un amor quasi oblidat-, de manera que veurem com s'enfronten a la vida i sobretot als grans problemes d'un país subdesenvolupat: el problema de l'habitatge, la migració, els enfrontament religiosos, la censura i la manca d'oportunitats reals per a les dones, etc. Potser la cinta descol·loca una mica al final, quan un fet fortuït ens porta un desenllaç més simbòlic que realista. Si acceptem el final de forma literal no entendrem ni els que ens volen dir, ni tampoc podrem donar versemblança a una història que, fins a aquell moment, ens ha servit un plat de realisme molt ben cuinat. Descobriu-la i jutgeu vosaltres mateixos.

A REAL PAIN, de Jesse Eisenberg.- Podria semblar que estem davant d'una pel·lícula petita i poc transcendent, però a mi m'ha recordat els millors títols d'Alexander Paye i m'ha reconciliat amb la comèdia d'aires dramàtics (dramèdies, segons alguns) que tan bé saben fer els americans... o sabien, perquè cada cop són més escasses. La història dels dos cosins que viatgen junts a Polònia per recordar  a l'àvia jueva ja desapareguda pot semblar molt banal, o falsament sentimental, però de seguida veurem que hi ha moltes més coses darrera del viatge. És cert que es parla de l'holocaust, del genocidi patit pels jueus a Europa... però també de la depressió, del suïcidi i sobretot de l'amistat pura. A part, com en totes aquelles pel·lícules en les que apareix un personatge excèntric i avasallador, la personalitat del personatge és motiu de grans escenes i d'una inevitable influència en el grup que l'acompanya (per cert, resulta gratificant trobar entre els turistes americans a una recuperada Jennifer Gray). El personatge estrambòtic no és altre que Kieran Culkin, que a part d'haver guanyat un merescut Òscar ens regala una interpretació exasperant i també plena de matisos. L'acompanya un Eisenberg també esplèndid, que a més s'encarrega de la direcció i del guió. Un "yo me lo guiso, yo me lo como" que ha tingut bon final i ha triomfat en tots els seus apartats. Una gran cinta.

Petit Tast Cinèfil (CXVII)

De mica en mica vaig recuperant pel·lícules que no havia vist en el 2024, i alguna que ha arribat durant aquest primer trimestre de l'any. Tot i que no vagi molt al dia, suposo que no hi ha problema... sobretot ara que les pel·lícules acaben arribant a nosaltres vulguis o no vulguis a través de plataformes, reposicions, etc. 

NICKEL BOYS, de Ramell Ross.- Aquesta és una pel·lícula que venia precedida de bones crítiques i un segell de qualitat indiscutible. Havia aconseguit molts reconeixements a la direcció i fins i tot havia estat present en la última edició dels Òscars, on va aconseguir col·lar-se en les nominacions a Millor Pel·lícula i Millor Guió Adaptat. Amb aquests antecedents poc m'esperava jo una pel·lícula tan experimental com aquesta. Sé que no inventa res ni es treu cap as de la màniga, però és una pel·lícula lliure, una adaptació també molt lliure i un compendi de tècniques que feia temps que no veiem en una pel·lícula de gran abast. Per començar és curiós veure com s'utilitza la càmara subjectiva, que és quan l'espectador ho veu tot a través dels ulls del protagonista. També hi ha una narració basada en els objectes quotidians, en imatges aparentment innòcues i en plans desenfocats o directament fora de l'escena. Això passa des del minut 1 i fins al final. Primer ho prens com un gran encert, com una novetat, com un joc... i la veritat és que la pel·lícula acaba lluint molt bella i molt interessant. El principal problema, per a mi, és que un experiment així durant 140 minuts acaba esgotant. Sé que és una pel·lícula per veure al cinema (aquest va ser el meu primer error) però tot i així penso que amb menys metratge i alguna petita concessió a l'espectador hauria resultat encara més rodona.

EL CONDE DE MONTECRISTO, d'Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte.- Tot i la gran quantitat de pel·lícules, sèries i minisèries que se n'han fet, les noves generacions han descobert aquesta història gràcies a l'exitosa pel·lícula de La Patellière i Delaporte. Un film amb aires de superproducció i un guió que intenta respectar al màxim l'intrincat i rocambolesc argument d'Alexandre Dumas. De fet, podríem assegurar que el gran secret de tot plegat és aquesta novel·la escrita el 1844, un exemple claríssim del gènere d'aventures. Assassinats, empresonaments injustos, venjança, amors passionals, traïció... Tot apareix en aquesta història, que va ser editada en un primer moment per entregues, en forma de fulletó. No es pot negar que la pel·lícula aguanta bé el suspens i la tensió, i no deixa escapar cap gir argumental ni cap història secundària per acabar de lligar la trama. També tenim interpretacions prou decents, una bona fotografia i una excel·lent ambientació, capaç de reproduir els múltiples escenaris que proposa la història. Però tot i aquest allau tècnic, i una factura de primera, la pel·lícula acaba semblant a estones un serial de luxe, d'aquells que a vegades ens regala HBO, Disney o alguna d'aquestes plataformes que cuiden al màxim l'aspecte de les seves produccions. Resumint, estem davant d'una versió definitiva i d'una cinta prou atraient -com moltes de les que s'han fet també al país veí sobre "Els tres mosqueters"- però no sé si cal considerar-la una fita cinematogràfica. Això ja seria una altra cosa...

