Petit Tast Cinèfil (CVI)

Tornem amb un tast de cinema espanyol, tal com faig de tant en tant. Aquest cop ho faig reunint una sèrie de films que ja fa temps que es passegen per cartelleres o plataformes. La majoria són de 2023, però és que un no dona abast i ha d'anar veient les pel·lícules quan es pot... 

QUE NADIE DUERMA, de Antonio Méndez Esparza.- Hi ha pel·lícules espanyoles que, de tant en tant, provoquen certa estranyesa, ja sigui perquè es surten de la norma o utilitzen fórmules poc convencionals. "Que nadie duerma" està sustentada sobre un ferm guió (basat en la novel·la de Juan José Millas) però segons els actors es va rodar amb molta improvisació. És per aquest motiu que els diàlegs d'algunes escenes desconcerten i creen una sensació de fragilitat i inseguretat. De fet, tota la història gira entorn d'un personatge molt vulnerable al que li aixequen l'estora de sota els peus en el pitjor moment. El resultat, un desequilibri del que Malena Alterio en sap treure tot el profit. L'acompanyen amb solvència Aitana Sánchez Gijón, Manuel de Blas, Mariona Ribas, Rodrigo Poisón i José Luis Torrijo. El final, com no podria ser d'altra manera, resulta críptic i una mica confós. De totes formes, no patiu, és un final que cadascú es pot fer al seu gust... ja que vol ser més conceptual que realista. Una pel·lícula interessant que podreu veure a AMAZON PRIME.

SABEN AQUELL, de David Trueba.- El cinema de David Trueba sempre ha estat un cinema benintencionat, amb valors i un pou de nostàlgia important, sobretot quan mirar enrera... com va succeir a "Vivir es fácil con los ojos cerrados" o a la que ara ens ocupa. Tal com passa amb Alexander Payne a Hollywood, un surt amb l'ànim canviat quan va a veure les seves pel·lícules. I no un canvi negatiu, sinó tot el contrari. De fet, "Saben aquell" és una pel·lícula en el fons tristíssima, però d'una tristesa que no perjudica... potser perquè neix de l'amor més pur. Si a sobre ho combinem amb l'humor absurd d'Eugenio o les cançons de Serrat, Llach o Nino Bravo tot es veu d'una altra manera. Però, a sobre, si al davant hi col·loquem a dos joves actors en estat de gràcia (David Verdaguer i Carolina Yuste) ja no es pot demanar més. El treball i la química entre els dos és aclaparadora, i els detalls de direcció no fan sinó augmentar tot el seu potencial. La Barcelona dels setanta i vuitanta també n'és protagonista, a l'igual que la televisió del moment (un gran detall fer sortir a Pedro Ruíz o Mònica Randall interpretant-se a si mateios, a Lara Dibildos fent de la seva mare, a Miriam Díaz Aroca fent de Mayra, a Paco Plaza fent de Chicho o a Jordi Basté fent de locutor de ràdio). Atenció també a la banda sonora d'Andrea Motis. Una molt bona pel·lícula que dona gust de recomanar, sobretot perquè saps que pot agradar a molts i molts espectadors que ara mateix potser ni coneixen la seva existència o no tenen ganes de donar-li una oportunitat. Es pot veure a MOVISTAR.

UPON ENTRY, d'Alejandro Rojas i Juan Sebastián Vásquez.- Fa temps que el cinema espanyol ja sap fer thrillers, cosa que quan jo era adolescent gairebé no es portava. El cinema de gènere (thriller, terror, acció) semblava desterrat a la sèrie B i no va ser fins als noranta que uns quants cineastes (Díaz Yanes, Urbizu, De la Iglesia, Balagueró, Plaza, Amenábar i més tard Bayona o Cortés) el van posar al dia. Gràcies a tot això pot existir ara mateix un thriller tan particular com "Upon Entry". I dic particular perquè en ell no hi ha assassinats, ni trets, ni persecucions, ni tan sols escenes d'exterior... Tot passa en uns despatxos de l'aeroport de Newark (EEUU), on una parella vol entrar al país amb un permís de residència. Els interrogatoris, els dubtes, les incerteses i sobretot els secrets faran acte de presència en una pel·lícula tan simple en aparença com demolidora en el fons. Els directors veneçolans Rojas i Vásquez mantenen la tensió tota l'estona i saben extrapolar els nervis de la situació a la relació de la parella protagonista. Alberto Ammann i Bruna Cusí estan realment fantàstics, sense oblidar a Laura Gómez i Ben Temple, els dos villans de la funció... encara que els seus actes siguin legals i suposadament protectors. Es pot veure a FILMIN.

20.000 ESPECIES DE ABEJAS, de Estibaliz Urresola Solaguren.- Va ser una de les sensacions del cinema espanyol en el 2023 i jo l'he recuperat una mica massa tard. Sigui com sigui, per qui encara no l'hagi vist la recomano amb tota convicció. Es tracta d'una primera pel·lícula realment espectacular, a l'alçada d'aquell "Estiu 1993" de la Carla Simó. La comparació no és baladí, ja que a les dues pel·lícules és molt important la mirada infantil i també a les dues les interpretacions són d'una naturalitat i una versemblança esfereïdores. A més, encara que tractin temes diferents, en el fons parlen de com afrontar els canvis a una edat en la que no entens el món i no saps com afrontar moltes coses. En aquest sentit, no crec que hi hagi millor mirada cap a la transexualitat que la que aquí se'ns mostra, i és que crec que serveix per veure la naturalitat d'un procés que a molts encara espanta o esparbera. Això no és "Veneno" o "Vestidas de azul" -dues mirades també molt estimables- sinó que posa el focus en la infantesa i en l'entorn familiar. Per cert, parlant de famílies, quina maravella la tia (Ane Gabarain), l'àvia (Itziar Lazcano), la mare (Patricia López Arnaiz)... Un matriarcat basc de primera divisió que envolta a la protagonista, la nena i gran actriu Sofía Otero. No sé si tindré clarividència o no, però sé endevinar quan estic davant d'una actriu de raça, i crec que Sofía està cridada a ser -si ella vol- un dels noms a seguir dins del nostre panorama artístic. Si més no, la seva interpetació ja quedarà a la memòria dels cinèfils, com la d'Anna Torrent en el seu moment. Es pot veure a MOVISTAR.