Petit Tast Cinèfil (LXI)

Avui arriba el comentari de tres pel·lícules que estan entre el millor que veurem en el 2018. Ja sé que només estem a finals de gener i que és molt agosarat fer una afirmació així, però també cal recordar que a principis d'any és quan arriben algunes de les millors estrenes. De fet, aquestes cintes ja fa temps que corren pel món i ja han generat moltes, variades i sucoses crítiques. Jo vaig veure dues d'elles al Festival de Cinema de San Sebastián, i avui us en vull fer cinc cèntims. No us les perdeu, de veritat. Seria una llàstima.

CALL ME BY YOUR NAME, de Luca Guadagnino. Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que deixa pòsit. Tot i que la vaig veure fa uns quants mesos, encara m'emociono al veure un tràiler, o al repensar-la, o al comentar-la amb algú. No sé per quin motiu, però hi ha gent que connecta amb el film d'una forma especial... i jo crec que sóc un d'ells. De fet, la cinta explica la història d'un primer amor i d'una iniciació sexual, sense moltes més floritures. Però es pren el temps necessari per fer-ho, i de mica en mica fa que ens enamorem dels personatges, del paisatge de la Lombardia i de moments extraordinaris, com la conversa amb el pare o el magnífic i significatiu pla final. Thimothée Chalamet fa un treball compromès i generós, que sap connectar amb la seva pròpia edat i sobretot amb el seu company de pel·lícula, un Armie Hammer que es converteix en l'objecte del desig. Entre els dos es produeix una química que fa temps que no veia en pantalla, i això és sens dubte un dels grans pilars de la cinta. Tampoc vull oblidar-me, però, del discret però contundent treball del gran Michael Sthulbarg o de la direcció de Guadagnino, que veu de clàssics com Bertollucci o Ivory... Sens dubte, una pel·lícula plena de sentiment i cinema, que converteix en cel·luloide el que podria ser senzillament un trosset de vida.

TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS, de Martin McDonagh. Sempre he pensat que McDonagh és un dramaturg i guionista especial, fora de la norma i amb un llenguatge propi i certament peculiar. A vegades, fins i tot, he pensat que funciona millor en el cinema, on la violència de les seves històries es recrea sense necessitat d'acostar-se al grand guinyol. El seu imaginari fa que les seves trames es ressenteixin de certa inversemblança, però
la contundència dels relats fa que oblidem els petits forats i ens rendim a l'espectacle. A la pel·lícula que ens ocupa passa tot això, i més. La història peca d'exagerada, la violència és tan redundant que acaba resultant absurda, i cap al final, a més, un molest mcguffin fa que acabem arronsant el nas. Però la conclusió, curiosament, és que estem davant d'una gran pel·lícula i d'uns grans personatges. Com ho aconsegueix? Suposo que gràcies a diàlegs molt intel·ligents, a la gràcia que té per combinar humor i barbaritats, i sobretot a uns actors en estat de gràcia. Frances McDormand està colossal com la mare venjativa i Sam Rockwell ha tingut la gran sort d'arreplegar uns d'aquells personatges que només apareix de tant en tant. Una pel·lícula molt  interessant, que sense ser la millor de l'any acabarà essent, això sí, una de les més recordades.

120 PULSACIONES POR MINUTO, de Robin Campillo. Quan vaig veure la pel·lícula no sabia quasi res d'aquest moviment reivindicatiu i de lluita. És per això que no m'ha molestat assistir a les seves llarguíssimes assemblees o col·lar-me en els seus actes de denúncia. No és que estigui del tot d'acord amb els mètodes que utilitzava aquesta organització real, però entenc els motius i m'ha agradat escoltar una història que, com moltes altres, ha restat semioculta per interès dels més poderosos. A més, la cinta també es fixa en uns personatges concrets i en les seves dificultoses vides. En aquest sentit, destacar el descarnat treball de Nahuel Pérez Biscayart, que fa totalment creïble el seu rebel personatge. Alguns podran dir que la pel·lícula és massa dura, o massa lenta, o massa llarga, però a mi em va semblar més aviat com un cop de puny a l'estómac. Una pel·lícula seca, que no està per contemplacions, i que posa la veritat més descarnada damunt de la taula, sense pensar en espectadors sensibles ni en crítics poc recpetius. És el que hi havia, i així ens ho mostra Campillo, un ex-membre del citat moviment associatiu.