POLVO SERÁN, de Carlos Marqués-Marcet.- Aquest any hem cobert el "cupo" de pel·lícules espanyoles sobre l'eutanàsia... Aquesta, però, és potser una de les propostes més arriscades i originals que hem pogut veure a les pantalles. Amb aquesta barreja de comèdia, drama i musical, la pel·lícula de Marqués-Marcet és una constant d'idees fílmiques de primera, com el seu inici, tots els números musicals i també alguna conversa entre mare i filla. No estem davant d'una proposta totalment realista, però el millor és que ens ho creiem tot i acompanyem a aquesta parella fins al final... mai millor dit. Les interpretacions entregadíssimes i quasi hiperrealistes d'Ángela Molina i Alfredo Castro acaben de fer la resta, que no és pas poca cosa. Podríem dir que estem davant d'un film que no està a la moda, que no sembla d'aquesta època (té un estil cinematogràfic que a estones lliga més amb el cinema europeu dels setanta que amb el cinema espanyol d'ara mateix) i que fins i tot no sembla tenir res a veure amb les altres experiències que li havíem vist al director: 10.000 km, Terra ferma, Els dies que vindran... Aquí s'ha deixat anar per la forma, per una estètica que lligués amb el teatre, amb la dansa... i també amb aquest destí tràgic -de fet estem davant d'una tragèdia moderna- que envolta a la parella protagonista. Un gran treball, però potser no apte per a ments sensibles o espectadors que no porten bé això de la mort digna.

EL LLANTO, de Pedro Martín-Calero.- Aquesta seria la pel·lícula espanyola de terror que més s'apropa a l'estela allargada i poderosa que va deixar en el seu moment l'americana "It Follows".  Sense arribar a la seva qualitat ni al neguit que aquella despertava, podem dir que hi ha moments de "El llanto" que ens provoquen cert malestar i que contenen un misteri realista i magnètic. Podríem dir també que és una pel·líucla amb diferents parts -tot i que estiguin lligades i tot tingui un sentit- i això fa que sentim a moments que són també pel·lícules diferents. En aquest sentit, crec que la part que passa a Argentina és la que més em va desconcertar i la que més em va atrapar. Una història que lliga amb la primera, i amb la que vindrà a posteriori. De fet, aquesta connexió entre històries és el principal motor de la cinta, que en realitat s'entossudeix en no acabar mai. El plantejament de les escenes de terror (tornem amb la comparació amb "It Follows") sorprenen per ser tan naturals que no te l'esperes. El terror surt del no res, com en la vida real, i això encara el fa més desassossegant i aterrador. Un bon debut de Martín-Calero, al que seguirem en les seves properes aventures fílmiques. De moment, ja va guanyar el premi a millor director de la darrera edició del Festival de San Sebastián. Bona manera de començar un currículum.

ÒSCARS 2025. El triomf del cinema indie

Com ja sap tothom, Anora s'ha proclamat guanyadora de 5 premis de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. Algun més del que s'esperava, però bastant en la línia del que s'anava anunciant feia setmanes. Amb "Emilia Pérez" gairebé fora de joc (encara que no hi hagués hagut polèmiques, era difícil que fos una pel·lícula de consens) es sospitava que hi pogués haver alguna sorpresa d'últim moment, com "Cónclave" o "Un completo desconocido". Per la seva part, "The brutalist" tampoc comptava gaire, sobretot perquè no crec que molts dels votants l'hagin acabada...

La cerimònia va començar prou bé, tot i que les contínues referències a "Wicked", a "El mago de Oz" o fins i tot a "El mago" (pel·lícula del 1978) potser van ser excessives. Tenint altres musicals entre les nominades, potser hagués estat bé escoltar alguna cançó de Bob Dylan o algun tema d'"Emilia Pérez". Però és que tots els números musicals van tenir un cert aire antiquat i no massa treballat... Només cal posar com a exemple l'innecessari homenatge a Bond, que primer semblava que anava a ser ser la presentació oficial del nou actor que substituirà a Craig... i al final va acabar essent un anunci barato de la compra que ha fet Amazon. De fet, la cerimònia va transcorre sense sorpreses ni massa moments per recordar. Per no tenir, no va tenir ni tan sols estrelles de primera categoria, com un Brad Pitt, un Tom Hanks, un Scorsese, un Spielberg, una Meryl Streep, una Lady Gaga o fins i tot un Tom Cruise. Per exemple, el premi gros a millor pel·lícula -normalment reservat a famosos de gran volada- va ser lliurat per una parella dels vuitanta que ningú esperava... i que els més joves potser ni van reconèixer: Billy Crystal i Meg Ryan. 

S'ha de dir que entre els nominats d'enguany tampoc hi havia grans noms. El més famós, Timothée Chalamet, i entre els altres destacaven Ralph Fiennes, Edward Norton i algunes estrelles d'altres èpoques, com Demi Moore, Adrien Brody o Isabella Rossellini, que de fet tampoc va ser mai una estrella com les altres. Hi havia molta cara nova, alguns secundaris que porten molts anys però pocs reconeixements (Guy Pierce, Zoe Saldaña o Felicity Jones) i algun cantant ficat a actor esporàdicament. El premis interpretatius, però, crec que van ser força justos... i fins i tot molt merescuts.

