Petit Tast Cinèfil (CXII)

Sempre s'ha dit que segones parts mai foren bones, però ja estem tan acostumats a segones, terceres i quartes parts de tot que ja costa fer aquest tipus de valoracions. Avui parlo de quatre títols que són una segona part, o una continuació, o una reinterpretació d'un determinat film. Quatre versions de quatre universos molt dispars i únics.

JOKER 2. FOLIE A DEUX, de Todd Philips.- Només sento a parlar de dues coses respecte a "Joker 2": dels diners que perdrà i del desastre artístic que ha perpetrat Todd Philips. Però és que sento això des del dia de l'estrena, com si hi hagués un interès molt gran i irracional en que això succeís. No nego que serà un fracàs econòmic (no he vist una campanya en contra tan gran en molts anys), però no puc acceptar que es digui que és una mala pel·lícula. Potser no serà millor que la primera ni serà cap obra mestra, però està ben lluny de ser la pitjor pel·lícula de superherois de la història (jo crec que la gent no s'informa del que va a veure), un desastre absolut, una presa de pèl o una broma de mal gust. Per a mi "Joker 2" és una història trista, depressiva, en forma de musical estrany. Quan la veia em venien al cap "Bailando en la oscuridad", "Pennies from heaven" o fins i tot "On connait la chanson", que a priori no tenen res a veure... També em venia al cap que la pel·lícula era tota l'estona una provocació -volguda i estudiada- contra alguna cosa (probablement la productora o l'estudi, ja que es diu que Philips i Phoenix es van veure obligats per contracte a fer una segona part). Sigui com sigui, jo crec que la idea no era la de cabrejar o venjar-se de ningú, sinó fer un film totalment lliure sobre la desesperança i la recerca desesperada d'herois o contraherois en la societat de Gotham, cada cop més similar a la nostra. Si et donen els diners per fer-ho i tens carta blanca, per què no arriscar-te? Però és clar, com que ningú esperava una segona part així ha estat més fàcil cabrejar-se, destrossar-la... i donar arguments que semblen de manual. Hauríem d'estar contents que algú fes una obra així en el mateix cor de Hollywood. No serà perfecte, tindrà els seus defectes (es fa massa llarga, s'estanca en algunes parts del judici i té un to excessivament pla en algunes ocasions), però segueix plantejant un personatge fascinant com és el de Joaquim Phoenix i afegeix a la llista a una mena de Harley Quenn a la que Lady Gaga aporta tot el seu talent. Només per ells dos, i per alguns números musicals, ja valdria la pena... però és que a sobre hi ha una factura excel·lent, un començament i un final brillants i algunes escenes realment reeixides. Sé que algú m'odiarà quan la vegi perquè potser no és una peli per a tothom, o bé hi has d'anar una mica preparat. Però jo, no sé molt bé per què, m'imaginava una cosa així des de que es va dir que seria un musical... i la veritat és que em fascinava la idea. Sí, està sent un fracàs absolut a nivell econòmic. Li costarà molt aixecar nous projectes a aquest director, i potser també a Phoenix, que va encadenant fracassos ("Beau tiene miedo", "Napoleón") i a sobre ha deixat una producció penjada el primer dia de rodatge. Però jo us convido a parlar d'ella d'aquí a uns anyets... Crec que la valoració no serà la mateixa. S'està començant a gestar una nova peli de culte...

EL HOYO 2, de Galder Gaztelu-Urrutia.- "El hoyo", la original, partia d'una premissa molt interessant i a sobre desenvolupava un debat sobre la lluita de classes molt productiu. A la última part, però, buscava justificar coses i s'enredava una mica en un argument que acabava fent aigües. El gran problema de la segona part és que parteix d'aquell final i embolica la troca, i tot el seu imaginari, fins a límits incomprensibles. Sí, hi ha una bona producció al darrera, uns bons actors que donen la cara i hi posen tot el seu esforç, però el resultat no és ni de bon tros el que vam veure a Netflix fa uns cinc anys. Em sap greu, però crec que fallen moltes coses i no permet a l'espectador que gaudeixi d'una forma totalment lliure. He llegit a algun lloc que es prepara la tercera part... i la veritat és que crec que serà un error. Si amb aquesta no han sabut trobar el camí, molt difícil és que el trobin a la tercera. De totes formes, valoro el fet que se segueixin fent produccions espanyoles de terror o ciència ficció. Fa tres dècades era pràcticament inimaginable, i ara som referent a mig món. Només per això ja val la pena.

BITELCHÚS, BITELCHÚS, de Tim Burton.- Abans d'anar a veure aquesta continuació em vaig repassar la original, la de 1988. La veritat és que em vaig trobar amb una pel·lícula divertida i amb una gran posada en escena, però un xic antiquada i fins i tot massa llarga (la última part esdevé, a ulls d'avui, un pèl feixuga). Sé que és una cinta que desperta molta nostàlgia i té tot el valor d'haver-nos fet descobrir a Tim Burton (després vindrien "Batman", "Eduardo manos tijeras", "Ed Wood", "Sleepy Hollow", etc.) Però és cert que aquest "Bitelchús, Bitelchús" esdevé tècnicament més perfecte, amb molt més ritme i amb molt més coneixement del cinema. Ja sé que no inventa res nou i que s'aprofita dels rèdits de la primera, però sap com aprofundir en l'univers creat (tota la sala d'espera de la mort és realment extraordinària) i aconsegueix gags boníssims i molt visuals (el tren de les ànimes, per exemple). Dóna gust tornar a veure a Michael Keaton, Winona Ryder i Catherine O'Hara passar-s'ho tan bé, com feia temps que no veiem. I també resulta interessant trobar a Jenna Ortega, Justin Theroux, Willem Dafoe o la sempre atractiva i enigmàtica Monica Bellucci, que té la sort d'intervenir en una de les millors escenes de la pel·lícula (aquest cop amb l'acompanyament testimonial de Danny DeVito).

DEL REVÉS 2, de Kelsey Mann.- No hi ha res en aquesta pel·lícula que pugui ser criticable o que sigui sobrer. El que hi ha funciona, i amb això és fàcil aconseguir un èxit ràpid i immediat. Però és suficient? S'hauria pogut fer millor? Per començar, cal dir que la primera entrega havia posat el llistó molt alt. Ara ja no hi havia el factor sorpresa, està clar, i costava molt tornar a ser tan original, però crec que l'adolescència  s'hagués pogut explorar molt més del que aquí es fa. Entenc que s'ha de limitar a un temps determinat, a un públic concret i a moltes altres coses... però no sé per quin motiu em va donar la sensació d'oportunitat perduda. Tot i així, té molts punts a favor, i els personatges ja coneguts funcionen tan bé com la primera vegada. Ara bé, està molt clar que un estudi tan important com Pixar vol tornar a recuperar les regnes del seu liderat en l'animació... encara que sigui amb idees ja conegudes i explotades. De moment està previst que per l'estiu de l'any vinent arribi "Elio", que en aquest cas seria una obra original, però també estan agendades per als propers anys "Toy Story 5" i "Del Revés 3". Estarem al cas.

Petit Tast Cinèfil (CXI)

Ja entrem a la darrera part de l'any, i aviat es començaran a perfilar les pel·lícules que competiran pels premis de la temporada. Avui us en vull comentar quatre que possiblement veurem pels Goya o pels Gaudí. 

EL 47, de Marcel Barrena.- Després de pel·lícules tan ben intencionades com "100 metros" o "Mediterráneo",  Barrena torna a un tema social, humà i molt proper. La història del conductor d'autobusos que va segrestar el 47 per pujar-lo fins a Torre Baró vol ser un cant a la solidaritat i a la justícia social, però també un homenatge a tot aquells migrants que van venir d'Andalusia, Extremadura, Múrcia i tants altres indrets per trobar una esperança i una vida millor a la Catalunya dels anys 60. Molt encertadament, la cinta comença uns anys abans de l'incident en qüestió, ja que vol posar-nos en context i explicar què era el barraquisme de l'època... a part de presentar-nos els protagonistes de la història. Per una banda tenim a Manolo Vital, interpretat per un increïble Eduard Fernández en una de les seves millors i més elaborades creacions -i ja vant un munt-, i per l'altra tenim a la seva dona, interpretada també per una encertadíssima Clara Segura, i a la filla, que va a càrrec de la prometedora debutant Zoe Bonafonte. Entre la bonica història que explica, la humanitat de tots els personatges i les estampes d'una Barcelona que molts recordem (la barreja d'imatges reals de l'època li dona un aire molt especial) tot apunta a un boca-orella que pot acabar donant un altre èxit comercial com el de "Casa en flames". 

CASA EN FLAMES, de Dani de la Orden.- Coneixem al director sobretot per "Barcelona, nit d'estiu" o "Barcelona, nit d'hivern", però potser desconeixem que també ha estat darrera de moltes comèdies espanyoles d'èxit, de cintes més dramàtiques com "Litus" o "42 segundos" o de sèries com "Élite". El que està clar és que porta anys aprenent l'ofici i que, quan el deixen, ofereix pel·lícules més personals i força interessants.  Aquesta "Casa en flames", de guió molt teatral i repartiment d'infart, destaca per ser una història explicada des d'un humor àcid i carregat d'ironia. Les trifulques familiars, les desventures de diversos personatges i la Costa Brava com a teló de fons acaben per donar al conjunt una entitat pròpia i particular. No deixa de ser una comèdia elegant, molt ben interpretada, que potser desbarra en la part final i que igual abusa de l'acumulació de situacions incòmodes... Al capdavant hi tenim una Emma Vilarasau que mai ha estat tan bé en el cinema, acompanyada per una colla d'actors que acumula experiència i professionalitat: Alberto San Juan, Clara Segura, Enric Auquer, Macarena García i María Rodríguez. Un èxit del boca-orella que ja l'ha convertit en la pel·lícula catalana més vista, superant a Alcarràs, i que es postula per guanyar els Gaudí... i tot el que faci falta. La taquilla, de moment, sembla que la té del tot conquerida.

MAMÍFERA, de Liliana Torres.- Portem uns anys veient pel·lícules sobre la maternitat, sobretot ara que abunden les directores i poden aportar un punt de vista més real i matisat. Hem vist cintes sobre mares molt joves, sobre dones que lluiten per ser-ho, però també sobre dones que no ho volen ser tot i la pressió que senten al voltant seu. "Mamífera" estaria en aquest últim grup. De fet, el tema és una mica més complex, ja que s'hi ajunta la pressió involuntària de la parella, l'amiga que fracassa en el seu intent de quedar-se embarassada, la que està orgullosa de ser mare, etc. Potser hi trobo a faltar el punt de vista masculí, perquè exceptuant a la parella de la protagonista la resta de dones semblen exercir la maternitat en solitari. Molt inspirada la interpretació de Maria Rodríguez, molt ben acompanyada pel sempre efectiu Enric Auquer. Potser alguns pensaran que és una cinta més sobre un tema ja molt tractat... però si passeu per alt el prejudici segur que us trobareu una pel·lícula molt més interessant i original del que sembla a priori. Actualment es pot veure a Filmin.

NINA, de Andrea Jaurrieta.- Estem davant d'un thriller estilitzat i amb imatges potents. Alguns l'han equiparat a un western de venjança, uns altres als melodrames d'Almodóvar, etc. És temptador fer comparatives quan et trobes una pel·lícula que beu de diverses influències, però en el fon el que val és el producte final que queda. I si ens cenyim a això, podríem dir que "Nina" té entitat pròpia i que triomfa en totes les escenes del començament: l'arribada de Nina, les primeres sospites a l'hostal, la reacció dels que la van conèixer, etc. Quan es converteix en una passejada inacabable per tots els indrets i cases del poble la cosa es veu un xic perjudicada. Hi ha situacions una mica gratuïtes i d'altres que semblen haver patit la tisora a la sala de muntatge. Sigui com sigui, al capdavant hi tenim un cop més a l'inefable Patricia López Arnáiz, que enamora la càmara des de la primera escena i no la deixa ni un sol moment. Molt bé també Darío Grandinetti, tot i que últimament sembla que el cinema espanyol només li ofereix el mateix tipus de rol. Atenció a la vistosa fotografia de Juli Carné Martorell i a la banda sonora de Zeltia Montes.

Petit Tast Cinèfil (CX)

Les quatre recomanacions d'avui són de pel·lícules clarament inquietants, un pèl malaltisses i fins i tot desconcertants. Hi ha matisos entre elles, i de fet no totes estan dins del mateix gènere: tenim thriller, drama, terror i alguna cosa híbrida, com totes les que fa Lanthimos.

LONGLEGS, d'Oz Perkins.- Aquí està el thriller de la temporada. L'han mig emparentada amb "El silencio de los corderos", "El exorcista" i altres referents, però per a mi la semblança més important està amb les pel·lícules de terror de la factoria A24. Em refereixo al nou terror intel·lectual d'Ari Aster, David Robert Mitchell, Robert Eggers, etc. En aquest cas el director és Oz Perkins, fill d'Anthony Perkins i un autèntic especialista en el cinema de gènere. No sé si encara té del tot definit el seu estil, però penso que aquesta és una pel·lícula molt personal que podria acabar d'assentar les bases d'un cinema calculador, aparentment fred, però també juganer i molt climàtic. "Longlegs" està ambientada en dues èpoques, els anys 90 (el retrat de Clinton en els despatxos ens serveix de referència) i els anys 70 (les imatges en Súper8 també són una clara pista). Això, juntament amb els paisatges nevats o les cases de fusta, ja ajuda a donar un cert ambient, que des de la primera escena et deixa un cert mal al cos. No diré massa de l'argument, que és clau en l'estructura i en la resolució del film, ni tampoc del personatge de Nicholas Cage. L'actor torna a demostrar que és un autèntic especialista en personatges passats de voltes, desquiciats i al·lucinats.

