El tast cinèfil d'avui ens porta plats força suculents i d'altres de molt insípids. Vull comentar tres pel·lícules espanyoles, potser de les més sonades de la temporada, i una d'americana amb fort component hispà. Espero que tot això us doni idees a l'hora de triar quina pel·lícula voleu veure... en el cinema, a la televisió, a l'ordinador, on sigui...
LA CUMBRE ESCARLATA, de Guillermo del Toro. Visualment, estem davant d'una obra tan exuberant i aclaparadora com el "Dracula" de Coppola, amb el que guarda més d'un punt en comú. En realitat, la última pel·lícula de Del Toro és un homenatge a tot un gènere, el terror o el misteri de referències gòtiques, i és per això que durant tot el metratge ressonen les veus de les germanes Bronte, de Mary Shelley, de Poe o les de films com "Frankenstein", "Al final de l'escala", "La caiguda de la casa Usher", etc. És un mosaic ampli i variat on tot hi casa molt bé. Tant i tant bé, que al final la història pot resultar convencional de tan ben travada. N'hi ha que esperaran girs més truculents o alguna bogeria "marca de la casa", però tal com he dit això és un homenatge que vol ser respectuós amb tot els seus referents. Per cert, ¿s'atreviran a robar-li l'Òscar a millor vestuari o millor direcció artística?
REGRESIÓN, d'Alejandro Amenábar. El que més decep de la pel·lícula d'Amenábar és que és una cinta completament funcional, amb poca o nul·la personalitat i amb un final que, després de tot el metratge, sembla més aviat una anècdota que hagués funcionat millor en un capítol televisiu. Tot sembla vist amb anterioritat, des de la fotografia saturada de grisos fins a la banda sonora, interessant però gens original. Les actuacions són competents, però sense exagerar, i al final un es queda amb la sensació de que a un altre li hauríem perdonat, però a l'Amenábar no. Portàvem sis anys esperant nova pel·lícula, i en el meu cas en porto onze esperant-ne una que m'agradi, ja que "Agora" em va semblar un tostón igual d'avorrit i funcional que aquest.
MA MA, de Julio Medem. Fer una pel·lícula sobre el càncer de mama té els seus perills, però si a sobre li vols donar un aire almodovarià sense ser Almodóvar la cosa pot arribar a ser molesta. Medem falla quan s'allunya del seu estil, tot i que haig de reconèixer que els seus tocs cursis i excessivament ensucrats ja havien aparegut en part de la seva filmografia. Sigui com sigui, "Ma Ma" està ben rodada, és entretinguda de veure i conté una de les interpretacions més celebrades de Penélope Cruz. El que fa l'actriu en aquesta pel·lícula està a l'alçada de les seves millors interpretacions amb el seu estimat Pedro, o a la d'altres animals escènics del nostre cinema, com Victoria Abril o Carmen Maura. Després de l'escassa repercussió comercial de la cinta i de les males crítiques -moltes d'elles aparegudes abans de l'estrena-, no sé si acabarà guanyant el Goya... però dubto que hi hagi enguany alguna actriu que la superi en qualitat.
UN DÍA PERFECTO, de Fernando León de Aranoa. A l'espera de veure "La novia", "Truman" o "El rey de La Habana", podríem dir que aquesta és la millor cinta espanyola que s'ha estrenat aquest any. Ja sé que la pel·lícula de León de Aranoa té una factura molt internacional, però el que ha motivat el seu cinema durant tota la seva carrera segueix latent i es pot percebre amb facilitat. El director de "Familia" o "Barrio" segueix preocupat per les injustícies socials i per la bona voluntat de les persones, tot i que el guió no és condescendent ni tou. El millor que podríem dir és que és un guió que dibuixa uns grans personatges (Benicio del Toro i Tim Robins ho saben i se n'aprofiten d'allò més), que manté un ritme i una atenció constants, i que lliga molt bé totes les parts d'aquesta història coral. En aquest sentit, el final és un dels més coherents i bonics que he vist en el cinema espanyol dels últims anys. Un petit-gran èxit, que malgrat tot no ha obtingut el suport crític esperat...
No hay comentarios:
Publicar un comentario