La gala va donar molta presència a l'orquestra i també al seu presentador, Conan O'Brien, que va anar apareixent amb breus moments durant tota la cerimònia. El seu monòleg inicial no va ser molt incisiu, però tampoc innocu. I al costat d'ell, noms de totes les èpoques (Jane Squibb, potser la més veterana) però amb una certa predilecció pels vuitanta i noranta: Goldie Hawn, Daryl Hannah, Woopy Goldberg, Oprah Winfrey, Morgan Freeman, etc. També dues estrelles de renom, però una mica fora de lloc: Mike Jagger i Quentin Tarantino. I finalment, un petit homenatge a Gene Hackman, un gran i incomprensible homenatge a Quincy Jones i un mutisme quasi absolut al voltant de David Lean. Coses (incomprensibles) de Hollywood.

També hi va haver incomprensiblement molt poques crítiques al moment actual dels Estats Units, o del món en general. Només Daryl Hannah va parlar d'Ucraïna, Adrien Brody va tenir un to conciliador i els guanyadors del premi al millor documental sí van parlar obertament del conflicte entre Israel i Palestina. Pel que fa a la resta, tot com era de preveure... Això sí, aquest any s'ha donat més protagonisme als dissenyadors de vestuari i als directors de fotografia, tractats com a actors o estrelles. Tan de bo no sigui flor d'un dia, i l'any que ve ho facin també amb els compositors o els muntadors... Una bona manera de posar cara a gent que també contribueix a la indústria i ajuda a fer millors les pel·lícules en les que intervenen.

Podeu consultar tots els guanyadors en el següent enllaç.

Petit Tast Cinèfil (CXVI)

Després dels premis Goya, les plataformes i també alguns cinemes s'han omplert amb estrenes i reestrenes de pel·lícules espanyoles que ha protagonitzat el 2024. Avui us en deixo cinc. Totes van tenir alguna que altra nominació als Goya, i una d'elles fins i tot va ser la guanyadora... això sí, ex-aequo.

POR DONDE PASA EL SILENCIO, de Sandra Romero.- Aquest pel·lícula sorgeix d'un curtmetratge del mateix nom que en el 2020 va guanyar un premi en el Festival de Màlaga. Tot i que la història ha canviat una mica, segueix parlant d'un noi que viu a Madrid i torna al seu poble per Setmana Santa. Aquest cop haurà de tractar amb un germà i una germana que viuen presoners d'una malaltia que està trasbalsant la família. La principal virtut de la cinta és la naturalitat amb que es viu tot plegat, fins al punt de pensar que estem veient un documental. De fet, els tres actors principals són germans a la vida real, la qual cosa fa que les complicitat i també les discussions o els retrets semblin més de veritat que quan ho interpreten actors. La sensibilitat de la cinta l'entronca de seguida amb el nou cinema espanyol, on la frontera entre ficció i realitat sembla tan fina que gairebé podria trencar-se. Ho vam veure a "Alcarràs" o a "La consagración de la primavera", entre altres. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

VOLVERÉIS, de Jonás Trueba.- Crec que per encertar amb la definició de hipster hauríem de veure primer la filmografia completa de Jonás Trueba, la sèrie "Los años nuevos", alguna pel·lícula de David Trueba -cada cop menys- i moltes cintes de vàries directores catalanes. Potser m'he passat amb la brometa, però és cert que totes les pel·lícules i directors que he anomenat tenen en comú uns protagonistes joves, "moderns" però des d'un punt de vista natural, que responen a una sèrie de característiques força similars. "Volveréis" és un exemple molt clar, però és que a sobre és una comèdia que parteix d'una bona premissa i que evoluciona cap a un final obert i força coherent. Potser sí que es va entrebancant pel camí, sobretot amb alguns obstacles argumentals, però manté la seva frescor durant quasi tot el metratge. I això és, principalment, gràcies a dos actors que aguanten tot el que faci falta amb les seves boníssimes interpretacions: Vito Sanz (nominat al Goya a millor actor) i Itsaso Arana. Atenció al petit, però interessant paper del pare a càrrec del director Fernando Trueba, pare de Jonás a la vida real. La podeu veure a Filmin. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

LOS DESTELLOS, de Pilar Palomero.- El cinema de Pilar Palomero és sempre un cinema proper, que ens parla d'una part de la realitat que potser no volem veure... però que existeix, i que és mostrada amb la naturalitat més absoluta. Aquest cop li toca el torn a la mort digna, tot i que jo crec que Los destellos parla de moltes més coses. Per començar, crec que la pel·lícula fa un retrat molt encertat d'una família poc convencional... a més de parlar del perdó, de la redempció i de l'amor en estat pur, sense interessos ni convencionalismes. Aquesta dona que, impulsada per la seva filla, decideix atendre al seu ex-marit al final de la seva vida resulta commovedora, però sobretot molt creïble. És cert que Patricia López Arnáiz tot ho fa fàcil i bé, però és que aquí també està acompanyada de molt de talent: Antonio de la Torre en una altra brillant actuació (molt més continguda que en altres ocasions), Marina Guerola en un debut brillant i fins i tot Julián López, que sorprèn amb un registre molt apartat del seu habitual. En resum, una pel·lícula preciosa, delicada i tocada d'aquella màgia que Palomero dóna a quasi tot el que toca. La podeu veure a Filmin i a Movistar.