KIND OF KINDNESS, de Yorgos Lanthimos.- Ja sabeu de la meva admiració per aquest director grec, autor d'obres que per a mi són fonamentals en el cinema del segle XXI: "Canino" i "Langosta". Però ja se sap que quan un autor està en boca de tothom ("Pobres criaturas" ha estat un èxit recent i força dimensionat) també surten els que busquen les debilitats i les possibles pedres del camí. És per això que "Kind of Kindness" va tenir una rebuda tèbia a Cannes, i molts dels crítics menys entusiastes van aprofitar per esmolar les eines i treure els ganivets. Haig de dir que aquesta estranya comèdia (si és que hi ha algun gènere on es pugui catalogar) és certament irregular i no està entre els seus treballs més rodons. Dóna la sensació de divertiment o de pel·lícula personal, d'aquelles que tenen més a veure amb la necessitat de tornar als orígens i aprofitar als amics per treure's fantasmes del cap o provar idees per a altres films. Es nota que no és una cinta tan cuidada com altres estèticament, tot i que interpretativament tornem a tenir un planter que s'ho passa pipa: Emma Stone, més còmplice que mai; Willem Dafoe gaudint de la seva feina, com gairebé sempre; i Jesse Plemons, que ofereix alguns dels millors personatges de la seva carrera. De fet, tots els actors fan més d'un paper i es desdoblen en tres històries que tenen com a eix comú un personatge secundari, misteriós... i possiblement superflu: R.M.F.

EL SUCESOR, de Xavier Legrand.- Vaig arribar a aquest film mentre furgava per les novetats de Filmin, i la veritat és que em va semblar una troballa molt especial. Estem davant d'un thriller elegant i estilitzat que comença amb una desfilada de models a Paris, amb una mort sobtada i un viatge a l'altra banda de l'Atlàntic. Fins aquí, res d'especial per a la trama, però just al Quebec comencen les sorpreses... tant pel protagonista com per l'espectador. "El sucesor" és d'aquells films aparentment pausats, que et sacsegen quan menys t'ho esperes i que tenen per sota una corrent malaltissa i fosca que ho encomana tot. A moments em venien al cap alguns dels títols de terror independent dels darrers anys, però només amb petits flashos. La cinta de Legrand té el seu estil particular, el seu segell propi i d'alguna forma tot el que ja es prometia a la seva primera obra, la premiada "Custodia compartida". Per acabar, destacaria el treball de Marc-André Grondin en un personatge que ha de prendre decisions molt complexes, que les pren de la pitjor manera i que es veu embolicat en una trama que no li correspon però que el corromp com a persona des del primer moment.

SECRETOS DE UN ESCÁNDALO, de Todd Haynes.- Estem davant de la recreació -molt particular i personal- d'una història real que va sacsejar Estats Units i a tot el món en general el 1993. Va ser quan una mestra d'escola va quedar embarassada d'un alumne seu de 12 anys i empresonada per corrupció de menors. Més tard, tindrien dos fills junts i es casarien quan ella ja havia complert tota la condemna. En el film moltes dades estan canviades (les professions, els llocs, les dates...) però el fons és el mateix. De fet, la pel·lícula juga a la metaficció i introdueix a un altre personatge, en aquest cas de ficció): una actriu que vol passar uns dies amb la família perquè ha d'interpretar el paper d'ella en una pel·lícula. A partir d'aquí es parla del consentiment, de la negació, de l'explotació i del xantatge emocional que es pot arribar a exercir sobre els que més estimem. Just al davant dues actrius esplèndides (Natalie Portman i Julianne Moore), que busquen els detalls mínims a uns personatges complexos i molt tancats. Un exercici de mimetisme interpretatiu que aconsegueix escenes molt interessants, malgrat que a la cinta potser li manqui algun moment de trencament i li sobri una mica de fredor. Molta atenció també al gran treball de Charles Melton en el personatge que potser pot generar més empatia a l'espectador.

Petit Tast Cinèfil (CIX)

De tant en tant, algun tast cinèfil està dedicat a pel·lícules espanyoles. Avui parlaré de tres d'elles, totes amb pretensions molt diferents, estils diversos (fins i tot gèneres) però amb el segell inconfusible del cinema més "indie" de casa nostra.

LA ESTRELLA AZUL, de Javier Macipe.- Vaig començar a saber d'aquesta pel·lícula per una campanya que va córrer per les xarxes. La gent que l'havia vist al darrer Festival de San Sebastián sortia de la sala emocionada, commocionada... i tothom lloava la factura, el tractament de la música i l'actor principal. De les campanyes promocionals se n'ha de fer un cas relatiu, però és cert que aquella va despertar la meva curiositat. Semblava una pel·lícula petita a la que calia donar una oportunitat... Quan vaig veure que Filmin l'havia recuperat després d'un fugaç pas per les sales, vaig pensar que havia arribat el moment. Ara sí que ja puc dir que "La estrella azul" és una pel·lícula molt especial, d'una estranya bellesa i d'una factura que ja voldrien moltes altres. El més important, però, és que és una pel·lícula amb ànima, amb tota l'energia i la cura que tenen algunes primeres pel·lícules. De fet, van ser quasi tres anys de rodatge (amb pandèmia pel mig) i suposo que el finançament i tot plegat deuria ser una aventura difícil d'explicar. El resultat és un film que explica els darrers anys de vida de Mauricio Aznar, un músics aragonès dels vuitanta, creador de la mítica banda Más Birras. Ara ja és un desconegut per a tots els que no som de Saragossa, on hi té fins i tot una estàtua i un carrer al seu nom, però la influència que va tenir per a grups posteriors com Héroes del Silencio o bé la seva tràgica vida bé valien una cinta. I què menys que una cinta que sap transitar per moments lluminosos i per moments molt obscurs; una cinta honesta que, a més, juga amb el metacine i ens regala escenes de gran cinema. Comentari a part mereix l'actor Pepe Lorente, magnífic en la pell del músic saragossà. L'acompanyen igual de bé Bruna Cusí, Marc Rodríguez o Cuti Caravajal.

