HELLBOY II. Una sorpresa "fantàstica"

Mai he estat gaire aficionat als còmics ni gaire amant de les pel·lícules amb "bitxos" estranys. Per tant, sobre el paper, hauria d'haver renunciat a anar a veure la segona part de HELLBOY. Malgrat tot, vaig desoir-me a mi mateix i, guiat potser per la simpatia que em despertava la primera part i també el seu director, vaig entrar al cinema preparat per a tot. Finalment, resulta que ha estat una de les decisions cinèfiles més encertades d'aquest estiu.

HELLBOY II és una gran producció que, a més, llueix per tots costats. Llueix pel seu guió dinàmic, gens presumptuós i amb un gran sentit de l'humor; llueix per una direcció artística que ja voldrien per a ells els últims Indianas, Batmans i companyia; llueix per una imaginativa i cuidada direcció, que va més allà del còmic per acostar-se a l'univers personal de Guillermo del Toro; llueix per uns actors -Ron Perlman al capdavant- que s'ho passen pipa; llueix per uns efectes especials nítids i també, per què no dir-ho, per un muntatge que no pretén confondre, ni atabalar, sinó que només pretén que visquem l’aventura al costat dels protagonistes. Vaja, com en una peli d’acció de les d’abans, però amb molta fantasia, móns inventats i... això sí, molts i molt bitxos deformes, malfotuts i malgirbats.

Sense cap mena de dubte, la pel·lícula d’herois –o antiherois- més ben feta d’aquest any. I sí, ja sé que tothom es posarà les mans al cap dient que “El caballero oscuro” és una cosa fora de mida... però què voleu que us digui, crec que té molts encerts, però també crec que se l’ha valorat en excés. Un visionat net i sense prejudicis de HELLBOY II pot fer caure la vena dels ulls a més d’un.