SOY NEVENKA, de Icíar Bollaín.- Alguns recorden el Cas Nevenka per un documental que es va fer fa uns pocs anys, però jo el recordo de quan va sorgir el cas... allà pel 2001. No ho recordo amb tot detall, però sí sé que em va cridar l'atenció perquè afectava al Partit Popular (en aquella època no paraven de sortir notícies) i perquè tothom donava per fet que allò era fals, pràcticament una invenció. Anys més tard, un jutge va donar la raó a Nevenka Fernández i va inhabilitar a l'ex-alcalde. Tot i així, ella no va trobar feina i va haver de marxar... Un cop més, seguia essent la víctima tot i tenir la justícia del seu costat (el Me Too encara quedava lluny). La pel·lícula de Bollaín comença amb certa premura, ja que presenta l'arribada i l'ascens de la noia en el partit d'una forma una mica atropellada. No serà fins que comenci l'assetjament que la cinta s'assenti i agafi el rumb correcte. La directora se sent més segura en aquella part, que és de fet la que més li interessa... fins i tot més que la del judici, que també es despatxa una mica amb presses. No estem davant d'una de les millors cintes de Bollain, però crec que la seva habilitat per explicar les injustícies de la societat espanyola l'acosten a l'espectador d'una forma molt senzilla. Això no és "Maixabel", però segur que agradarà -i força- al mateix tipus d'espectador. Gran interpretació d'Urko Olazabal i bon treball d'una Mireia Oriol que enfronta el paper més difícil de la seva carrera. La podeu veure a Movistar.

LA INFILTRADA, d'Arantxa Echevarría.- Vet aquí la pel·lícula que va donar una mica d'emoció a la darrera edició dels Goya. En l'últim moment, quan tot semblava un error, ens vam adonar que enguany hi havia un premi ex-aequo a la millor pel·lícula: meitat per "El 47" i meitat per "La infiltrada". Un honor compartit que feia justícia a aquesta cinta d'acció (estem davant d'un thriller de manual) basada en una part de la nostra història recent. Potser el cinema no havia tractat massa el tema dels infiltrats de la policia dins de la banda terrorista, però no ens hem d'oblidar que en el 2004 "El lobo" ja va parlar del mateix i ho va fer també amb una bona resposta per part del públic. Aquí tenim a una dona al davant de l'acció, concretament el personatge que Carolina Yuste interpreta amb una força i un valor encomiables. L'acompanya el sempre notable Luis Tosar i alguns secundaris de luxe, com Nausicaa Bonnin o Diego Anido. El resultat final és un film que se segueix amb interès, aconseguint que les escenes d'acció siguin creïbles i estiguin ben executades. Un bon exercici que, pel que hem vist, dona molts bons resultats a la taquilla (Santiago Segura està darrera de la producció). La podeu veure a Movistar.

Petit Tast Cinèfil (CXV)

A la porta dels Òscars -queda un mes i escaig- us vaig portant algunes pel·lícules que opten a alguns d'ells ("Cónclave" o "Nosferatu") i un parell més que podrien haver esgarrapat alguna cosa, però que finalment s'han quedat a les portes ("Queer" o "Jurado Nº2").

QUEER, de Luca Guadagnino.- Poques vegades hem vist com el cinema s'acostava a l'obra de William S. Borroughs, potser perquè les seves novel·les eren excessivament controvertides, plenes d'imatges i amb arguments poc alineats amb les idees de Hollywood... i fins i tot amb les del públic en general. El 1991, David Cronemberg es va atrevir amb "El almuerzo desnudo", i ara -trenta tres anys després- un altre director que s'atreveix amb tot ha adaptat una de les obres més inadaptables de l'autor. Potser Luca Guadagnino no semblava el més oportú per acostar-se a Borroughs, tot i que l'acostament a temàtiques LGTB al llarg de la seva carrera potser justificaven la intromissió. Al final ens trobem amb un film estrany, com era d'esperar, i amb uns resultats ambigus... però suggerents. De fet, "Queer" es basa en una novel·la inacabada, autocensurada pel mateix autor i poc donada a una narració convencional. Potser per tot això, el director italià opta per dividir el film en dues parts i també per trobar un final més o menys assequible, basant-se en fets biogràfics i coses que no apareixen en el text original. Ens trobem, doncs, amb una obra estèticament interessant, amb interpretacions al límit (Daniel Craig i Lesley Manville, tots dos esplèndids) i amb alguns descobriments de cara al futur (Drew Starkey i Omar Apollo).

NOSFERATU, de Robert Eggers.- Ja fa temps que Eggers s'ha convertit en un referent del nou cinema de terror i del fantàstic en general, i també en un autèntic estilista a l'hora d'abordar mons foscos i d'una bellesa gòtica, èpica o pertorbadora. Ara em venen al cap "La bruja", però també "El faro" o la molt recomanable "El hombre del norte". Amb "Nosferatu" crec que ha arribat al màxim del seu joc estilístic, ja que la pel·lícula llueix en diferents aspectes tècnics, com molt bé han reflectit les darreres nominacions als Òscars (millor fotografia, vestuari, disseny de producció i maquillatge). En el terreny narratiu, però, crec que la pel·lícula no arriba a cotes anteriors, tot i que no deixa de ser una cinta molt recomanable. Pel meu gust, el metratge és excessiu i el guió es veu llastrat per un excés de personatges que, malauradament, tampoc acaben de tenir un desenvolupament complert i satisfactori. També hi ha moments que es donen per fets però que poden donar peu a confusions (el Nosferatu del títol és resistent a la llum solar, o no?), i finalment el dramatisme de la cinta queda difós i un pèl  desenfocat. Tot i així, val la pena destacar el magnetisme innegable de Lily Rose-Deep i l a magnífica banda sonora de Robin Carolan.