LA CASA, d'Álex Montoya.- Sóc un gran enamorat de les novel·les gràfiques de Paco Roca. El vaig descobrir amb la pel·lícula "Arrugas", però després vaig veure en els seus llibres que tenia un llenguatge i uns recursos tan cinematogràfics que ja voldrien per a ells molts directors d'aquest país. Aquí tenim la versió de "La Casa", amb actors de carn i ossos, i no crec que la cosa acabi aquí... Cada llibre de Roca és un film en potència. Però posats ja a parlar del que interessa, haig de dir que aquesta versió dirigida per Álex Montoya sap captar la senzillesa i la humilitat del material original. Potser dona la sensació de que es fa tot molt curt (té una durada de 83 minuts), que falten algunes escenes (la pèrgola es construeix sola d'una escena a l'altra) i que a tothom li agradaria conèixer més els personatges i quedar-se una estona més amb ells. Tot i així, aquest trosset de vida -en realitat, es tracta d'això- el podem gaudir amb honestedat i sinceritat. Els actors semblen viure entre aquelles parets i estableixen uns lligams entre ells que són perfectament creïbles. Destacaria, com sempre, David Verdaguer, però són una gran sorpresa Óscar de la Fuente, Olivia Molina i la jove María Romanillos. 

LA MESITA DEL COMEDOR, de Caye Casas.- Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que no admet recomanació. Pots enumerar les seves virtuts o els seus defectes, però el que esculli veure-la ho ha de fer per decisió pròpia... o bé et pot retirar la paraula de per vida. "La mesita del comedor" és una cinta no apte pels que han sigut pares recentment o pels que ho seran en breu. I no és que sigui un film estrictament de por ni obeeixi quasi cap regla del gènere. Tot i així, l'horror que narra podria ser real i la quotidianitat de tot el que acompanya la història és el que la fa encara més insuportable. A nivell cinematogràfic, admiro la capacitat de generar un suspens tan gran entorn a un tema com aquest, aconseguint que el clima sigui irrespirable per a alguns dels personatges i totalment desconegut per als altres (el no saber és quasi tan aterrador com lo altre). A moments recorda als capítols de "La dimensió desconeguda", de "La hora de Alfred Hitchcock", o millor de "Historias para no dormir", de Chicho Ibáñez Serrador. La capacitat d'elevar l'anècdota o accident a tema principal és realment extraordinària, i el seu final capriciós i recargolat (pregunteu-vos què passaria o què pensaríem de tot plegat si la història hagués començat al revés) és tota una declaració d'intencions. Atenció als intèrprets; secundaris d'aquells que apareixen per tot arreu però que mai tenen una oportunitat com aquesta.

Petit Tast Cinèfil (CVIII)

Aquí teniu un nou tast. Un tast que ve amb pel·lícules d'estrena, però també amb alguns èxits de fa uns mesos que ara s'han pogut recuperar a les plataformes. Un conjunt variat i divers que us pot donar idees per als propers dies.

FURIOSA, de George Miller.- "Mad Max: Furia en la carretera", del 2015, va ser una gran sorpresa i un revulsiu que va satisfer gairebé a tothom. Miller tornava després de molts anys a l'univers Mad Max i el reinventava amb uns resultats vistosos, frenètics i realment espectaculars. Una cinta d'aventures de primer ordre que presagiava una continuïtat que finalment ha trigat nou anys... I el cert és que aquesta mena de preqüela funciona en molts sentits i hereta l'estètica i el context de l'anterior. Ara bé, per què no es gaudeix igual? Per què es fa excessivament llarga? Per què dona tantes explicacions durant la primera part i tan poques a la segona? Jo crec que el problema és que tota la iconografia i totes les sorpreses de "Fury Road" ja ens les coneixíem, i aquí no es podia alterar tot això... sinó continuar-ho. De totes formes, hagués estat bé aconseguir alguna troballa estètica més, igual que la quadriga de motos. També s'hagués pogut estalviar explicacions i metratge a la part de la infància, i haver organitzat una persecució final que no recordés tant a les que ja hem vist anteriorment. Sé que demano molt a una cinta que només pretén entretenir, però estic convençut que Miller donava per a més. Per últim, comentar que Anya Taylor-Joy ho fa molt bé però no té en aquest cas la presència (només per alçada) d'una Charlize Theron, i que Chris Hemsworth ho intenta... però li falta el carisma especial que ha de tenir un dolent de pel·lícula.

VIDAS PERFECTAS, d'Olivier Masset-Depasse.- Quan Todd Haynes va dirigir "Lejos del cielo" va sentar les bases d'un nou tipus de melodrama: el de sempre però vist amb ulls del segle XXI. Tot el que no es deia ni es veia en aquelles pel·lícules de vides immaculades i perfectes -tràgiques, però perfectes- quedava ara al descobert... als ulls de l'espectador modern, que assistia perplex a una autèntica contradicció. "Vidas perfectas" pot estar en aquesta línia, tot i que queda clar que Masset-Depasse no és Haynes ni pretén ser-ho. Tota la primera part del film promet i ens interessa, sobretot per l'ambigüitat moral de tot plegat, però cap a la part final hem de reconèixer que la cosa deriva cap a una mena de telefilm amb aires de thriller misteriós. De fet, la pel·lícula fa més d'una batzegada en fals, i està clar que quan dones tants cops de volant et pots arribar a sortir de la carretera. Tot i així, no es pot negar una estupenda posada en escena i unes interpretacions tan brillants com generoses. Anne Hataway i Jessica Chastain demostren la seva gran qualitat i defensen uns personatges complexos fins a les últimes conseqüències. Per cert, que bé els hi queda la moda dels seixanta... Per passar una tarda distreta.

LA ZONA DE INTERÉS, de Jonathan Glazer.- Vaig descobrir a Glazer amb "Birthday" (aquí coneguda com a "Reencarnación"). Per diferents motius, aquella pel·lícula em va fascinar i em va generar moltes expectatives cap a aquest director... Més tard dirigiria "Under the skin", una marcianada igual d'inquietant i fascinant. Per tant, "La zona de interés" tenia tots els números per ser una cinta impecable i amb una gran dosi d'originalitat i estranyesa. Els personatges principals són cruels però ho desconeixen, perquè viuen una realitat paral·lela que els ha ensenyat a no tenir cap empatia pels que no són com ells. Igual que un nen que mata formigues i no li importa, aquesta família nazi es comporta de forma aliena a tot el que l'envolta. Sí que tenen els seus conflictes familiars, com tothom, però això encara els allunya més de nosaltres... ja que quan estem a punt de comprendre la seva quotidianitat ens adonem que no són personatges quotidians, sinó una família de monstres. La pel·lícula juga, a més, amb elements tècnics que ajuden a crear un ambient enrarit i crispat: el fora de camp i tot el treball sonor. Un treball tècnic de primera que converteix la cinta en una peça absolutament necessària, encara que incòmoda i difícil de veure. Potser una mica experimental per a alguns, però fonamental i decisiva. Una petita obra mestra instantània.

FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki.- Aquesta és una cinta senzilla, com quasi totes les de Kaurismaki... però una mica més i tot. Dona la sensació que el director finès ha decidit anar encara més al moll de l'os i deixar qualsevol trama accessòria que despisti de la relació central. Estem davant d'una relació que comença i d'uns personatges solitaris i marginals que intenten adaptar-se a l'amor i a coses que els hi són gairebé desconegudes. Són personatges que no es creuen mereixedors de coses bones, i és com si el destí s'entossudís en demostrar-ho. Excel·lent la interpretació d'Alma Pöysti, però també la de Jussi Vatanen i la de Janne Hyytiainen en el paper de l'amic (possiblement amb el que més empatitza l'espectador). Igual de brillant és la fotografia i la posada en escena, que com sempre dota a la filmografia de Kaurismaki d'un aire atemporal i kistch molt efectiu. Seria difícil dir en quina època estem, si no fos per una obstinada ràdio que ens va donant notícies de la guerra d'Ucraïna. Una pel·lícula bella que molts han emparentat amb l'estil del primer Chaplin, potser per la simplicitat de la història i la humanitat (i també la pobresa) dels protagonistes. 

Petit Tast Cinèfil (CVII)

Tornem amb més pel·lícules. Aquí veureu una barreja de cintes molt recents amb d'altres que ja fa bastant de temps que es van estrenar. Moltes ja estan en plataformes, i la veritat és que n'hi ha per a tots els gustos.

RIVALES, de Luca Guadagnino.- Ha fet pel·lícules de tot tipus, però a Guadagnino cada cop se li endevina més l'estil. Es tracta d'un director que mai vol passar desapercebut, sinó més aviat tot el contrari. El seu estil acostuma a ser vistós, un xic artificiós però molt efectiu, un pèl ampul·lós i sobretot molt sexy. Aquest últim apunt acaba essent molt important a "Challengers", aquí anomenada "Rivales", perquè la forma de filmar als protagonistes ja és tota una declaració d'intencions. La història comença amb un torneig de tenis, i aviat anirem a diferents trams del passat per conèixer als tres protagonistes: el moment en que es van conèixer, l'època en que compartien escola de tenis, el torneig d'Atlanta d'uns anys més tard, etc. Molts han dit que és el film que catapulta definitivament a Zendaya, que fins ara no ha tingut en el cinema un paper que li permetés desplegar tots els seus recursos interpretatius ni tot el seu sex-appeal de gran estrella. Aquí es llueix, però també ho fan els seus dos companys, especialment un Josh O'Connor ("The Crown", "Tierra de Dios", "La quimera") que broda al perdedor del tercet i que podria arribar a ser una de les grans estrelles dels propers anys. També m'ha sobtat el to homoeròtic de la cinta, sobretot per tractar-se d'una producció mainstream i per no ser tampoc el tema central de la trama. És cert que la relació entre els dos homes apunta maneres des del començament, però en teoria són dos heteros completament rendits als encants del personatge de Zendaya (primer tenista, i després entrenadora). Suposo que també és degut a l'estil de Guadagnino, al que sempre li agrada jugar a l'ambivalència i al que no li agrada classificar les relacions o les preferència sexuals de cap dels seus personatges (en aquest sentit, us recomano que veieu la seva sèrie "We are who we are"). 

DUNE. PARTE II, de Denis Villeneuve.- I si "Lawrence d'Aràbia" es convertís de sobte en una pel·lícula de ciència ficció? Bé, doncs suposo que acabaria essent aquesta segona part de "Dune". La primera ja apuntava maneres, però el desert encara no tenia tant de protagonisme com aquí. En aquest sentit, val a dir que la cinta de Villeneuve és realment un prodigi formal, amb una estètica que hauria rendit al mateix David Lean. La fotografia de Greig Fraser, la posada en escena, el vestuari, els efectes especials... Tot llueix com cal, aconseguint que l'èpica de la història funcioni per sobre de tot. En això també hi juga a favor un repartiment estelar, del que destaquen Timotheé Chalamet (millor fins i tot que en la primera part), Javier Bardem, Rebeca Ferguson i Austin Butler. La única cosa que a vegades sembla importar-li menys al director és el guió en si. Hi ha moments en que no sabem si els personatges van o venen, per què arriben de sobte a determinats llocs o com és possible que viatjin tan ràpidament a un altre punt del planeta. Veurem com evoluciona en la tercera -i crec que última- part, on m'imagino que Paul Atreides guiarà a tots els seus seguidors cap a la victòria final i el domini dels conreus d'"especia".  

DESCONOCIDOS, d'Andrew Haigh.- El hipe per veure aquesta cinta era molt alt. La vaig anar a veure la segona setmana de l'estrena, però els elogis no paraven d'augmentar i quan vaig seure a la butaca de la sala ja havia llegit molt -massa- sobre el tema. Haig de dir que la història m'ha semblat interessant, i ben portada, però potser no tan original ni tan imprescindible com apunten alguns. La veritat és que a mi les històries que van de realistes i sèries però que barregen fantasmes pel mig -"Histoire de Marie et Julien", de Jacques Rivette, o "Petite maman", de Celine Sciama- em posen una mica nerviós i no m'acaben de fer el pes. És un problema meu, ho sé, però aquí tots els meus presagis es multiplicaven per dos... i fins i tot per tres. Reconec, no obstant, que el punt de tragèdia i fins i tot de drama malaltís em juguen a favor, a l'igual que les brillants interpretacions de tots els protagonistes. Andrew Scott -un actor que aquest any ha tingut una revifada important- aguanta tota la cinta amb un estoïcisme i una sensibilitat dignes d'admirar. El mateix passat amb Paul Mescal, Claire Foy i Jamie Bell, que donen el contrapunt emotiu a moltes escenes. De fet, haig d'admetre que les converses amb els pares poden resultar molt emocionants... tot i que a mi em van semblar una mica sensibleres i construides per a arribar al moll de l'os. En aquest sentit, s'ha de dir que no fallen.

AMERICAN FICTION, de Cord Jefferson.- No sabia ben bé què em trobaria, i la veritat és que després de guanyar l'òscar al millor guió original -per davant de l'aclamada "Anatomía de una caída" o "Los que se quedan", tot i l'ombra de plagi damunt seu- vaig pensar que s'havia exagerat la cosa i que els acadèmics havien volgut premiar una obra de la comunitat afroamericana. Però quina sorpresa quan vaig descobrir una història original, mordaç, molt ben escrita, molt ben dirigida i millor interpretada. Potser a nosaltres el tema principal ens pot semblar una mica llunyà, així d'entrada, però cal dir que una part de la comunitat negra està farta que se la tracti com un estereotip. El mateix podria dir la comunitat LGTBI, o l'asiàtica, etc. El protagonista és un escriptor que no acaba de ser reconegut justament per no escriure el que s'espera d'ell, i per tal de revelar-se contra el sistema es decideix a jugar i a construir anònimament un bestseller en el que no creu. Tot el que passa a partir d'aquí són situacions molt divertides, però sempre amb un humor intel·ligent i gens obvi. Barrejat amb la història apareixeran els germans i la mare del protagonista, una veïna que pot arribar a ser alguna cosa més, i també un editor que ens depararà algunes de les millors escenes de la cinta. La podeu veure a Amazon Prime Video.

