Les tres joies de Mr. Allen

Acabo de veure "Another woman" ("Otra mujer") per un canal perdut de la televisió, i de seguida he pensat que no podia deixar escapar les sensascions que la pel·lícula m'havia despertat. Ja fa uns mesos vaig reveure "Crimes and misdemeanors" ("Delitos y faltas") i vaig perdre la ocasió de mostar per escrit tot el que aquell extraordinari guió havia deixat dins meu, així com el descobriment (suposo que molts ho havien fet abans) de que l'escena final enllaça amb "Match point" d'una forma quasi aterradora. Avui no ho permetré. Avui parlaré de les que per a mi són les tres grans joies del senyor Woody Allen, o almenys les tres joies de la corona d'aquest gran tresor que és la seva filmografia.

 

  

Sempre m'ha agradat més l'Allen que es posa transcendent, tot i que no descarto per res del món la seva comicitat i aplaudeixo com el que més quan ajunta les dues vessants ("Annie Hall", "Hannah and her sisters"). No sé per quin estrany motiu, però quan he acabat de veure la trista història de Gena Rowlands a "Anohter woman" m'he sentit millor, i el mateix em va passar al final d'aquell terrible drama que tenia per protagonista a Martin Landau a "Delitos y faltas". Dic que és estrany perquè les dues històries són depriments, i encara que al final sempre hi ha una suposada esperança per a tots ells després de tocar fons (també per Jonatahn Rys Meyers a "Match Point") la inevitable conclusió a la que molts arribarien és que l'existència humana està plena d'amargura, culpa i desesperació.

 

Per tant, per què em sento millor? Per què m'emocionen aquests personatges? M'identifico amb ells? Bé, crec que seria difícil, ja que dos d'ells són assassins. Podria identificar-me més amb el personatge de Rowlands? Sí, podria... però no tinc crisi de parella ni acabo de descobrir que la meva vida és un engany (o potser sí que ho és i sóc jo el que m'enganyo). Bé, sigui com sigui... he arribat a una conclusió. M'emociono amb Allen perquè em torna la fe en l'ésser humà. No pels seus turmentats personatges, sinó per ell mateix. Què seria de nosaltres sense Allen? O sense Bergman? O sense Chéjov? O sense tants i tants d'altres autors que han bucejat en l'ànima humana i s'han fet mil i una preguntes sense resposta... M'alegro que hi hagi gent que se les faci per mi, que m'ho mostri. Em fa pensar que encara hi ha vida intel·ligent en el planeta, cosa que cada cop costa més de trobar.

 

Una altra de les coses que em fascina d'aquests tres títols és el tractament que Allen fa d'un tema tan fascinant com "la culpa". Hi ha pocs autors que l'hagin tractat de la forma que ho fa ell, potser perquè és jueu i a diferència dels cristians no té un Déu que li perdoni tot. El jueu carrega amb la culpa a les espatlles i això fa que les reflexions que es fa sobre la vida siguin diferents, o més acurades. A mig camí entre la religió i la filosofia (no cal oblidar que Marion, el personatge que interpreta Gena Rowlands és experta en filosofia alemanya, o que a "Delitos y faltas" hi apareix un magnífic personatge que acaba resultant clau, el filòsof Dr. Levy), Woody Allen barreja temes com la redempció, la culpa, el penediment, els escrúpols i molts més. Agita la coctelera i escriu les pàgines més brillants de la seva ja llarga vida literària.

 

A "Another woman" la culpa no és el tema central, però hi apareix quan Marion (a partir de les confessions d'una desconeguda al seu psicòleg; maravellosa troballa estilística) comença a sentir-se culpable de coses per les que mai havia prestat atenció. Si furguem a les nostres vides, i les intentem veure des del punt de vista de "l'altre", trobarem de seguida que moltes de les nostres accions i moltes de les nostres paraules han ferit en algun moment a gent molt estimada. Han passat per alt, han quedat tapades, però en alguns casos poden haver deixat ferides molt profundes. En aquest sentit és revelador quan Marion es troba una amiga després de molts i molts anys, i al cap de quatre copes aquesta li confessa que sempre la va odiar per coquetejar amb el seu marit. El personatge que interpreta maravellosament Gena Rowlands queda glaçat; mai se li havia passat pel cap i ni tan sols recorda haver coquetejat en algun moment amb el marit de l'amiga... Però un coqueteig oblidat, potser per pujar una autoestima momentània, ha marcat la vida d'algú.

 

  

A "Delitos y faltas" o "Match Point" la culpa es treballa des del punt de vista de dos personatges que cometen actes realment reprobables. Tot i que sempre s'ha dit que Allen va voler tornar al mateix tema quasi vint anys més tard, jo diria que la clau de tot plegat està a l'escena final que comentava abans. Quan al final de "Delitos..." l'oftalmòleg Judah Rosenthal (Martin Landau) i el director de documentals Cliff Stern (Woody Allen) tenen una conversa ocasional enmig d'una festa, el primer li explica a l'altre un suposat argument per a una pel·lícula i el repta a que l'escrigui. L'argument gira entorn a la seva experiència i al crim que ha comès, pel qual sembla que ja ha deixat de sentir-se culpable. Stern respòn que no seria possible perquè el personatge principal no rep el seu càstig. No és difícil endevinar que "Match Point" seria la pel·lícula que Stern hauria fet. I si us fixeu, Allen no hi va aparèixer com a actor...

 

La inquietant diferència entre una i altra és que si Judah Rosenthal s'ha perdonat a si mateix i segeuix amb la seva vida com si tal cosa, la mirada del jove Chris Wilton (Jonathan Rys Meyers) per la finestra, al final de "Match Point", pot fer pensar que el remordiments podran amb ell tard o d'hora. El fet que Allen afrontés el tema de la culpa després de 17 anys, amb 70 ja complerts, segur que hi va tenir alguna cosa a veure.

 

Avui em sento millor. Ara bé, penso que el dia que Allen ens falti haurem de trobar amb urgència a un altre filòsof que es posi a fer pel·lícules.