PAUL NEWMAN (1925 - 2008)

Durant anys, Paul Newman no va ser sant de la meva devoció. Suposo que era el prejudici habitual cap als actors que es passen de guapos, i ho dic així perquè sense cap mena de dubte Newman va ser un dels rostres més bells que han poblat una pantalla de cinema. Amb el temps, però, vaig anar comprenent que darrera hi havia un actor solvent, compromès i força honest amb la seva professió. Un actor que em va acabar caient simpàtic per ser un home de principis, per tenir companys de viatge sempre fidels i abnegats (Joanne Woodward, Robert Redford...), per la seva maduresa interpretativa, pels canvis de rumb conscients que va tenir la seva carrera... I suposo, també, perquè repassant fotos t’adones de l’evidència: era molt i molt guapo.

Newman ha estat un dels últims galans clàssics. Sí, d’acord, darrera d’ell també hi ha hagut Robert Redford, Warren Beatty, i fins i tot George Clooney, a banda de Cruise, Pitt i companyia, que per a mi són actors als que els hi falten encara uns vint minuts de cocció. Però Newman ha estat l’últim que prové del Hollywood clàssic de veritat. Ell va seguir l’estel·la de Holden, Brando, Dean, Macqueen i d’altres, però amb un estil més refinat, menys brusc. I va començar a triomfar en una època en que el cinema va viure una altra de les seves més importants transformacions: el final dels grans estudis, la disminució de poder de l’star system, la maduresa de temes i el compromís polític i social d’un art que va comprendre que s’havia de posar al dia i viure el temps que li tocava.

Newman va saber adaptar-se al cinema que tocava, i això és el que acostuma a perllongar la vida d’una estrella. Va començar amb túnica curta a “El cáliz de plata”, en un dels últims peplums made in Hollywood i també un dels més oblidables (podríem dir que l’únic interès era veure-li les cuixes). Va continuar amb melodrames que començaven a tenir un aire més modern i més realista (“Marcado por el odio”, “El zurdo”, “El largo y cálido verano”, “Dulce pájaro de juventud”, “Hud”, “Éxodo”...). A meitats dels seixanta, i sobretot arran de “Harper, investigador privado”, arrenquen papers d’home d’acció o d’home més dur i decidit, com ara a “La leyenda del indomable”, “Hombre”, “Dos hombres y un destino”, “El golpe”, “El coloso en llamas”, “El castañazo”, “El día del fin del mundo”, “Distrito Apache”, etc. I ja a les seves velleses, va saber adaptar el seu personatge d’home just i bo a personatges com els de “El color del dinero”, “Ni un pelo de tonto”, “El gran salto” i “Al caer el sol”, entre d’altres, sense oblidar que el seu últim paper seria, curiosament, el d’un cap mafiós que s’acabava carregant a Tom Hanks a “Camino a la perdición”.

Newman ens ha deixat, i amb ell gairebé desapareix la mítica generació de l’Actors Studio. Pocs mites vius queden ja a Hollywood, i això vol dir que aviat n’haurem d’inventar i fabricar de nous.