Avui us dono la meva opinió sobre dues pel·lícules espanyoles que han donat molt que parlar durant les últimes setmanes, i també sobre una pel·lícula xilena que ha estat tota una sorpresa. Bon cinema en tres models completament diferents: una comèdia agredolça sobre l'amistat, una comèdia esbojarrada i un drama molt intens sobre la fe i l'espiritualitat... o la falta de les dues.
TRUMAN, de Cesc Gay. Les pel·lícules que tracten el tema de l'amistat, si són honestes i estan ben fetes, tenen molts punts per triomfar i agradar a un púbic molt ampli. Crec que Truman agrada perquè li sobren ambdues qualitats. És un film que no pretén convèncer de res, sinó que posa davant dels nostres ulls uns personatges amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes. Com a la majoria del cinema de Cesc Gay, els personatges traspuen veritat i discuteixen i dialoguen millor que ningú. Si a sobre els que posen veu a aquestes paraules són dos actors com Darín i Cámara, la cosa ja no pot anar millor. Darín està absolutament fantàstic i demostra tenir un carisma que va més enllà de la pantalla, mentre que Cámara escolta i commou amb un dels personatges més complicats que ha tingut en anys. Tampoc voldria oblidar-me dels magnífics actors que van donant les rèpliques al llarg de la pel·lícula, ja que són una galeria de secundaris com poques vegades hem vist. En definitiva, una història preciosa, un guió ferm i una realització delicada que mereix tots els elogis. Una petita gran pel·lícula, sense cap mena de dubte.
EL CLUB, de Pablo Larraín. Algú ha dit que era una pel·lícula de terror, i el cert és que hi estic completament d'acord. És una història que ens parla de l'església catòlica, però no de tot el que fa per ajudar als demés sinó de tot el que amaga sota l'estora per no ser jutjada massa severament. I aquesta estora resulta ser una caseta en un petit poble de la costa xilena, on uns quants capellans i una monja purguen els seus pecats. Una història terrible que es veurà pertorbada per l'arribada d'una sèrie de personatges inesperats: un pederasta que no resisteix a la pressió, una víctima que ha perdut l'enteniment i un enviat que intentarà redreçar les coses. Tot plegat, narrat amb mà ferma i retratat amb una fotografia que juga precisament amb les imperfeccions (desenfocaments, contrallums) per mostrar que la lletjor no pot disfressar-se de qualsevol manera i deixar-ho tot igual. Actors en estat de gràcia i una direcció que recorda al millor de Haneke o de Vintemberg, però passat pel sedàs del nou cinema llatinoamericà. Un cinema que en els darrers anys ens està deixant petites joies com aquesta i com ara "Gloria", "No", "Relatos salvajes", "El clan", "El abrazo de la serpiente", "Ixcanul", etc.
MI GRAN NOCHE, d'Àlex de la Iglesia. Està de moda dir que De la Iglesia es repeteix, no arriba a les expectatives o simplement que està en hores baixes. És cert que les seves millors obres ja tenen més de 15 anys ("El día de la bestia" o "La comunidad") però també cal tenir en compte que mai ha traït la seva forma d'entendre i de viure el cinema. "Mi gran noche" s'hagués pogut rodar fa una colla d'anys, just després de "Muertos de risa"... amb la que guarda alguns punts en comú. Que l'hagi fet ara vol dir que encara guarda aquest punt de rebel·lia i de passió per fer el cinema que li agrada i no tant el que toca. De la Iglesia possiblement no evolucionarà massa en el futur, però els fans esperem que no ho faci... de la mateixa manera que tampoc no ho han fet -almenys d'una forma molt radical- Tarantino o Almodóvar. Estic d'acord, però, en que el guió de "Mi gran noche" falla sobretot al final i és incapaç de dimensionar el fenomen de les vagues i la crisi, que són justament el motor que mou tota la història. Ara bé, si obviem això i ens aturem en la magnífica producció, l'immillorable apartat tècnic i el ritme desbocat de tota la pel·lícula no ens quedarà més remei que rendir-nos a la proposta. Per cert, Raphael i Blanca Suárez m'han sorprès gratament!
No hay comentarios:
Publicar un comentario