VIDAS PASADAS, de Celine Song.- Em va passar una mica el mateix que amb "Desconocidos". Aquest cop havia transcorregut molt de temps des de l'estrena, tothom havia parlat d'ella i els adjectius eren estratosfèrics... que per a una pel·lícula senzilla, gairebé tímida i molt delicada no li van gaire bé. Reconec que és un molt bon film, amb una història ben portada i amb una filmació elegant i tan sofisticada com el seu missatge: la reivindació de l'amor com a destí entre dues persones, o més ben dit, dues ànimes. Ara bé, haig de dir que he vist altres vegades aquest tema en el cinema... i normalment aquest tipus d'històries romàntiques creixen quan hi ha de sobte algun element extra, ja sigui dramàtic, misteriós o fins i tot irracional (em venen al cap "In the mood for love" o l'arravatada "Decision to leave"). De totes formes, hem d'acceptar la proposta tal com és... i la veritat és que té punts molt bons. M'agrada el començament al bar, quan uns personatges anònims es pregunten la relació que hi ha entre els tres protagonistes. I és que penso que el tercer en discòrdia (aquest marit occidental que s'ho mira tot des de la barrera) també tenia una història que explicar i uns sentiments per explotar... cosa que es dona una mica de passada. Esperarem la següent pel·lícula de la directora, que pel que sembla té moltes coses a dir en el futur del cinema independent nord-americà.

Petit Tast Cinèfil (CVI)

Tornem amb un tast de cinema espanyol, tal com faig de tant en tant. Aquest cop ho faig reunint una sèrie de films que ja fa temps que es passegen per cartelleres o plataformes. La majoria són de 2023, però és que un no dona abast i ha d'anar veient les pel·lícules quan es pot... 

QUE NADIE DUERMA, de Antonio Méndez Esparza.- Hi ha pel·lícules espanyoles que, de tant en tant, provoquen certa estranyesa, ja sigui perquè es surten de la norma o utilitzen fórmules poc convencionals. "Que nadie duerma" està sustentada sobre un ferm guió (basat en la novel·la de Juan José Millas) però segons els actors es va rodar amb molta improvisació. És per aquest motiu que els diàlegs d'algunes escenes desconcerten i creen una sensació de fragilitat i inseguretat. De fet, tota la història gira entorn d'un personatge molt vulnerable al que li aixequen l'estora de sota els peus en el pitjor moment. El resultat, un desequilibri del que Malena Alterio en sap treure tot el profit. L'acompanyen amb solvència Aitana Sánchez Gijón, Manuel de Blas, Mariona Ribas, Rodrigo Poisón i José Luis Torrijo. El final, com no podria ser d'altra manera, resulta críptic i una mica confós. De totes formes, no patiu, és un final que cadascú es pot fer al seu gust... ja que vol ser més conceptual que realista. Una pel·lícula interessant que podreu veure a AMAZON PRIME.

SABEN AQUELL, de David Trueba.- El cinema de David Trueba sempre ha estat un cinema benintencionat, amb valors i un pou de nostàlgia important, sobretot quan mirar enrera... com va succeir a "Vivir es fácil con los ojos cerrados" o a la que ara ens ocupa. Tal com passa amb Alexander Payne a Hollywood, un surt amb l'ànim canviat quan va a veure les seves pel·lícules. I no un canvi negatiu, sinó tot el contrari. De fet, "Saben aquell" és una pel·lícula en el fons tristíssima, però d'una tristesa que no perjudica... potser perquè neix de l'amor més pur. Si a sobre ho combinem amb l'humor absurd d'Eugenio o les cançons de Serrat, Llach o Nino Bravo tot es veu d'una altra manera. Però, a sobre, si al davant hi col·loquem a dos joves actors en estat de gràcia (David Verdaguer i Carolina Yuste) ja no es pot demanar més. El treball i la química entre els dos és aclaparadora, i els detalls de direcció no fan sinó augmentar tot el seu potencial. La Barcelona dels setanta i vuitanta també n'és protagonista, a l'igual que la televisió del moment (un gran detall fer sortir a Pedro Ruíz o Mònica Randall interpretant-se a si mateios, a Lara Dibildos fent de la seva mare, a Miriam Díaz Aroca fent de Mayra, a Paco Plaza fent de Chicho o a Jordi Basté fent de locutor de ràdio). Atenció també a la banda sonora d'Andrea Motis. Una molt bona pel·lícula que dona gust de recomanar, sobretot perquè saps que pot agradar a molts i molts espectadors que ara mateix potser ni coneixen la seva existència o no tenen ganes de donar-li una oportunitat. Es pot veure a MOVISTAR.

UPON ENTRY, d'Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez.- Fa temps que el cinema espanyol ja sap fer thrillers, cosa que quan jo era adolescent gairebé no es portava. El cinema de gènere (thriller, terror, acció) semblava desterrat a la sèrie B i no va ser fins als noranta que uns quants cineastes (Díaz Yanes, Urbizu, De la Iglesia, Balagueró, Plaza, Amenábar i més tard Bayona o Cortés) el van posar al dia. Gràcies a tot això pot existir ara mateix un thriller tan particular com "Upon Entry". I dic particular perquè en ell no hi ha assassinats, ni trets, ni persecucions, ni tan sols escenes d'exterior... Tot passa en uns despatxos de l'aeroport de Newark (EEUU), on una parella vol entrar al país amb un permís de residència. Els interrogatoris, els dubtes, les incerteses i sobretot els secrets faran acte de presència en una pel·lícula tan simple en aparença com demolidora en el fons. Els directors veneçolans Rojas i Vásquez mantenen la tensió tota l'estona i saben extrapolar els nervis de la situació a la relació de la parella protagonista. Alberto Ammann i Bruna Cusí estan realment fantàstics, sense oblidar a Laura Gómez i Ben Temple, els dos villans de la funció... encara que els seus actes siguin legals i suposadament protectors. Es pot veure a FILMIN.

