IL Y A LONGTEMPS QUE JE T'AIME

Ja fa dies que es parla d’aquesta pel·lícula francesa, ja sigui perquè fa unes setmanes que està a les cartelleres barcelonines, ja sigui perquè està tenint un raonable èxit dins del circuit de versió original, o ja sigui perquè la seva protagonista, la Kristin Scott Thomas, té molts números per ser nominada a l’Òscar. De fet, el primer premi d’interpretació femenina que s’ha donat a Estats Units –el Hollywood Awards- ha estat precisament per a ella. Força significatiu, sobretot si tenim en compte que és anglesa, que interpreta el seu personatge en francès i que la pel·lícula que la representa és estrangera.

“Hace mucho que te quiero”, traducció literal del títol en francès, és un melodrama amb totes les de la llei, o bé una “pel·lícula de dones” que se’n deia antigament. Sí, d’acord, un melodrama molt a la francesa... però melodrama a fi de comptes. Per tant, si assumim això hem d’entendre que la premissa de la que parteix la trama podria haver resultat perillosa: una dona, condemnada per haver matat al seu fill de sis anys, surt de la presó quinze anys després... i es retroba, quasi a la força, amb la seva germana i la seva nova família. Ara bé, el film esquiva molt bé els tòpics que es podien haver desprès d’aquest argument i explora, fins a les últimes conseqüències, la psicologia dels personatges principals... i també secundaris (el policia mig eixelebrat que porta la vigilància de l'expresidiària és impagable).

Val a dir, però, que l’escriptor i director novell Philippe Claudel no hauria aconseguit un estudi psicològic tant interessant de no comptar amb les dues grans actrius que té al capdavant. Per una banda, està Elsa Zylberstein que broda el paper de la germana; un paper difícil que la fa passar per estats d’ànims contradictoris durant tota la pel·lícula. Una actuació vibrant que fa que gravem en lletres de foc el nom d’aquesta actriu, perquè està clar que en tornarem a sentir a parlar aviat.

Per altra banda, està Kristin Scott Thomas, ànima de la pel·lícula i un autèntic luxe pel cinema francès. Aquesta actriu britànica, famosa per “Cuatro bodas y un funeral” o “El paciente inglés”, resideix a França des de fa anys i ha simultaniejat el cinema de Hollywood amb produccions britàniques, i últimament franceses. Sembla que el soroll de la meca del cinema l’atabala força, i el seu tarannà s’adiu més amb la modèstia i la tranquil·litat dels rodatges europeus. En aquest, precisament, aconsegueix una de les millors interpretacions de la seva carrera, i crec que marcarà un abans i un després a la seva filmografia i també a la seva forma d’interpretar.

El veritable miracle d’Scott Thomas és que interpreta com ningú els silencis. En aquesta pel·lícula parla poc, però des de la seva primera i muda aparició a la sala d’espera de l’aeroport sabem que darrera d’ella hi ha un drama d’aquells que no es poden expressar en paraules. També és cert que el seu personatge està molt ben escrit –les rèpliques que deixa anar són devastadores-, però res hauria estat igual sense la contenció, l’emoció i el respecte que l’actriu mostra cap al seu personatge.

A la part final de la pel·lícula, algú podria trobar tics del melodrama més usual. Fins i tot podríem dir que no calia amagar la història darrera d’una excusa moral, però el públic reclama a vegades una mica de contrició o una escena on poder deixar-se anar i plorar per tot el que ha vist i sentit, que és dur... molt dur. Malgrat tot, però, res entela aquest drama novell de Claudel, que segur que si segueix pel mateix camí, i tria tan bé als seus intèrprets, pot acabar donant-nos moltes alegries.