Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XXII)

Torno a ser aquí per recomanar-vos algunes pel·lícules abans de l'entrada dels nous títols d'estiu, alguns dels quals ja han tret el cap aquest mateix cap de setmana. Les pel·lícules que us porto avui ja fa setmanes que corren per les sales o per les plataformes, però crec que val la pena comentar-les. Hi trobareu una revisitació Disney molt interessant i alguna de terror descafeïnat.

CRUELLA, de Craig Gillespie.- Vet aquí una cinta que vaig anar a veure amb reserves i de la que vaig sortir encantat. "Cruella" ha tingut un tractament similar al que va tenir el "Joker", agafant l'antagonista d'una pel·lícula famosa i acostant-se a la seva vida d'una forma més naturalista i fins i tot exculpatòria. La gran diferència és que Cruella De Vil parteix de l'imaginari infantil i no del còmic per a adults, amb la qual cosa ha de mantenir certes concessions i reservar part del seu temps a l'aventura. Però no ens equivoquem pas, la pel·lícula sap ser adulta quan cal i no repara en forçar la màquina quan pot. A més, suposa una festa visual i estètica per a tots els aficionats a la moda, però també a la música. El seu estil punk-rock, barrejat amb claríssims homenatges a Vivienne Westwood, McQueen o Balenciaga, funcionen com poc ens podríem imaginar... I tot això, que no és poc, va servit amb humor, amb nostàlgia per un Londres que ja només existeix en el record d'alguns, i amb un ritme que no decau. Molt hi tenen a veure les interpretacions, en especial la d'Emma Stone, Mark Strong, Paul Walter Hauser... i sobretot Emma Thompson. La seva baronessa Von Hellman parteix d'un refinament i una classe interpretativa que venen de raça. Això no s'aprèn enlloc... Quasi cosina germana del personatge de Meryl Streep a "El diablo viste de Prada". I al darrera de tot, Craig Gillespie, un director que ja em va complaure a "I, Tonya" i que sap jugar com pocs amb el realisme i la caricatura, sense caure mai en terreny perillós. Es pot veure al cinema.

EXPEDIENTE WARREN: OBLIGADO POR EL DEMONIO, de Michael Chaves.- Sóc un gran fan de la saga dels Warren que va començar James Wan ("Saw", "Insidious", "Aquaman"), tot i que es nota molt que no està al darrera d'aquesta última entrega. Persisteix l'ambientació dels anys setanta, l'atmosfera enrarida, la relació del matrimoni protagonista (la química entre Vera Farmiga i Patrick Wilson segueix intacta), però la progressió del ritme i de l'escalada de terror no està ben mesurada. Comença bé, tant amb l'escena de l'exorcisme com de la del posterior assassinat al refugi d'animals, però a partir d'aquí tot es desintegra. Apareixen alguns personatges interessants (l'ex-capellà o la ocultista), sense que se'ls hi tregui el suc que caldria per augmentar la tensió. Crec que són vàries pel·lícules en una, i la última part s'assembla massa als disbarats de "La monja", una franquícia dels Warren -a l'igual que "Annabelle"- que desbarrava al convertir en una aventura desmadrada el que hauria de ser l'escena climàtica de la pel·lícula. Tot i això, el nivell és acceptable i està prou ben cuidada com perquè no sigui una cinta de terror més, de les que s'estrenen i s'obliden a l'instant. Però vaja, si no hi haguessin les dues anteriors i no tingués l'herència que té al darrera, no sé el temps que trigaríem a oblidar-la... Es pot veure al cinema.

EL BAILE DE LOS 41, de David Pablos.- Aquesta pel·lícula narra els fets històrics que van escandalitzar la societat mexicana de principis del segle XX, sota el mandat de Porfirio Díaz. A Mèxic és molt famós el cas del Ball dels 42 o 41, tenint en compte que un dels implicats -suposadament el gendre del president- va ser ajudat a fugir de la batuda homosexual. La pel·lícula es centra sobretot en el gendre, Ignacio de la Torre y Mier, i en tot el que antecedeix a la famosa festa, incloent el seu enamorament d'un jove que treballava per a ell o la tensa relació que va tenir amb la seva dona, Amada Díaz. De la Torre va tenir una vida molt complicada, patint anys després la revolució mexicana, veient com s'expropiaven tots els seus bens i essent presumptament violat a la presó per les tropes zapatistes. Altres rumors diuen que fins i tot es va convertir en amant d'Emiliano Zapata, fins que va morir prematurament a Nova York l'any 1918. Però tot això no està a la pel·lícula... que com hem dit es centra en un període molt concret. I el que ha de fer ho fa de forma molt correcta, en alguns casos academicista però en d'altres més descarada, descontrolada i fins i tot melodramàtica. El millor són els apassionats enfrontaments amb la dona, un personatge que veiem evolucionar de víctima a botxí en en transcurs de la cinta. Es pot veure a Netflix.

THE ASSISTANT, de Kitty Green.- Diuen que aquesta és la millor pel·lícula -i potser la més autèntica- que s'ha fet sobre el fenomen Me Too. És curiós que sigui així, perquè es tracta d'una pel·lícula que passa en un sol dia, que descriu les reaccions externes -sense mostrar mai fets concrets- i que es col·loca just a l'inici de tot, quan l'olla a pressió era a punt d'explotar. De fet, seguim tota l'estona a la secretària d'un famós productor -Weinstein, potser?- que en qüestió de poques hores va veient una sèrie de signes que li fan saltar totes les alarmes. Però ningú li fa cas, no té cap còmplice... perquè en realitat tots són còmplices del magnat que no veiem, sinó que només sentim a través del telèfon, dels intèrfons, de veus en off... Una veu que no té rostre, que de moment és anònima, però que potser és qüestió de temps que acabi apareixent a les portades de tots els diaris. Julia Garner és l'efectiva protagonista d'una cinta que es pren el seu temps, que a vegades es veu fins i tot amb desesperació, però que sap molt bé de que parla i que posa el dit a la nafra, al bell mig del problema. I el problema és el masclisme que encara impera a Hollywood, i segurament a molts altres sectors professionals. Es pot veure a Filmin.