20.000 ESPECIES DE ABEJAS, de Estibaliz Urresola Solaguren.- Va ser una de les sensacions del cinema espanyol en el 2023 i jo l'he recuperat una mica massa tard. Sigui com sigui, per qui encara no l'hagi vist la recomano amb tota convicció. Es tracta d'una primera pel·lícula realment espectacular, a l'alçada d'aquell "Estiu 1993" de la Carla Simó. La comparació no és baladí, ja que a les dues pel·lícules és molt important la mirada infantil i també a les dues les interpretacions són d'una naturalitat i una versemblança esfereïdores. A més, encara que tractin temes diferents, en el fons parlen de com afrontar els canvis a una edat en la que no entens el món i no saps com afrontar moltes coses. En aquest sentit, no crec que hi hagi millor mirada cap a la transexualitat que la que aquí se'ns mostra, i és que crec que serveix per veure la naturalitat d'un procés que a molts encara espanta o esparbera. Això no és "Veneno" o "Vestidas de azul" -dues mirades també molt estimables- sinó que posa el focus en la infantesa i en l'entorn familiar. Per cert, parlant de famílies, quina maravella la tia (Ane Gabarain), l'àvia (Itziar Lazcano), la mare (Patricia López Arnaiz)... Un matriarcat basc de primera divisió que envolta a la protagonista, la nena i gran actriu Sofía Otero. No sé si tindré clarividència o no, però sé endevinar quan estic davant d'una actriu de raça, i crec que Sofía està cridada a ser -si ella vol- un dels noms a seguir dins del nostre panorama artístic. Si més no, la seva interpetació ja quedarà a la memòria dels cinèfils, com la d'Anna Torrent en el seu moment. Es pot veure a MOVISTAR.

ÒSCARS 2024 - L'any de Christopher Nolan

 Els pronòstics no han fallat, i de fet era ben difícil que fallessin. "Oppenheimer" ha arrassat a la cerimònia, ja que a l'any del Barbenheimer només la pel·lícula de Nolan o "Barbie" -que s'havia anat desinflant les darreres setmanes- podien triomfar al final. Tal com s'ha vist, "Poor things" era l'altra convidada a la festa, però era complicat que un projecte tan arriscat com aquest pogués fer-se amb el premi gros. Quasi contra pronòstic, la pel·lícula de Lanthimos s'ha emportat al final quatre guardons, entre ells el més que merescut -però també sorprenent- a Emma Stone. La de Nolan n'ha aconseguit set, i "La zona de interés" -una altra mostra de cinema molt poc mainstream- ha marxat a casa amb dos.

La cerimònia va començar més d'hora que mai al nostre país, degut a la coincidència entre un avançament i un canvi d'horari als EEUU. El presentadoer era, per quarta vegada, el televisiu Jimmy Kimmel. La veritat és que la seva participació va estar ben surtida d'acudits, molts d'ells encertats i d'altres de polèmics o molestos, cosa que ja s'espera d'aquest tipus de presentadors. De totes formes, es va ratllar una mica el mal gust amb el comentari a Robert Downey Jr. i es va decantar políticament amb l'últim comentari a Trump. La resta de la gala va ser àgil, tot i que llarga, i va optar per escurçar una mica d'aquí i d'allà: els números musicals (menys el de Ryan Gosling i potser també el de Billie Ellish) van durar un sospir, el comentari als premis d'honor d'aquest any es van fer de mala manera en un passadís, els discursos no van ser excessivament llargs, la presidenta de l'acadèmia no va fer el parlament habitual, etc. Això sí, es va tornar a donar els premis interpretatius amb el tribunal de cinc guanyadors anteriors, cosa que ho allarga tot molt, però que dóna una certa rellevància al premi i ens permet recuperar actors i actrius que segurament no haurien aparegut a la cerimòna d'altra manera: Mary Steenburgen, Rita Moreno, Sally Field, Tim Robbins, Ben Kingsley, etc.

Els moments més recordats de la gala seran, sense cap mena de dubte, l'aparició de John Cena despullat per anunciar Millor Vestuari (emulava l'aparició d'un streaper a la gala de 1974, ara fa 50 anys), el número de Gosling interpretant "I'm just Ken" i emulant l'estètica de "Los caballeros las prefieren rubias" o l'apatia amb la que Al Pacino va anunciar l'Òscar a millor pel·lícula. No sabem si això últim va ser involuntari o bé si era una petita crítica perquè el seu amic Scorsese es va convertir en el gran perdedor de la nit. A mi em molesta força parlar de guanyadors o perdedors perquè això no és una competició esportiva, però sí és cert que Scorsese ha fet una gran pel·lícula i potser es mereixia una mica més de reconeixement. 

Podeu consultar tots els premis a la pàgina de Premiososcar.net

Premis Goya 2024: L'any de la neu

 Ja és conegut per tots que "La sociedad de la nieve" ha guanyat 12 guardons, convertint-se en la tercera cinta amb major número de Goyas (la primera segueix essent "Mar adentro" i la segona "Ay, Carmela"). S'ha aconseguit el que molts pronosticaven, i fins i tot una mica més i tot, ja que el premi a millor actor revelació no era precisament dels més cantats. També ja és sabut per tots que no hi ha hagut reconeixement a Víctor Erice, malgrat que la seva pel·lícula serà de les més perdurables en la memòria del nostre cinema per tot el que representa en si mateixa. 

La gala presentada pels Javis i Ana Belén ha estat distreta i m'ha agradat, malgrat que ha sigut molt llarga i un pèl irregular. Crec que es van juntar molts dels premis menors i va faltar ficar en aquelles parts algun efecte sorpresa. Hi ha hagut pocs còmics i poc humor, però sí molta música. Cal destacar aquí a Amaya i al duet format per Salvador Sobral i Silvia Pérez Cruz. També va ser interessant el número del "Se acabó" i el que va homenatjar a Concha Velasco, a més de l'inici amb Bisbal o aquell homenatge al cinema quinqui que va arribar de la mà dels Estopa. 

Els moments més emotius i rellevants van ser el del premi a Sigourney Weaver, que va agrair la tasca de la dobladora María Luisa Solà, i el del sofà de "Todo sobre mi madre", amb Antonia San Juan, Marisa Paredes, Cecilia Roth, Penélope Cruz i el mateix Almodóvar. També seran recordats el moment del selfie de perdedors i els retrets de Pedro Almodóvar al polític de VOX. Sabíem que durant la gala algú diria alguna cosa després de la provocació del dia abans, però al final va haver de ser el nostre director més internacional el que li pintés la cara en els darrers cinc minuts. Va ser de manual.

Penso que aquest ha estat un bon any de cinema espanyol -i en portem ja un parell o tres de seguits- però potser veient el palmarès no s'acaba de fer justícia. La pel·lícula de Bayona ha arrassat, i ho ha fet amb una suficiència que potser no és de rebut. Penso que la cosa hagués hagut d'estar millor repartida. Tot i així, no se li pot retreure res a un cineasta que sempre torna a casa, que dona feina a molts professionals d'aquí (i ara també a uns quants d'Agentina i Uruguay) i que sempre posa un segell de qualitat molt alt a totes les seves produccions. 