CÓNCLAVE, d'Edward Berger.- Alguns diuen que podria donar la sorpresa en els Òscars d'enguany, ja que de totes les nominades és possiblement la que més consens podria aconseguir. De totes formes, veig difícil que en una època com l'actual triomfi una pel·lícula de cardenals i monges, tot i estar disfressada de thriller i tenir un ritme que no decau ni un moment. Però deixant el tema dels Òscars a part, "Cónclave" destaca per ser un film elaborat amb serietat i amb molta cura, ja que només cal veure com està filmada, fotografiada i muntada. De fet, Berger ja ens havia sorprès amb la impoluta "Sin novedad en el frente" i ara torna a demostrar que sap com explicar una bona història. A més, el guió adapta el bestseller de Robert Harris, que conté diversos girs i que acaba amb un missatge molt interessant i realment actual. Menció a part mereix tot el repartiment, encapçalat per un Ralph Fiennes en estat de gràcia. Veure'l passejar-se per pràcticament tota la pel·lícula amb una seguretat espatarrant fa que pensem en el fantàstic actor que sempre ha estat. L'acompanyen, amb igual mestratge, secundaris de luxe com Stanley Tucci, Isabella Rossellini, John Lithgow, Sergio Castellito, Carlos Diehz, etc. Un festival de luxe que farà les delícies de molts tipus de públic.

JURADO Nº 2, de Cleant Eastwood.- Aquest sembla ser que és el comiat definitiu d'Eastwood, i la veritat és que ha estat un comiat honrós, digne i molt interessant. Estem davant d'una pel·lícula de judicis, però val a dir que la premissa és tan potent i original que ens atrapa des del primer moment... i ja no ens deixa anar. Estem davant d'una mena de versió, quasi a la inversa, de la popular "Doce hombres sin piedad". Veient la cinta ens adonem que Eastwood està al darrera, tant per la manera de rodar-la com per la profunditat d'un guió que ens fa pensar seriosament amb la culpabilitat, la renúncia, les segones oportunitats... Un film més contundent del que pot semblar a primera vista. Crec que mereixia una mica més d'atenció a la temporada de premis, ja fos pel seu guió o per algunes interpretacions, com ara la de Toni Colette -excel·lent com sempre- o les més breus de J.K. Simons i Kiefer Sutherland. Mereix una menció a part el jove Nicholas Hoult (també vist a Nosferatu) per aquest protagonista controvertit, complicat i fràgil. Després d'això és possible que ja no tornem a gaudir d'aquest gran director, però sempre podrem tornar a títols ja mítics ("Sin perdón", "Un mundo perfecto", "Millions Dollar Baby", "Mystic River", "Los puentes de Madison") o d'altres a revaloritzar ("Bird", "Cazador blanco, corazón negro", "Cartas desde Iwo Jima", "Medianoche en el jardín del bien y del mal", "Poder absoluto", etc).

El millor teatre del 2024

 Aquí van els 12 muntatges escènics -des de l'any passat he augmentat la llista de 10 a 12- que més m'han impactat durant l'any 2024. Són espectacles vistos des de l'1 de gener fins al 31 de desembre, amb reposicions incloses. També veureu que són propostes molt diferents, i tot i que aquest cop no hi ha res de dansa o de circ com en altres ocasions, sí que hi ha espai per a algun muntatge que inclou vàries disciplines. Esperem que estigueu d'acord amb alguns dels títols...

 1.- LA GAVINA  (Teatre Lliure - Montjuïc)

2.- LES MANS  (La Villarroel)

3.- L'IMPERATIU CATEGÒRIC  (Teatre Lliure - Gràcia)

4.- JAURIA  (Teatre Romea)

5.- ELS WATSON  (TNC)

6.- UN MATRIMONI DE BOSTON  (La Villarroel)

7.- FASHION FREAK SHOW  (Teatre Coliseum)

8.- PRIMA FACIE  (Teatre Poliorama)

9.- ANNA KARÈNINA  (TNC)

10.- MAR I CEL  (Teatre Victòria)

11.- ALTSASU  (Teatre Romea)

12.- ALLÀ LLUNY HI HA UNA CASETA  (Sala Beckett)

I per acabar, un resum del que més m'ha agradat en els darrers anys. Una manera de veure què és el que m'interessa més en qüestions teatrals, tot i que ja veureu que el gust i la llista són igual d'eclèctics:

2023.- LE CONGRES NE MARCHE PAS

2022.- DIRRRTY BOYS

2021.- LAS CANCIONES

2020.- FEÍSIMA ENFERMEDAD Y MUY TRISTE MUERTE...

