"Eso es todo amigos" (LA RIERETA 1980-2012)

Aquest post crec que només el faig per a mi, suposo que per mantenir a la memòria els records d’una època feliç... o bé per exorcitzar fantasmes. El motiu de tot plegat ha estat el tancament del Teatre de La Riereta el divendres de Setmana Santa, conegut també com a divendres de Passió (quina coincidència tan lletja!). Sigui com sigui, ha estat trist per a tots els que hi vam dedicar hores, dies, mesos, anys… , per a tots els que vam trepitjar el seu escenari, per a tots els que vam assajar a les seves aules, per a tots els que vam assistir com a espectadors a algun taller o a algun espectacle… Ha estat trist, però a la vegada em deixa un sentiment ambigu. La Riereta no sempre va ser un lloc de felicitat, ja que el procés de creació i també la vanitat de tots els que ens dediquem a això sovint fa que saltin espurnes... i jo en vaig veure saltar, i sé de molts que van marxar del centre “cremats” i sense guardar-ne un bon record. El temps, però, crec que tot ho cura... o si més no deixa veure les coses des d’una altra perspectiva. A més, sempre m’han dit que cal ser agraït i crec que mai podré agrair prou la quantitat d’hores representades, de classes rebudes o de projectes materialitzats. Entre altres moltes coses, allà va néixer el grup al qual pertanyo, Liquidación por Derribo, i quasi vuit anys després encara som deutors d’aquella oportunitat.

Quan em vaig assabentar del tancament no vaig tenir la inèrcia de sortir corrents cap el teatre, ni de salvar del foc les quatre coses que quedaven. Em vaig quedar com si tal cosa, com si fos habitual que un teatre (o una escola) de més de trenta anys tanqui portes. Ara ho reflexiono i m’entristeix pensar que La Riereta (la que jo vaig conèixer al carrer Reina Amàlia) tornarà a ser una fàbrica deixada i ruïnosa, òrfena ja de les il·lusions, de les rialles... i potser també dels plors i les decepcions. Fa molts pocs dies vaig passar just per davant, i si no fos perquè em conec bé el lloc hauria pogut pensar que allà mai hi va haver un teatre. El seu aspecte d’oficina de taller mecànic sempre la va fer passar desapercebuda, però ara que tot està a les fosques i que els més mínims detalls de teatralitat han passat a millor vida, costa imaginar que allà dins hi actuaven trapezistes, clowns, humoristes; que allà s’hi van fer tragèdies i comèdies gregues; que allà s’hi escoltaven paraules de Shakespeare, Strindberg, Chéjov o Mamet. Costa fins i tot trobar a Internet el rastre de tot el llegat que deixa aquest teatre... Hi trobo quatre notícies del tancament, però poca cosa més. D'alguna manera és com si algú s'entossudís a fer creure que mai va existir...

Per tal de no esborrar el record aquí van unes quantes imatges de la meva història particular a La Riereta. Segur que tots els que hi vam passar guardem moltes imatges, i també molts i molts records. Això, sense cap mena de dubte, és el que mantindrà viu aquest espai en tots nosaltres. Un espai de creació que per a mi va ser molt especial... Imagineu-vos si en va ser d'especial que encara avui segueixo fent teatre, imaginant coses que en part surten d’allà dins, de la forma de fer i d’entendre el teatre que allà –per a bé o per a mal- vaig aprendre.