Petit Tast Cinèfil CONFINAT (XX)

Avui que estem a les portes dels Òscars us porto cinc pel·lícules extraordinàries. Quatre d'elles opten als premis d'enguany, i una ho va fer l'any passat en la categoria de pel·lícula estrangera. Espero que us entrin ganes de veure-les. Valen molt la pena, de la primera a la última.

A PROMISING YOUNG WOMAN (UNA JOVEN PROMETEDORA), d'Emerald Fennell.- S'ha parlat molt d'aquesta pel·lícula, ja sigui perquè està dirigida per una dona (aquest és un fet que no caldria esmentar, però que desgraciadament encara és titular) o perquè el seu missatge contra els abusos sexuals és tan valent com controvertit. S'ha criticat que la pel·lícula resulta partidista i fa un retrat força tenebrós del gènere masculí en general. Jo, en canvi, crec que el seu to tragicòmic i una mica irreal -el mateix vestuari i la direcció artística ens col·loquen en un marc atemporal- fan que la cinta estigui per sobre del bé i del mal. De fet, es gaudeix com una tradicional cinta de venjances i sorprèn pels girs de guió, algun dels quals us deixarà clavats a la cadira. Carey Mulligan demostra ser una actriu que té molt més a oferir que el que li han deixat fins ara, ja que semblava que la seva especialitat fossin les noies ingènues ("An education", "Drive", "El gran Gastby") o les heroïnes de drames sucosos ("Shame", "Sufragistes", "Lejos del mundanal ruido"). Aquí la veiem en un personatge de moltes arestes, un personatge que utilitza totes les seves armes per impartir la seva peculiar justícia. Un personatge realment icònic, com icòniques són ja algunes de les imatges del film (Cassandra Thomas menjant-se un frankfurt pel carrer, o destrossant un cotxe amb una barra de ferro, o exhibint-se com a infermera sexy). I si no, temps al temps.

OTRA RONDA, de Thomas Vinterberg.- És curiós que una pel·lícula que explica una història tan llunyana a la meva realitat -sóc pràcticament abstemi, de sempre- m'hagi atrapat i convençut d'una forma tan clara. Suposo que la resposta està en que la cinta parla d'un grup d'homes de mitjana edat que veuen com la vida s'ha congelat i que necessiten fer alguna cosa per tornar a sentir, per tornar a tenir il·lusions. En definitiva, per tornar a viure. La gràcia, i també la originalitat de Vinterberg, és que ho fan amb un experiment que està per sobre de la moralitat i de moltes altres coses... I aquí és on la pel·lícula s'alça com un document vital i lliure que no obvia els aspectes negatius, però que per sobre de tot intenta no jutjar... sinó mostrar i comprendre. Si a sobre el repartiment està format per quatre actors en estat de gràcia -entre ells un Mikkelsen que es col·loca entre els actors europeus més importants de l'actualitat- podem dir que estem davant d'una de les grans obres d'aquest any. Una cinta que torna a situar a Thomas Vinterberg a les grans lligues, després d'obres tan importants com "Celebración" o "La caza".

MINARI, de Lee Isaac Chung.- L'han comparat a directors com Kore-eda o Yasuhiro Ozu, però crec que Chung té una visió cinematogràfica pròpia i particular que, amb els anys, anirà agafant més pes. A "Minari" posa sobre la taula totes les cartes possibles, essent les més destacades les de la senzillesa i l'honestedat. Costa molt no empatitzar amb aquesta història, que de mica en mica ens va mostrant les dificultats d'aconseguir el somni americà. Tal com ja havien fet Fellini, Malle, Cuarón o Almodóvar, Chung pren prestats uns quants records de la seva infantesa i ens mostra una pel·lícula que té molt d'autobiogràfic... però passat pel sedàs de la ficció i la imaginació. Dins de tots els personatges creats pel director destaca amb una força especial l'àvia que interpreta Youn Yuh-Jung. Aquesta actriu, desconeguda entre nosaltres però molt popular a Corea, fa un immens treball que acaba donant com a resultat un personatge extravertit, peculiar i sobretot entranyable. També m'agradaria destacar el treball dels altres actors, des d'un nominat i aclamat Steven Yeun -al que ja coneixíem de "The walking dead", "Okja" o "Burning"- fins a uns increïbles HanYe-ri (la mare), Alan S. Kim (el nen) i Will Paxton (el veí sonat).

NOMADLAND, de Chloé Zhao.- No he llegit el llibre de Jessica Bruder, però està clar que a les imatges s'ha captat molt bé l'essència del que deu ser viure de forma nòmada. De fet, "Nomadland" hagués pogut ser un magnífic documental, però la gran habilitat de Chloé Zhao l'ha convertit en una ficció molt especial. El documental està per sota, i de fet l'objectiu de la pel·lícula és mostrar-nos un estil de vida i una situació poc explicada de l'Amèrica real, però al damunt hi tenim la història de Fern. Aquest personatge, que va redescobrint-se a si mateix duran tota la cinta, té el rostre de Frances McDormand, una actriu que amb una mirada t'explica tota la seva vida i amb un primer pla et desmunta per dins. No sé si guanyarà l'Òscar (més aviat penso que se l'endurà Mulligan), però sí sé que la seva interpretació serà recordada com una autèntica efemèride dins del cinema del segle XXI. El que ja sembla més clar és que Zhao i la pel·lícula sí s'emportaran els guardons més preuats del món del cinema, i penso que serà just perquè una obra com aquesta fa una fotografia del moment que vivim, d'una època molt concreta que també mereix la seva plasmació en imatges. I és que el cinema -i també els Òscars- han anat acompanyant i explicant en ocasions, i de forma molt directe, la història que es vivia al carrer, fora de les pantalles. Valguin com a exemple "La señora Miniver" (1942), "Los mejores años de nuestra vida" (1946), "La barrera invisible" (1947), "La ley del silencio" (1954), "En el calor de la noche" (1967), "The French Connection" (1971) i "El cazador" (1978), entre moltes altres...

CORPUS CHRISTI, de Jan Komasa.- El cinema polonès sempre ha tingut prestigi dins del cinema europeu, sobretot per haver exportat directors de gran renom: Polanski, Wadja, Zulawski o Kieslowski. En els darrers anys, però, han aparegut altres mestres i Polònia ha donat al món títols imprescindibles, com ara "Ida", "Cold War" o la que ara mateix ens ocupa. "Corpus Christi" és una pel·lícula que, com d'altres de la filmografia polonesa, beu de la gran influència religiosa que té el país però a la vegada l'analitza, la qüestiona i en la colpidora escena final -desconcertant, com n'hi ha poques- la rebenta. Crec que seria injust veure la pel·lícula des d'un sol posicionament, ja que al meu entendre l'objectiu principal és força més pessimista del que pot semblar en un inici. Jan Komasa aconsegueix embarcar-nos en una suposada història de culpa i redempció, quan en realitat està parlant de fe, de violència i de l'inevitable destí de cadascú. I per explicar-ho amb propietat utilitza un actor d'un carisma inqüestionable, a prova de bombes: Bartosz Bielenia. Esperarem amb candeletes la propera pel·lícula de qualsevol d'ells, tant del director com de l'actor principal.