2019.- LEHMAN TRILOGY

2018.- LÀ

2017.- L'ÀNEC SALVATGE

2016.- LA FORÇA OCULTA

2015.- EL REI LEAR

2014.- UBU ROI

El millor cinema del 2024

 Comencem amb les llistes anuals. Allò que més m'ha agradat, emocionat o sorprès... o potser les tres coses a la vegada. I començarem pel cinema, amb cintes que potser ja espereu, però amb d'altres que a alguns els hi semblaran estrambòtiques i capricioses. Tot pot ser. De fet, estem parlant dels meus gustos, que per a alguns segur que seran qüestionables. Abans de començar haig de dir que les pel·lícules triades són cintes estrenades a Espanya entre l'1 de gener i el 31 de desembre del 2024. Entre elles hi trobareu a faltar vàrios títols, potser perquè no els he arribat a veure, perquè no m'han fet el pès o bé perquè no han entrat a la llista a l'últim moment per comparació amb d'altres. Entre aquests títols finalistes hi hauria alguns de tant interessants com "American Fiction", "Desconocidos", "Longlegs" o "Jurado número 2". Tampoc han entrat alguns films espanyols força estimables ("El 47", "Casa en flames" o "La habitación de al lado") o algun que altre blockbuster que em va divertir força ("Wicked" o "Bitelchús, Bitelchús").

1.- "EMILIA PÉREZ", de Jacques Audiard (França)

2. "LA SUSTANCIA", de Coralie Fargeat (Regne Unit / França / EEUU)

3. "LA ZONA DE INTERÉS", de Jonathan Glazer. (Regne Unit)

4, "LOS QUE SE QUEDAN", d'Alexander Payne.  (EEUU)

5, "POBRES CRIATURAS", de Yorgos Lanthimos.  (Irlanda / Regne Unit / EEUU)

6. "ANORA", de Sean Baker.  (EEUU)

7. "DUNE 2", de Denis Villeneuve.  (EEUU)

8, "LA ESTRELLA AZUL", de Javier Macipe.  (Espanya)

9. "CÓNCLAVE", d'Edward Berger.  (Regne Unit)

10, "MARCO", de Aitor Arregui i Jon Garaño.  (Espanya)

11. "Rivales", de Luca Guadagnino.  (EEUU)

12. "JOKER. FOLIE A DÉUX", de Todd Philips.  (EEUU)

I per acabar aquí teniu un resum de les pel·lícules que més m'han agradat en els darrers anys. Així podeu anar fent-vos una idea dels meus gustos, que com veureu són força eclèctics:

2006.- BROCKEBACK MOUNTAIN
2007.- PROMESAS DEL ESTE
2008.- THERE WILL BE BLOOD
2009.- REVOLUTIONARY ROAD
2010.- IO SONO L'AMORE  /  CANINO
2011.- MELANCHOLIA
2012.- HOLLY MOTORS
2013.- LA GRANDE BELLEZZA
2014.- BOYHOOD
2015.- EL CLUB
2016.- ELLE
2017.- LA LA LAND / MANCHESTER BY THE SEA
2018.- CALL ME BAY YOUR NAME
2019.- PARÁSITOS
2020.- SÓLO NOS QUEDA BAILAR
2021.- EL PODER DEL PERRO

2022.- ALCARRÀS  /  AS BESTAS

2023.- LOS FABELMAN

Petit Tast Cinèfil (CXIV)

 Aquí van les últimes pel·lícules que comentaré abans d'acabar l'any. Són tres títols que han donat molt a parlar i que estan omplint totes les llistes de premis d'enguany. Segur que les veiem a les nominacions dels propers Òscars.

EMILIA PÉREZ, de Jacques Audiard.- M'agraden les pel·lícules que em fan explotar el cap, i haig de confessar que aquesta ha estat una d'elles. Sabia més o menys el que anava a veure, però per més informació que tinguis la cinta no deixa mai de sorprendre't. Estem davant d'un film sobre la transexualitat, davant d'un musical extravagant, davant d'un melodrama desaforat (més aviat, un culebrot mexicà), davant d'un film de narcos i bandes, davant d'un film reivindicatiu i de protesta, davant d'un film feminista, etc. Tot això, ben barrejat a la coctelera, acaba donant "Emilia Pérez". Sé que se li han criticat els seus excessos i també la seva visió d'un dels problemes més flagrants de Mèxic, però crec que no es tracta d'un film realista ni d'una radiografia del país. Penso que, un cop més, la gent esperava veure una pel·lícula que no els hi han donat. S'han trobat amb una bogeria deliciosa, molt ben dirigida i interpretada amb ràbia i molta força. Karla Sofía Gascón i Zoe Saldaña són dues bèsties que poden amb tot i que aguanten la història fins al final (un final, per cert, tan polèmic com fantàstic). I no m'oblido de Selena Gómez, que tot i el seu estrany accent espanyol (a la pel·lícula no es diu d'on és però s'insinua que pot ser estatunidenca) té grans moments i demostra que és una bona actriu, a l'igual que l'efectiva Adriana Paz.

