Petit tast cinèfil (XIX)

Tornem a tenir tres pel·lícules molt diferents entre si. Avui ens ocupa aquest espai una de terror a l'estil Del Toro, un drama romàntic enre dos homes i un altre drama romàntic, aquest més convencional, d'època i amb tot el que això comporta. Tres pel·lícules interessants, dues de les quals m'han agradat més de l'esperat.

WEEKEND, d'Andrew Haigh. Sabia que anava a veure una pel·lícula sobre una parella gay, però no esperava trobar-me una de les millors històries d'amor de l'any. Sovint es tendeix a encasellar les pel·lícules que tracten el tema gay com a pel·lícules gay, però el cert és que el gènere no existeix com a tal i dir que una pel·lícula és "gay" és dir ben poca cosa. En aquest cas podem dir que és una pel·lícula clarament inclosa dins del cinema independent britànic, que de per si ja diu alguna cosa més i és prou identificable per temàtiques i estètica. Per altra banda, el director ha optat per dotar a la història i als personatges de la màxima naturalitat possible, i també ha intentat parlar de molts temes sortint-ne completament vencedor. De seguida connectes amb els personatges, reconeixes les situacions (tant si ets gay com si no) i et trobes amb uns diàlegs que permeten radiografiar els problemes, les obsessions i les preocupacions dels homosexuals d'avui en dia sense caure en tòpics i sense recórrer a un determinat prototipus de gay. Tothom s'hi pot sentir reconegut, i segurament els dos actors protagonistes -creïbles al cent per cent- hi tenen molt a veure.

 

ANNA KARENINA, de Joe Wright. Hi ha pel·lícules que estan fetes per delectar-te els ulls, perquè surtis del cinema amb la sensació d'haver estat envoltat de bellesa. Just al sortir de la projecció d'Anna Karenina algú em va dir "que feo es el mundo", i és que la última pel·lícula de Joe Wrihgt és, per sobre de tot, una arrebatada manifestació estètica de primer ordre. Poques vegades coincideix una direcció artística, una banda sonora, una fotografia i un disseny de vestuari i de producció tan encertats. Que això serveixi o no a l'enèsima adaptació de la novel·la de Toltoi, o que aporti una visió nova a la història, és gairebé secundari. Tot i així, l'encert de col·locar tota l'acció en un teatre és intel·ligent i té molt de sentit. Potser l'idea s'esgota, i potser alguns moments estan sobrecarregats estèticament -com un anunci de colònia- però la bellesa del conjunt és incontestable. Les escenes del ball i de la cursa de cavalls són una mostra prou evident del que estic dient. Deixeu-vos embriagar per les imatges i no en sortireu decebuts. Al cap i a la fi, el cinema és -entre moltes altres coses- una possibilitat enorme de regalar-nos bellesa i imatges inesborrables.

 

MAMA, de Andrés Muschietti. Fa anys que el gènere de terror està massa encorsetat per les seves pròpies regles, almenys el que ve dels Estats Units, que és el que té major projecció i el que acaba omplint les sales d'adol·lescents. No pots veure res que no hagis vist abans, ni pots espantar-te amb res que no hagis intuït. És cert que "Mama" comença molt bé, ja que tot el procés de reeducació de les nenes està impregnat d'un aire misteriós -a l'estil del terror dels setanta- i d'un to dramàtic més proper a "El miracle d'Anna Sullivan" que a altres cintes més pròpies del gènere. Però un cop les nenes arriben a la seva nova casa tot es torna més convencional a nivell d'ensurts, per acabar finalment amb una escena de to fantasiós que sembla un encreuament estètic entre "Sleepy Hollow" i "Cocoon". En realitat, aquesta barreja d'estils és el que li és perjudicial a la pel·lícula, que d'haver optat per un dels tres estils hauria acabat tenint una personalitat més interessant. Tot i així, la cinta es deixa veure i està per sobre de la mitjana, potser gràcies a la mà de Del Toro... potser gràcies a la mà del director, que vulguis o no porta el segell del nou terror "hispà".