Petit Tast Cinèfil (XXVIII)

Una altra tanda de quatre pel·lícules. Alguna està ja un pèl retardada, però no l'havia comentat i val la pena fer-ho. La resta encara estan en cartellera i les podeu gaudir. No trigueu gaire, però, ja que no són blockbusters ni films massa comercials. Duraran el que la gent vulgui que durin... tot i que ho haig de jutjar pels sis espectador que estàvem veient l'altre dia l'última de l'Elena Anaya, ja us anuncio que la cosa no és massa encoratjadora.

10.000 KM, de Carlos Marqués-Marcet. Existeix un cinema hipster? Jo crec que sí, perquè hi ha un tipus de cinema d'autor que s'emmiralla actualment en aquest corrent. I és que si agafes unes quantes cintes independents actuals veuràs com n'és de fàcil intercanviar personatges i/o situacions. És per això que al veure "10.000 km" vaig tenir una sensació de dejà vu, tot i que el seu plantejament és certament original. La història d'una parella a través d'skipe la trobem en dos o tres films més de la cartellera, però en aquest cas l'enfocament ens fa viure la història des de dins. Vivim la llunyania i l'absència al costat dels personatges, i això ens els fa entendre molt millor. En el cas d'ella (una Natalia Tena brillant tot i que a vegades no se l'entengui) la sintonia és més gran, ja que a David Verdaguer se'l veu remar tota l'estona en contra dels seus tics i la seva vena còmica.

TODOS ESTÁN MUERTOS, de Beatriz Sanchís. Si alguna cosa es pot dir d'aquesta primera pel·lícula de Beatriz Sanchis és que és diferent, una mena de bolet dins dels cinema espanyol actual. És cert que en aquest cinema hi ha una gran tradició boletaire (és a dir, pel·lícules atípiques, brillants i de poca vida comercial) però en un moment com l'actual, en el que la producció ha baixat i s'intenta anar sobre segur, té molt mèrit construir una tragicomèdia de fantasmes, amb look dels noranta i un rerefons de "movida madrileña". Podríem dir que en el cinema americà seria més fàcil trobar un argument semblant, tot i que allà derivaria cap a la comèdia banal i aquí gira cap un drama costumista molt humà i interessant. Crec que el que la salva en alguns moments dels llocs comuns o del ridícul és precisament la mesurada direcció i la interpretació cuidadíssima de tots els seus intèrprets, que fa que els estimem i que connectem amb la seva sensibilitat especial. No cal dir que Elena Anaya torna a ser la reina de la funció (té un no sé què de la millor Victòria Abril que la fa molt gran), però no oblidem tampoc a cap dels altres actors, que tot i ser menys coneguts acaben tenint escenes formidables.

MADRE E HIJO, de Calin Peter Netzer. Poques vegades he sortit del cinema consternat, quasi en estat de xoc. Recordo que em va passar amb "Revolutionary Road" o amb "Dancing in the dark", i ara també m'ha passat amb aquesta extraordinària cinta romanesa (Os d'Or a Berlin, el 2013) que em va fer plorar en el lavabo dels cinemes, cinc o deu minuts després d'haver acabat. No sabria dir massa bé per què, ja que la història podria ser molt llunyana a mi... però veure a aquesta mare (horrible com a mare i patètica com a dona) lluitant pel seu fill i mendicant una mica d'estimació em va resultar estranyament commovedor. Suposo que l'escena final, una escena de redempció realment angoixant, va tenir-hi molt a veure. Potser també hi va a tenir a veure la interpretació descomunal de Luminita Gheorghiu i la utilització maquiavèl·lica d'una bella cançó, com és "Meravigliosa creatura", de Gianna Nannini. Desgraciadament, ja no la podré escoltar mai més d'una forma neutra... i molt menys tendra o romàntica.

HER, d'Spike Jonze. Estava clar que si Spike Jonze es posava a fer una comèdia romàntica no li sortiria qualsevol cosa. A l'igual que Richard Linklater i la seva famosa trilogia, Jonze utilitza el gènere des d'un punt de vista nou i absolutament personal. Ja havíem vist que podia aconseguir-ho amb el cinema infantil ("Dónde viven los monstruos") i ara ho ha demostrat de sobres amb aquesta cinta intel·ligent i "racionalment" romàntica. El guió és d'una precisió absoluta (Òscar al millor guió original 2014), la fotografia ens transporta a un futur hipotètic sense cap artifici, la música té un paper importantíssim com en d'altres cintes del director, i la interpretació... Ah, la interpretació resulta memorable, tot i que no podíem esperar altra cosa de Joaquim Phoenix, un d'aquells actors (juntament amb DiCaprio o Day-Lewis) als que costa enganxar-los amb un peu en fals... El cas d'Scarlett Johanson és diferent... L'actriu no sempre l'encerta amb les seves eleccions, però val a dir que la seva Samantha passarà a la història del cinema... sense aparèixer ni un segon en pantalla. Una delícia de personatge i de performance.