WICKED, de Jon M. Chu.- Quan es va estrenar la pel·lícula feia poques setmanes que acabava de veure en teatre la versió del West End, que es representa des del 2006 (la primera funció de l'obra es va fer a San Francisco el 2003). Sense cap mena de dubte, "Wicked" és un dels musicals moderns que més èxit i renom ha guanyat en els darrer anys. Ocupa el quart lloc a la llista de musicals més representats a Broadway i alguns dels seus temes han entrat en lletres d'or a la història del teatre nord-americà ("Defying Gravity" és una d'aquestes cançons, a part de ser un dels finals de primer acte més espectaculars del teatre musical del segle XXI). Amb tot això per endavant, la pel·lícula tenia un hype que la podia destruir la primera setmana o que la podia enlairar fins als primers llocs, com finalment així ha estat. Això no vol dir que sigui millor o pijtor pel·lícula, sinó que ha arribat en el moment adequat, ha tingut bones crítiques i, sobretot, ha tingut una campanya de marqueting importantíssima i molt eficaç. En una paraula, s'ha posat de moda... i tothom havia de veure-la. Un cop vista, haig de dir que no m'ha defraudat, sinó més aviat el contrari. Esperava trobar-me amb una versió infantilitzada, dissenyada per agradar a tothom, i programada per allarbar el negoci com un xiclet (lo de partir-la en dues cintes em feia témer el pitjor). Haig de dir, però, que la idea de representar els actes per separat és bastant bona, i que la forma de dur-la a terme ha sigut rigorosa i bastant professional. Els números musicals, tot i que n'hi ha algun de tallat o molt resumit, compleixen amb escreix, i el repartiment és molt més encertat del que podria semblar sobre paper. Ariana Grande i Jonathan Bailey són potser els més destacats, sense oblidar-nos de Cynthia Erivo, que jo crec que tindrà més possibilitats de lluïr-se a la segona pel·lícula. Per cert, espero amb candeletes aquesta segona part, que per força hauria de ser més fosca, més adulta i més complexa (argumentalment parlant) que la primera. Veurem que tal se'n surten!

ANORA, de Sean Baker.- Aquesta va ser la guanyadora de la darrera Palma d'Or a Cannes 2024, i pel que sembla serà una de les favorites en els propers premis Òscar... tot i que la victòria encara la veig una mica llunyana. "Anora" és la darrera peli de Sean Baker, un director molt conegut dins del circuit de cinema independent ("Tangerine", "The Florida project", "Red Rocket"). Potser és la més diferent de totes, i també la més ambiciosa, però sense deixar el seu esperit de cinema indie que tant l'ha caracteritzat. Aquí estem davant d'una mena de versió moderna i realista de "Pretty Woman", on el milionari s'ha convertit en el fill d'un oligarca rus i la prostituta aconsegueix el seu propòsit... però de seguida ve algú disposat a desfer-li el somni. Aquí rau la principal diferència amb la cinta protagonitzada per Julia Robert, i és que tot i alguna part una mica caricaturesca, la història toca de peus a terra en tot moment i no es deixa emportar pel romanticisme ni per la temptació del "happy ending". De totes formes, no vull explicar-vos massa de l'argument perquè la gràcia és veure com l'afronta el director, que gairebé ens ofereix una pel·lícula amb tres parts molt diferenciades. Està una primera part en els clubs i en els hotels de luxe, una altra a la casa del prota i una tercera que recorre totes les sales nocturnes de Brooklyn però amb un objectiu molt diferent que el del principi. Podríem dir que comencem amb una comèdia, continuem amb una mena de paròdia i acabem amb alguna cosa similar al drama... tot i que tot depèn de com cadascú vulgui interpretar-ho. Haig de dir que Mikey Madison és una actriu fantàstica (crec que l'Òscar a millor actriu aquest any és seu) però no deixaria enrera els dos actors joves russos, que també mereixen tots els elogis. Aneu-hi. No és una cinta com les demés, però crec que no us decebrà.

Petit Tast Cinèfil (CXIII)

Aqui teniu unes quantes pel·lícules més a comentar. Algunes d'elles són cintes importants i quasi ineludibles del 2024, i alguna és només un entreteniment que podeu veure quan tingueu ganes d'alguna cosa menys trascendent.

LA SUSTANCIA, de Coralie Fargeat.- Vet aquí uns dels films més sorprenents del 2024, una autèntica joia que ha fet cridar i riure a la vegada a molts milers d'espectadors. Això sí, una joia enverinada, frenètica i "gore". De fet, estem davant d'una paròdia, però una paròdia feta amb serietat, amb rigor cinèfil i un munt de referents que ens transporten a Kubrick, De Palma, Lynch o Aronofsky. Una obra que critica la superficialitat del món de l'espectacle, la corruptela dels productors o la tirania de l'estètica. I ja no explico més... perquè "La sustancia" és una pel·lícula que s'ha de veure sense massa informació. S'ha de gaudir com qui va per primera vegada a l'òpera, o a veure un musical dels bons. Això sí, heu de tenir estómac, no ser aprensius, i ser amants de les emocions fortes. Per cert, no em vull deixar d'anomenar a les seves protagonistes: una Demi Moore que ressucita d'entre els morts amb un personatge que és una autèntica bogeria, i una Margaret Qualley que per fi trenca el sostre de vidre que tenia damunt seu i destaca per sobre de tot com a coprotagonista. També apareix Dennis Quaid, que defensa el paper més llardós i sobreactuat de la pel·lícula. En definitiva, una festa que no us hauríeu de perdre!!

