Aquí van les últimes estrenes de l'any passat. Moltes d'elles encara corren per la cartellera, i el cert és que algunes ho faran encara per molt temps, ja que possiblement els Òscars beneixin a més d'una amb nominacions i fins i tot amb estatuetes.
RARE EXPORTS, de Jalmari Helander. Aquesta no és precisament la pel·lícula que guanyarà l'Òscar, però sí la que va guanyar el passat Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Es tracta d'una cinta finlandesa que explica la història d'un Pare Noël malvat i violent, que finalment serà domesticat i comercialitzat. En realitat, Helander ja havia realitzat un parell de curts sobre el mateix tema abans d'abordar el film, i eren potser més originals i més rodons que aquesta gamberrada nadalenca. Hi ha històries que a vegades millor no allargar-les... tot i que "Rare exports" té al seu favor una factura impecable i un humor molt nòrdic, poc habitual i un punt estrambòtic.
DRIVE, de Nicholas Winding Refn. No pensava que aquesta cinta pogués agradar-me tant, però la potència de les seves imatges i la força de les interpretacions fa que no me la pugui treure del cap. "Drive" em recorda a moments un altre descobriment de fa anys, "Booggie Nights", potser per la seva factura, el seu homenatge implícit a un cinema que ja no es fa i també la particular manera de barrejar música, imatges i el fort magnetisme dels actors. En aquest sentit, s'ha de dir que Ryan Gosling es convertirà en un icone gràcies a la seva caçadora daurada i el seu posat d'heroi solitari, i a la vegada ambigu. Un paper, que vulgui o no, el perseguirà durant tota la seva carrera.
THE ARTIST, de Michel Hazanavicius. Aquesta sí és la cinta que guanyarà, si Spielberg o Payne ho permeten, l'Òscar a la millor pel·lícula del 2011. Això farà que alguns li exigeixin més del que proposa, que critiquin el seu sentimentalisme o que vulguin relativitzar els seus mèrits, però el cert és que Hazanavicius ha fet un film que enamora i això s'aconsegueix molt de tant en tant. Crec que la pel·lícula (muda i en blanc i negre) és un homenatge al cinema en general i no només al cinema mut. Per poc que un sapiga de cinema hi trobarà homenatges a "Ciudadano Kane", "Cantando bajo la lluvia" i molts altres. Jean Dujardin està senzillament magnífic, mentre que Berenice Bejó és d'aquelles actrius que enamoren a la càmara. En els propers anys ens acostumarem molt a les seves cares, i si no temps al temps...
UN MÉTODO PELIGROSO, de David Cronenberg. Tot i que em va deixar un pèl fred, la cinta de Cronenberg és un interessant entramat entorn a com s'han de defensar les idees... però per sobre de tot és una història d'amor que no ho sembla, un film romàntic que no ho vol admetre, una reflexió molt moderna amagada sota un film d'època. Els actors estan tots molt bé, i la suposada sobreactuació de Keira Knightley és per a mi un salt sense xarxa del que l'actriu se'n surt força airosa. Molt oportú també l'epíleg final, que no revelarem per no aixafar la guitarra a ningú.
No hay comentarios:
Publicar un comentario