S’ha dit que VICKY CRISTINA BARCELONA era una pel·lícula menor de Woody Allen. Bé, el primer que vull dir en aquest punt és que Allen deu ser un dels pocs cineastes vius als que se li cataloguen les pel·lícules com a menors o bé obres de gran volada. Però en base a quin raser s’estableix que algunes pel·lícules han d’anar per sobre o per sota? Tothom col·loca el límit al mateix lloc? Ho dubto. Jo sóc dels que a vegades ha caigut en el parany i ha emprat el segell “obra menor”, però penso que a un director no se’l pot estar comparant contínuament amb ell mateix... Tot i així, si fem d’aquesta comparació un criteri de qualitat inamovible haurem de dir que de les últimes deu pel·lícules d’Allen jo en col·locaria sis o set per sota de la VICKY.
Crítics ben seriosos han dit que la pel·lícula s’oblidava de seguida, que era molt banal, molt poca cosa... I jo aquí penso que o bé els crítics no eren gaire seriosos, o bé estan contaminats pels prejudicis generals, perquè el film tracta temes complexes, amb profunditat i cert sentit d’anàlisis. És cert, però, que tot té un aire de frivolitat i de lleugeresa premeditada que pot enganyar a l’espectador... ¡¡però a un crític!! (¿?) Penso que fa temps que Allen no retratava tan a fons les relacions de parella, dotant a cada personatge d’una personalitat clara i molt ben definida (fantàstic el personatge de la Vicky, però també el de la desorientada i superficial Cristina, que tant s’ha criticat).
S’ha dit que la veu en off sobrava i que, cito textualment de TV3, “és un horror”. Bé, continuo pensant que qui ho diu no ha entès la pel·lícula. La veu en off no sobra sinó que és el contrapunt ideal a tot el que se’ns explica. La veu remarca la frivolitat de les accions, fent-nos veure que tot és passejar per Barcelona, veure museus i menjar en restaurants “amb encant”, quan realment el que bull en el cap de les protagonistes són un munt de dubtes sobre la fidelitat, l’estabilitat sentimental, la seguretat, el futur... La veu ens ven postals d’estiu, mentre que l’acció ens porta cap a un altre estadi. Quasi com en un conte moral de Rhomer la vida passa sense immutar-se, mentre que el cap dels personatges es debat entre emocions diverses.
També s’ha comentat que Scarlett Johanson estava fatal, i que Bardem l’acompanyava en una mena de desgana generalitzada. Haig de reconèixer que vaig anar a veure la pel·lícula assumint que això seria així, ja que fa temps que es diu que la Johanson és un bluf (suposo que atravessa l’obligada etapa de descrèdit que han de patir tots els famosos). A més, també creia que Bardem no encaixaria en l’humor o l’esperit d’Allen... Però res més lluny de la veritat, la meva veritat, és clar. Crec que Scarlett brilla a l’inici de la pel·lícula, sobretot a l’escena del primer flirteig, en la que Bardem també es comporta amb gran solvència. És veritat que l’aparició espectacular de Penélope ho desvallesta tot; és cert que el paper de Rebeca Hall té més matisos i és molt més complicat; és també veritat que Patricia Clarkson és una gran actriu capaç de salvar qualsevol escena, per més trivial que sigui... Però Scarlett compleix molt bé en el seu rol de la jove que encara no sap què fa en aquest món, ni per què ha vingut, tot i que ho revesteixi amb un aire de seducció fatal i de seguretat fingida. Un cap mig buit que deleix per anar omplint-se a base d’experiències i de persones interessants, com aquest pintor “latin lover” al que Bardem dota d’una modernitat que s’allunya del tòpic.
Parlant de tòpics, s’ha dit que la pel·lícula en feia un abús, fins al punt que jo vaig pensar que tothom apareixia amb barretina, bebent amb porró o coses per l’estil. Finalment, també haig de dir que els tòpics que apareixen –si és que es pot parlar de tòpics- estan en consonància amb el film, que no és més que la visió d’un turista sobre Barcelona. Algú es pensava que Allen faria un retrat de la societat catalana? Crec que som una societat força complexa com perquè la pugui retratar amb solvència cap director nord-americà, africà o escandinau... a no ser que hagi viscut aquí i hagi mamat totes les contradiccions i totes les trampes de la nostra identitat.
S’han dit moltes i moltes coses negatives, i només s’ha salvat per unanimitat la interpretació de Penélope Cruz, realment incontestable i realment mereixedora d’elogis, perquè tot i ser un paper molt curt i força agraït val a dir que ella el dota d’una naturalitat esfereïdora. És molt difícil ser una estrella de Hollywood i afrontar aquest paper sense sobreactuar, sinó des de la veritat i buidant-se del tot de maniqueismes. Mereix tot els meus respectes.
S’han abocat, doncs, tots els prejudicisi i tothom –crítics inclosos- s’han quedat tan amples. Però val a dir que Allen els hi ha tornat a guanyar la partida. Ha fet el film que ha volgut i ha portat al seu terreny tot el que per a un altre podia ser un entrebanc: la postaleta turística, la idea de treure-ho tot bonic i solejat, la obligada visita a Oviedo, etc. Fins i tot ha renovat la seva banda sonora i ha modernitzat, als seus 73 anys, el seu propi estil... amb algun que altre homenatge conscient a Pedro Almodovar.
1 comentario:
Estic molt d'acord amb tu, Carles. Ja era hora que algú desmontés tot això. Estic fart de barallar-me amb la gent. A mí la peli em va agradar molt.
Petons.
Publicar un comentario