Petit tast cinèfil (XXXIII)

Passades ja les festes nadalenques més gruixudes, aquí teniu quatre recomanacions més que podeu utilitzar per al dia de Reis o qualsevol altre cap de setmana de gener. Són quatre pel·lícules que s'han estrenat a cavall dels dos anys i que com a tals tanquen una temporada de cinema, la del 2014, i inauguren la temporada de premis. Veurem quantes d'elles arriben a aconseguir-ne algun... 

THE IMITATION GAME, de Mortem Tyldum. Aquesta biografia del matemàtic Alan Turing, dirigida pel noruec Mortem Tyldum ("Headhunters"), és una de les clares apostes dels germans Weinstein per presentar-se als Òscars d'enguany i aconseguir alguns dels premis grossos. Evidentment, la cinta sembla dissenyada per fer content a tothom i aconseguir elevar a les altures la figura d'un home que els mateixos britànics van condemnar ja fa més de 60 anys per homosexual. El guió és d'una precisió absoluta, però ja ens coneixem a aquestes alçades els trucs que comporten un guió eficaç... però gens sorprenent. La direcció també és correctíssima... però gens arriscada. Només les interpretacions, sobretot la de Benedict Cumberbatch, ratllen l'excel·lència... tot i que quan es parla d'actors britànics de primera línia això tampoc resulta especialment sorprenent. Per acabar, ressenyar que la fotografia del film és del català Òscar Faura, responsable també de les imatges d'"El Orfanato" o "Lo imposible". Un treball també molt correcte, com tot en aquesta pel·lícula de despatx (no oblidem que s'estrena just un any després que la Reina Isabel II exonerés a Turing de tots els delictes), perfectament orquestrada, dissenyada i produïda.

BIG EYES, de Tim Burton. Fa anys que es critiquen tots els treballs de Burton, un darrera l'altre, acusant-los de poc originals, de simples reproduccions sense gràcia d'un segell que anys enrere va tenir molt de valor... Jo no puc estar més en contra, perquè comparar contínuament l'obra d'un artista amb la seva obra anterior no fa més que perjudicar-lo i restar mèrits a peces més que interessants, que ja voldrien per a ells mateixos molts altres directors mediocres. A l'igual que li passa a Woody Allen, el pitjor enemic de Burton és ell mateix. Tot i això, val a dir que "Big eyes" potser és una de les pel·lícules que menys comparacions pugui tenir amb res del que ha fet. L'estil i la factura -per altra banda, esplèndida- l'acosten a un cinema més convencional, però no per això de menys qualitat. Podríem dir que al guió li falta una mica de "punch" o mala llet, i que es conforma en explicar la història d'una parella d'artistes que va fer trampes... però que a banda d'això no deixava de ser un pèl convencional i avorrida, res a veure amb Ed Wood, Larry Flynt o Andy Kaufman (tots tres, personatges també biografiats pels guionistes Scott Alexander i Larry Karaszewsky). Per últim, esmentar l'histriònic i divertit treball de Christoph Waltz i la performance quasi perfecta d'Amy Adams, una actriu que quasi sempre és nominada... i que enguany probablement no ho aconseguirà. Un altre cop, la maledicció de Burton...

MOMMY, de Xavier Dolan. No és cap secret que Dolan és, des de fa anys, un dels cineastes més observats i elogiats per la crítica. Potser per la seva joventut, però també per la seva indiscutible qualitat. A "Mommy" ha aconseguit, segons diuen molts, la seva millor pel·lícula. En realitat, és una pel·lícula en la que ha abocat molts apunts autobiogràfics, i això sempre acaba atorgant  una credibilitat i una veritat que es valora molt. Suposem que aquests apunts tenen a veure més amb la relació amb la mare, que no pas amb la història d'aquest noi problemàtic i hiperactiu (Antoine-Olivier Pilon) que coneixem -just al començar la pel·lícula- en un centre d'internament per a joves. La mare, figura fonamental per entendre moltes coses, està interpretada de forma excel·lent per Anne Dorval, tot i que jo no m'oblidaria del personatge de la veïna (Suzanne Clément), una dona que guarda els seus secrets i que necessita donar (i rebre) molt i molt d'amor. Les relacions entre els tres personatges serà el que anirà fent avançar la història, tot i que a vegades tot s'estanqui en una mena de bucle del que cap dels tres en sap sortir... Una pel·lícula per veure sense prejudicis i amb la ment oberta. No us en penedireu.

INTERSTELLAR, de Christopher Nolan. És indiscutible que Nolan és un bon cineasta, engrandit sobretot per una legió de fans que li han donat la categoria de mestre... o SemiDéu. A vegades sembla que el director s'ho acaba creient, perquè les seves pel·lícules cada cop són més megalòmanes i grandioses, en tots sentits. A la última -la que ara ens ocupa- s'atreveix a parlar de temes metafísics i d'abocar-nos algunes qüestions filosòfiques enmig d'un embolcall de gran entreteniment. És cert que tot s'hi val a l'hora d'entretenir al personal, però penso que no pots enganyar-lo... i sobretot creure't més llest que ell. "Interstellar" es gaudeix mentre la veus, però un cop vista es desmunta com un castell de cartes... Crec que el problema ve de que els temes que planteja només li interessen a ell, i sobretot que dóna massa voltes per explicar coses que d'altres cineastes han explicat fins i tot sense paraules (Kubrik seria una referència ben clara). Sigui com sigui, "Interstellar" és un espectacle de primera categoria, amb efectes impecables, fotografia i banda sonora d'excepció, i un planter d'actors que donaria enveja a qualsevol. Recomanable, però amb reserves...