"Io sonno l'amore" és, definitivament, la meva pel·lícula favorita de la temporada. Fa dos anys va ser "There will be blood" (Pozos de ambición); l'any passat, "Revolutionary Road", i enguany ho és aquest film italià protagonitzat per la britànica Tilda Swinton. Fa poques setmanes no en tenia cap coneixement, però les primeres crítiques (entusiastes) i els primers comentaris em van cridar l'atenció. Les referències a Visconti i Rossellini em motivaven, però veient el film també en vaig trobar a Hitchcock o Passolini, només per posar uns exemples. La pel·lícula està dirigida per Luca Guadagnino, i suposa la dissecció d'una família de classe alta a l'exclusiva ciutat de Milà. Una família que, per culpa de l'amor vertader, viurà un daltabaix considerable. I és que l'amor tot ho pot, o tot ho destrueix... almenys en el melodrama.
El que més crida l'atenció de "Io sonno l'amore" és el bon gust que demostra en tots els apartats: la fotografia, la direcció artística, l'actuació, i sobretot la filmació... Crec que feia temps que no veia uns enquadraments tan intencionats i tan ben realitzats; unes imatges tan punyents i carregades d'informació. I és que tot i semblar una pel·lícula simple, aquesta és una pel·lícula que et fa formular preguntes, que crea incògnites, que ens mostra les conseqüències d'algunes accions però no ens desvetlla mai del tot el misteri d'alguns personatges... I és que tots, i també els personatges d'aquest film, som molt més que el que expliquem, que el que volem fer veure...
La gran estrella de la funció, sense cap mena de dubte, és Tilda Swinton. Aquesta actriu, vista en "Orlando", "Michael Clayton", "Las crónicas de Narnia" o "Quemar después de leer", mostra aquí tot el seu potencial interpretatiu, basat sobretot en la subtilesa i en la seva mirada potent i ambigua. Una mirada que en alguns moments transcendeix la realitat, per arribar a ser només un pou sense fons en el que descansen els pensaments més secrets i íntims. Una mirada que transporta i emociona, sobretot en l'escena final... que no revelarem, però de la que diré que és un dels millors finals cinematogràfics dels últims anys.
A part de Swinton, Pippo Delbono i la veterana Marisa Berenson ("Cabaret") aporten qualitat i categoria a la cinta. Qualitat que també ve avalada per la resta de repartiment (actors força joves), el guió i l'hàbil utilització de la música. Una cinta, per tant, absolutament recomanable i mereixedora de premis i guardons. Segurament, passarà desapercebuda en aquest sentit, però crec que els cinèfils ja han començat a descobrir-la i li guardaran un petit lloc d'honor a la vitrina cinèfila.
No hay comentarios:
Publicar un comentario