La crítica han convingut en que la última pel·lícula de Park Chan Wook (el director d'"Old Boy") és una obra menor dins de la seva filmografia, un exercici d'estil que supera la mitja però que no arriba a més. Per un moment donava la sensació que a alguns no els venia de gust dir que era bona, o que realment els hi havia agradat. Això passa sovint entre els crítics, ja que es posicionen en uns paràmetres i els hi costa molt assaborir o "disfrutar" d'allò que, segons uns cànons generals, ja no està de moda o bé s'ha fet amb anterioritat. Com que jo no estic en el gremi puc afirmar des d'aquí que vaig gaudir de cada fotograma d'aquesta pel·lícula, que com em deia algú l'altre dia és un dels millors homenatges que s'ha fet a Hitchcock en les darreres dècades. Potser el guió podia aspirar a més, però les imatges, l'ambient enrarit que creen els personatges, les interpretacions un pèl expressionistes i sobretot el sentit estètic de tot plegat supera amb nota les expectatives. Un autèntic festival d'un director que va fascinar a tothom amb la seva trilogia de la venjança i que ara ha fet la seva primera (i potser última) immersió en el cinema de Hollywood.
I després de defensar -justament, segons el meu criteri- a un director i a una pel·lícula que realment s'ho mereixen, vull defensar també a una actriu que d'uns anys cap aquí sembla haver caigut en desgràcia. Em refereixo a Nicole Kidman, que com totes les grans ha tingut moments d'èxit extraordinari, reconeixement crític i finalment ostracisme o incomprensió. Passa sovint entre els bons (encara recordo com fa uns anys Meryl Streep era poc més que sinònim de cursileria barata) i per això no pateixo pas massa... A més, per sobre de liftings, botox i demés, la Kidman sempre ha tingut aquesta capacitat -sorprenent, realment- d'interessar-se per projectes "foscos", estranys i enrarits. Recordo com es va arriscar a "Dogville", de Von Trier, però sobretot em refereixo a títols com "Reencarnación" o "Retrato de una obsesión", estranys i bells a parts iguals. I a nivell més personal, el seu canvi de to recent (tant a "Paperboy" com a la que ara ens ocupa) ens demostren que és una actriu capaç de reiventar-se, d'explorar i experimentar en terrenys que altres ni tan sols s'hi acosten.
Però a nivell interpretatiu l'estrella de "Stoker" no és pas la Kidman, sinó una Mia Wasikovska que ens fa oblidar l'Alicia de Tim Burton o la bleda Jane Eyre. Aquí interpreta a una noia que creu descobrir a un assassí (magnífic Matthew Goode), però que poc a poc anirà descobrint dins seu sentiments i sensacions que mai hauria sospitat. I aquí està realment el mèrit i la diferència d'"Stoker", que no revelarem per no fer spoiler ni xafar la guitarra a ningú. Només cal dir, doncs, que correu a veure-la, que desgraciadament durarà poc a les cartelleres i que si ara no ha estat reconeguda del tot, crec que amb els anys les coses li aniran a favor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario