Petit tast cinèfil (VII)

Aquest estiu ha estat dur, cinematogràficament parlant, però sempre hi ha alguna cosa que rescatar. Una de les més recomanables segueixo dient que ha estat "Beginners". També "Super 8" -que avui comentarem- és una pel·lícula que té molts punts al seu favor. Veiem, doncs, un petit tast del cinema d'estiu del 2011. N'hi ha hagut molt més, però no gaire destacable... i és que el terror ha vingut només per completar les franquícies habituals mentre que els superherois han cobert massa quota de pantalla, i la gent ja està demanant una mica més d'imaginació i innovació dins del cinema més imaginatiu a priori: el cinema fantàstic.

SUPER 8, de J.J. Abrams. S'ha parlat molt d'aquesta cinta aquest estiu, i el cert és que potser ja s'ha dit tot: que és un refregit de les pel·lícules de nens aventurers dels 80, que s'inspira en l'univers Spielberg, que ha descobert uns actors joves molt interessants, etc. Bé, jo crec que és una bona pel·lícula, feta amb gust i amb respecte a un cert tipus de cinema, no només al que referenciàvem abans... sinó a tot un tipus de cinema de sèrie B que tants bons entreteniments ha fet passar al públic durant dècades. També cal dir, però, que la primera part del film funciona molt millor i que tot el desenllaç resulta, a moments, un pèl exagerat i desmesurat. Però bé, és el deute que moltes pel·lícules d'acció acaben pagant... ja que el gènere (o el que la gent espera del gènere) obliga, i no oblidem que estem davant d'un intent de "blockbuster", tot i que als Estats Units no ha funcionat tant bé com esperaven.

LA BODA DE MI MEJOR AMIGA, de Paul Feig. Aquesta és el típic film que sembla una cosa i acaba resultant una altra. En realitat, algunes de les cintes produïdes i fins i tot dirigides per Jude Apatow ja tenen això. Semblen comèdies desmadrades (i en part, ho són), però també agafen trets de la comèdia de tota la vida, en la que els personatges semblen reals i no només simples caricatures. No estem davant d'un "Resacón en Las Vegas", sinó davant d'una comèdia amb diàlegs intel·ligents, escenes brillants (la dels discursos de les dames d'honor és d'antologia) i interpretacions molt i molt competents (Kristen Wiig, que també és la guionista, s'ha revelat com el gran descobriment de l'any). Amb tot, hi posaria algun "però": l'escena de les vomiteres, tot i que agradarà molt a un cert sector, sembla extreta d'una altra peli i ficada aquí per acontentar a tothom.

HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT (2), de David Yates. Una de les millors pel·lícules de la sèrie, amb permís de "Harry Potter i el presoner d'Azkabán" (la que va dirigir Alfonso Cuarón). En aquest cas tenim una continuació -estètica i formal- del darrer capítol, però més inquietant i interessant. La trama argumental (no cal oblidar que ens trobem en el desenllaç) ajuda, encara que tot sembla lligar millor i amb menys punts morts o "confosos" com en d'altres episodis d'aquesta franquícia. Una franquícia, que sigui dit de pas, ha revitalitzat el cinema infantil-juvenil en els últims deu anys, dotant-lo de gran producció i cuidant tots els aspectes tècnics. En aquest sentit val a dir que la direcció artística de la sèrie ha estat sempre brillant, a part de que és un autèntic plaer veure a tantes generacions d'actors britànics junts en un mateix projecte.