Es fa difícil criticar una gala que només pel fet d'existir ja mereix tots els elogis, però he de reconèixer que va ser innecessàriament avorrida i sosa. I dic innecessàriament perquè amb els mateixos mitjans i les mateixes mesures de seguretat s'hagués pogut fer una gala molt millor. Amb uns quants vídeos més, algun humorista i algun recurs televisiu s'hagués salvat un show que va començar prometent i va acabar esgotant. En aquest sentit, val a dir que va ser molt més àgil, divertida i entretinguda la pre-gala, on es van combinar entrevistes, catifa vermella i actuacions musicals.
Ja sabíem que aquest any l'escenari canviava. La Union Station de Los Ángeles va acollir el nucli dur de la cerimònia (també hi va haver connexions amb Londres i altres ciutats), amb una part exterior on es va fer la pre-gala i un interior que va acollir el lliurament de premis. La veritat és que la decoració es va fer amb gust, i en el cas de l'interior es va voler muntar una grada amb tauletes a l'estil de les primeres gales dels Òscars. Una mena de retorn al passat que entroncava amb aquells sopars al mític Hotel Roosvelt.
El començament de la gala pròpiament dita, amb un pla seqüència que seguia a Regina King, feia preveure el que Steven Soderbergh havia promès. I és que el director, i també productor de la gala, havia comentat que hi hauria molts canvis i que estaria gravada amb un estil molt cinematogràfic. La veritat és que de canvis n'hi ha va haver uns quants -canvi en l'ordre dels premis, absència de números musicals o humorístics durant la gala, pocs clips audiovisuals- però l'estil cinematogràfic va desaparèixer amb l'ensopegada de King just a l'arribar a l'escenari. Va ser la fi d'una esperança vana, perquè a partir d'aquell moment només vam veure llargues introduccions als premis, discursos molt llargs (no semblava que hi hagués límit de temps), poques sorpreses entre els premiats i poca cosa més. Només salvaríem l'espontaneïtat de Youn Yuh-Jung, el "perreo" de Glen Close o l'udol de Frances McDormand.
Els premis van ser els que s'esperaven ("Nomadland" va triomfar per la mínima), però tal com vaig anunciar a la prèvia sempre hi ha algunes sortides de guió. En aquest sentit, van suposar sorpreses relatives els premis de Guió Adaptat, Fotografia i Documental. Les sorpreses més grans van arribar al final, just amb la cançó i els dos últims premis d'interpretació. Ningú podrà discutir que McDormand i Hopkins mereixen el premi (de fet eren els meus favorits), però en el cas de Millor Actriu estava molt obert i en el de Millor Actor tothom apostava pel difunt Boseman.
El que no va fallar va ser la catifa vermella. Hi va haver glamour, bon gust i poques equivocacions. Carey Mulligan, Amanda Seyfred, Andra Day, Margot Robbie o Angela Basset van ser de les més destacades. I en el cas dels homes vam veure, com ja va sent habitual en les darreres edicions, trajes de colors, americanes arriscades i complements poc esperats. Una catifa que va barrejar classicisme i modernitat, i que va donar molt de joc.
Si voleu repassar tots els premis, cliqueu en aquest enllaç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario