Impressions sobre Segismundo

Ja fa dies que Blanca Portillo va passar pel Lliure amb el seu triomfal Segismundo, però les ocupacions i preocupacions terrenals havien impedit dedicar-li un post a la nova diva de l'escena espanyola. El cert és que  la seva interpretació és assenyada i arrauxada alhora, és arriscada, valenta i, com no, brillant. T'oblides de seguida de que el personatge l'interpreta una dona, ja que Portillo trascendeix el sexe per intentar explicar l'interior de tan complex personatge. Un personatge i una actriu que ja a la seva arrencada, amb el famós "Ay mísero de mí...", em va fer humitejar els ulls... cosa que m'acostuma a passar molt poc en els teatres de casa nostra.

Quan vaig arribar al Lliure, i ja des del primer moment de treure l'entrada, vaig pensar que anava a veure el show de la Portillo i poc més. Així ho havien anunciat totes les crítiques i així ho deia la majoria de públic entès, que en general diu el mateix que diuen els crítics... igual que les crítiques s'assemblen també unes a les altres, com si fossin redactades en sèrie en el mateix "taller de crítics". Anava disposat, per tant, a avorrir-me  entre escena i esccena, i a desitjar que Segismundo estigués a escena més temps del previst. Però el destí em va reservar una sorpresa, ja que el muntatge em va semblar tan dinàmic i entretingut com el que va pensar Calderón en el seu moment. L'obra -enorme com a reflexió però també com a text dramàtic- està plena d'acció, aventura i interessants personatges plens de secrets i conflictes. "La vida es sueño" no és, per tant, el plom que a vegades ha pogut semblar... Almenys, en la versió d'Helena Pimenta no ho és.

És cert que l'aposta de la directora és de caire clàssic, però això no és dolent si hi ha idees i la posada en escena està perfectament executada. En aquest sentit, l'estètica triada (el vestuari negre, les perruques llargues, les armadures, els músics en directe, els cants, etc.) i el curós moviment escènic aconsegueixen que l'acció flueixi i que no sigui necessari abstreure's d'època. És més, el text (mínimament adaptat per Juan Mayorga) resulta creïble i el llenguatge flueix, sense entrebancar-se massa amb el que veiem a escena. No estic gens en contra de descontextualitzar obres clàssiques, però recuperar de tant en tant l'estètica del Segle d'Or -convenientment estilitzada i no folkloritzada- resulta prou agradable.

Pel que fa a la interpretació -Portillo a part- tampoc em va semblar tan mediocre com assenyalaven les crítiques. Crec que el Basilio de Joaquín Notario va tenir moment antològics, i la Rosaura de Marta Poveda va començar indecisa però va acabar de forma brillant. Interessant també el còmic Clarín de David Lorente, i molt competent la veterana Pepa Pedroche en el paper d'Estrella. Fins i tot Rafa Castejón, que estava en un registre diferent als seus companys, em va resultar creïble com l'altiu i ambiciós Astolfo.

I per últim, Calderón. Tot i portar més de tres segles mort, segueix essent el gran protagonista de qualsevol versió de l'obra. Poder escoltar els seus versos és un plaer extraordinari, i en aquest cas cal agrair el treball del CDN per intentar fer-ho amb respecte, sense estridències i evitant aquelles cantarelles o vicis que tant de mal han fet al teatre del Segle d'Or, un patrimoni que no valorem en la seva justa mesura. I és que "La vida es sueño" és tan bona, o millor, com qualsevol de les millors peces de Shakespeare. I sí, aquest muntatge de Pimenta -amb un estil shakesperià i una voluntat monumental- m'ha fet reconciliar amb la reposició dels clàssics espanyols.