MARCO, d'Aitor Garregui i Jon Garaño.- Vaig descobrir a aquest parell de directors, també coneguts dins de la professió com els Moriarti, a "Loreak". Aquell film petit, delicat i molt intel·ligent ja feia presagiar una carrera prometedora. Després vindrien "Handia", "La trinchera infinita" o la magnífica sèrie "Cristóbal Balenciaga". El gust per un cinema contemplatiu però ric en contingut ha fet que aquests dos autors hagin aconseguit un estil que és fàcilment reconeixible. També ho és a "Marco", una cinta que torna a tractar alguns dels temes preferits d'aquesta parella: les aparences o com ens veuen els altres, la doble mirada, les mentides o l'engany com a vehicle de supervivència. etc. De fet, la història real d'Enric Marco feia temps que demanava una pel·lícula en primera persona. I és que així era Marco, que fins i tot després de ser descobert exigia que s'expliqués la seva història; era igual quina, però necessitava que siguissin parlant d'ell, potser perquè si no era així no tenia sentit la seva existència. Una història realment trista, dura, que s'explica amb certa estupefacció... com no podia ser d'altra manera. I al davant de tot, un esplèndid Eduard Fernández, que aquest any ha fet dues de les millors interpretacions de la seva ja llarga i nodrida carrera cinematogràfica. 

LA HABITACIÓN DE AL LADO, de Pedro Almodóvar.- Resulta que tants anys esperant el debut d'Almodóvar en el cinema americà, i va i li surt una pel·lícula europea en tota regla (quasi bergmaniana, podríem dir). Està clar que a la cinta hi destaca l'estil del director -almenys l'estil que està adoptant des de "Julieta"-, però hi ha algunes coses que fins ara no havíem vist en el seu cinema i que a mi, personalment, m'han descol·locat. El que més m'ha sobtat és la poca atenció a l'aspecte narratiu, a la història en si. Està clar de què ens vol parlar ja que ho veiem quasi des de la primera escena, però a partir d'aquí la pel·lícula es converteix en l'espera d'un fet que tots sabem que ha d'acabar passant...  Tenim llargues dissertacions, converses a dos i a tres, algun flashback que tampoc fa avançar l'acció, etc. No hi ha acció dramàtica pròpiament dita, i tractant-se del director manxec no m'ho esperava. Això sí, hi tenim interpretacions brutals de Tilda Swinton i Julianne Moore, una exquisida fotografia d'Eduard Grau i una banda sonora d'Alberto Iglesias que crec que supera tots els seus treballs anteriors (i mira que això ja és dir molt). Però en el fons haig de dir que no l'he gaudit tant com esperava. Desitjo tornar a fer un segon visionat per rendir-me als encants que li van trobar a Venècia -Lleó d'Or a la millor pel·lícula- i a molts altres festivals d'arreu del món.

NO TE SUELTES, d'Alexandre Aja.- Aquest és un film que hereta la tradició encetada per "Un lugar tranquilo", on la premissa era no fer soroll per no atraure als monstres. Després en vindrien d'altres, com ara "A ciegas" (allà t'havies de tapar els ulls per no caure sota una influència maligna), i ara arriba "No te sueltes". El títol no pot ser més gràfic. En aquesta història, una mare viu amb els seus dos fills petits en una cabana enmig del bosc, i quan en volen sortir s'han de lligar fort a unes cordes que surten dels fonaments de la casa. Una premissa clara, facilona, que s'esgota aviat i que només revifa quan apareixen nous personatges i noves situacions. Per començar, costa de creure que et puguis endinsar en un bosc amb una corda lligada a la cintura, i també resulta inversemblant correr amb aquest impediment o trobar els camins de tornada d'una forma tan ràpida i resolta. Però vençuts aquests obstacles, la cinta és entretinguda i ens retorna a una Halle Berry que és capaç de mostrar-nos la seva cara menys amable i el seu talent més recòndit. Una bona distracció, amb alguna petita sorpresa, però res d'original ni res de l'altre món.

LA VIRGEN ROJA, de Paula Ortiz.- Tenia curiositat en veure aquesta pel·lícula, tot i conèixer la història real i haver vist ja una versió cinematogràfica ("Mi hija Hildegard", de Fernando Fernán Gómez, 1977). Fins i tot recordo una obra de teatre que es basava en els mateixos personages i que tenia un títol força descriptiu; "Yo maté a mi hija". Per tant, podem dir que hi havia molts referents, moltes versions, i que també hi havia un cert interès en com tractaria els personatges una directora. I ho dic perquè els personatges formaven part de l'Espanya republicana, eren socialistes i pertanyien al moviment feminista de l'època. Finalment m'he trobat amb una pel·lícula molt més acadèmica del que pensava, tot i estar dirigida per una autora que sovint ens dona adaptacions més lliures ("La novia") i estèticament més riques. Aquí també hi ha alguns intents d'estilitzar els fets, però en general és una pel·lícula seca, més freda de l'habitual. Les interpretacions dels protagonistes (especialment una Nawja Nimri que sembla estar interpretant a Bernarda Alba) s'esforcen per dotar al conjunt d'una certa força soterrada i violenta... però crec que mai s'acaba d'alçar el vol i tot queda com el testimoniatge d'un dels fets verídics més escabrosos de la història negra espanyola. Uns fets que donaven per fer algo més lliure, menys realista, i fins i tot més terrorífic, tenint en compte que Aurora Rodríguez va jugar a fer de Doctor Frankenstein... encara que fos amb millors intencions.