A veure ara què ens espera de cara als premis de l'any vinent. Per al 2024 ja s'espera l'estrena dels thrillers de Fernando Trueba o Rodrigo Cortés, la última d'Isabel Coixet amb Penélope Cruz de protagonista, i també les noves de Julio Medem, Cesc Gay, Jaime Rosales, Pilar Palomero o Paula Ortiz, entre molts altres.

Clicant aquí podeu consultar tots els premiats.

Petit Tast Cinèfil (CV)

Us porto avui quatre pel·lícules, dues de les quals es van estrenar cap a finals del 2023. Tres d'elles, a més, estan nominades a l'Òscar com a millor pel·lícula i per això em sembla interessant parlar-ne. Ja em direu què us semblen, perquè crec que són films que poden agradar a públics amplis i molt diversos.

POBRES CRIATURAS, de Yorgos Lanthimos.- Haig de confessar que a mi el Lanthimos que més m'agrada és el de "Canino" o "Langosta", però no puc negar que veure extravagàncies tan ben fetes i tan necessàries com aquesta em retornen la fe en el cinema i fins i tot en Hollywood (no hauria imaginat mai que una pel·lícula tan punky com aquesta obtingués 11 nominacions als Òscars). La història de Bella Baxter és realment increïble, i realment feminista i empoderadora... Res a veure amb aquell pseudo-pamflet de "Barbie" que ens han volgut vendre com a gran discurs. Aquí tot és extrem, al límit, però amb un to paròdic que ens ho fa empassar tot amb més lleugeresa. M'encanta tota la part de l'aprenentatge de Bella, quan veiem a una dona adulta descobrint el món com si tingués 3 o 4 anys. La seva innocència i la seva practicitat desmunten tots els nostres prejudicis i totes les convencions socials que ens envolten. I resulta tan natural i tan lògic que et convenç molt més que qualsevol missatge feminista que et puguin posar al davant... Cal dir, però, que res seria així sense la interpretació impressionant d'Emma Stone, que aconsegueix un personatge icònic que serà recordat per molts anys. L'acompanyen meravellosament Mark Ruffalo, Willem Dafoe i Ramy Youssef. De l'estètica i la imatge del film en podríem estar parlant hores i hores, però us convido a veure la pel·lícula perquè us deixeu seduir i jutgeu vosaltres mateixos. Lanthimos ha tornat a fer una gran obra (més emparentada amb "La favorita" que amb altres films seus) i fiança la seva posició de gran director del moment.

LOS QUE SE QUEDAN, d'Alexander Payne.- S'ha de dir que Payne és una màquina a l'hora de crear "feel-good movies", és a dir, pel·lícules que et fan sortir del cinema sentint-te millor persona o que bé et mantenen un somriure durant tot el dia. És cert que a vegades els somriures que provoca Payne poder ser una mica cínics, o congelats, però no es pot negar que en moltes de les seves pel·lícules ("Entre copas", "Nebraska", "Los descendientes", etc) ens agradaria quedar-nos a viure-hi. "Los que se quedan" és el paradigma de tot això, ja que la cinta està feta amb un estil pretesament clàssic. I ja no perquè realment sembla que estiguem veient una pel·lícula dels setanta (l'època en la que s'ambienta la història), sinó perquè hi ha mecanismes de comèdia molt més antics. La forma de veure els personatges, els mil i un recursos per fer partícep a l'espectador i posar-se'l a la butxaca, els temes de la bondat i la redempció, la successió d'esdeveniments i el clímax final, etc. Tot és de manual, però que bé encaixa i quin bon rotllo desperta a les platees! Ja sé que algú la titllarà de tramposa o de sensiblera, però davant d'una indústria cinematogràfica que sembla haver oblidat aquest tipus d'històries, ja us dic jo que trobar-te'n una de tant en tant et reconforta i et fa feliç. I si a sobre està acompanyada d'intèrprets de primera, què més es pot demanar. Da'Vine Joy Randolph clava totes les seves escenes, Dominic Sessa és un descobriment a seguir i Paul Giamatti ens enlluerna amb la figura del professor, a l'alçada d'altres grans professors del cinema (els de "Adiós Mr. Chips", "El club de los poetas muertos", "Tierras de penumbra", etc.) De totes formes, cal dir que quan un personatge està ben escrit (aquests ho estan, i molt) només et cal agafar un bon actor perquè sigui memorable.

ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet.- Hi ha pel·lícules que no es poden consumir tan fàcilment com altres. Hi ha pel·lícules que has de veure amb deteniment, posant tota la intenció i posant també tota la teva voluntat com a espectador. No és que aquesta sigui una pel·lícula difícil, però sí una pel·lícula gens obvia, molt dialogada i amb algunes trampes inesperades. Més que la caiguda del personatge del marit, Triet fa una dissecció del món de la parella i concretament d'una parella en crisi. Al final no deixa de ser una pel·lícula de judicis, però el que es jutja aquí són coses molt més àmplies que un possible assassinat. A destacar la magnífica i aclaparadora interpretació de Sanda Hüller (La zona de interés, Toni Erdman) i també la del nen Milo Machado Graner. De la direcció i el guió només cal dir que són minuciosos i també juganers, encara que no ho sembli a primera instància. Tota la part del gos o fins i tot la declaració del noi al final del judici tenen una "retranca" que només comprendreu quan veieu la pel·lícula. I l'heu de veure, creieu-me a mi. És llarga -potser en excés- però té molts elements que fan d'ella una cinta clau.

WONKA, de Paul King.- Admeto d'entrada que no és el gran musical que esperàvem, però s'ha de reconèixer que King (autor de les dues parts de "Paddington") té la mà trencada a l'hora d'enfrontar un cinema familiar molt tranversal. A "Wonka" potser li falla una mica el guió, l'equilibri entre parts musicals i parlades, però no tant el tema del càsting... com s'ha dit a molts llocs. Jo tampoc penso que Chalamet sigui un actor capaç de fer-ho tot i caure sempre de peu, però tampoc està tan malament com alguns han dit. El problema és que una gran part del públic ha anat esperant veure una continuació estilística de "Charlie y la fábrica de chocolate" (alguns fins i tot pensaven que era un remake), però de Tim Burton només n'hi ha un... encara que últimament també se'l critiqui sense misericòrdia. Potser el símil més encertat seria comparar-la amb "El regreso de Mary Poppins", una pel·lícula que també ho tenia tot de cara i que fins i tot presentava uns números musicals interessants (com els de "Wonka") però que no va acabar de funcionar entre la crítica. L'altra cosa és el públic, que normalment s'hi llença de cap i dóna unes recaptacions molt interessants. Per a mi la gran incògnita és saber com recordarà el públic infantil -principal consumidor d'aquestes històries- a tota aquesta colla de films en el futur... Allà sabrem si realment van ser un consumible més o si realment van deixar algun tipus d'influència.