15/6/09

MADRID, dues estrenes

Fa tant de temps que havia d'haver escrit aquest article, que finalment he hagut de canviar fins i tot el títol. Havia de dir-se "MADRID, una estrena", en referència a l'estrena de "SÍNDROMES" per part del grup del Roberto Alonso. Però ara resulta que una estrena en porta una altra, o que -tal com diuen- un clau treu un altre clau. Finalment, pel pont de l'onze de setembre pujarem al Montacargas a fer-hi "La mancha". Una bona oportunitat de mostrar un treball que cada cop surt millor, i que ja comença a pair totes les funcions que hi ha al darrera...

El viatge a Madrid va ser especial, com tots els meus viatges a la capital d'Espanya. Sempre tenen alguna cosa d'excepcional, de novedós... i aquest no podia ser menys. Vam pujar per veure una obra meva, de la que no havia vist res de res. Vaig passar-ho bé veient a uns actors joves, però molt prometedors, que s'esforçaven per tirar endavant un text endimoniat i -ho reafirmo, després de recollir proves- força divertit. Va ser realment una experiència que hauria d'anar-se repetint, tant per la satisfacció de saber que hi ha textos meus que es representen, com pel fet de deixar-me sorprendre de tant en tant amb les visions d'altres.

Per altra banda, vaig trobar Madrid en un moment dolç. Així com a vegades havia patit el Madrid de la calor, havia gaudit amb el Madrid nadalenc o bé m'havia escandalitzat davant d'un Madrid pepero i ultraconservador, ara vaig trobar una ciutat en primavera, exhuberant, fantàstica. Dóna gust passejar en primavera pel Prado, pel Retiro. Tot està en el seu millor moment, a punt per ser ensenyat i mostrat al món. Madrid és una ciutat que s'enorgulleix de ser com és, i no se n'amaga.

També vam entrar al Caixafòrum madrileny, i val a dir que vam quedar maravellats d'un edifici-estrella, decorat amb gust i amb totes les comoditats d'un gran museu. Vam visitar també els seus Renoirs -el originals, els autèntics- i vam viure -encara que fos tímidament- la nit madrilenya, tant a Serrano com a La Latina, així com la descomunal Fira del Llibre . Un temps per tot en una ciutat que ja comença a fer olor d'estiu.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Qué pena que no coincidiéramos. Por cierto, ya que pones esa foto de Síndromes, ¿te he comentado que es tu obra con más personajes masculinos armengolianos? ¡Todos! Sabes por qué lo digo, ¿no? Je, je. Suerte con esas obras. Un beso.

carles dijo...

Tengo que aclarar, señorito Iván, que sólo había un personaje armengoliano en el texto... Pero mi sorpresa fue cuando vi que Robert los había "armengolizado" a todos. ¿Por qué lo hizo?

Ais... Vete a saber. ¡Hay misterios en la vida que uno no se atreve ni a rozar de lejos!