Petit tast cinèfil (IV)

Com cada començament d'any les cartelleres del cinema s'omplen de cinema imprescindible. Venen totes les pel·lícules dels Òscars, les guanyadores dels festivals d'hivern, les estrenes espanyoles més esperades, etc. Abans d'atacar a totes les joies d'aquest primer trimestre, però, fem un repàs a les que ens han arribat entre desembre i gener.

ANIMAL KINGDOM, de David Michod. Donar la volta a un subgènere i sortir-ne sa i estalvi és sempre d'admirar. Aquest és el cas, precisament, d'aquesta brillant pel·lícula australiana que ens fa veure des d'un prisma totalment nou els embolics i les trifulgues d'una família "mafiosa". En realitat, Michod retrata a aquesta singular família des d'un punt de vista quasi quotidià, fixant-se més en les relacions personals i no fent cas dels tòpics. És per això que tots viuen en una casa normal i modesta, vesteixen roba d'estiu, quasi tota l'acció passa a llum del dia, s'estimen (a la seva manera), i tenen valors (també a la seva manera). Atenció a la magnífica Jackie Weaver, que aconseguit colar-se fins i tot a les nominacions dels Òscars, i també atenció al gran Ben Mendelsohn que aviat podrem veure a "The hobbit".

PA NEGRE, d'Agustí Villaronga. Fer una adaptació de l'exitosa novel·la d'Emili Teixidor podia ser un regal però també un parany. Villaronga, en canvi, ha aconseguit versionar el llibre sense trair per res el seu imaginari cinèfil i el seu estil visual i estilístic. Gairebé podríem dir que amb aquesta història ha aconseguit recuperar el to de les seves millors obres: "Tras el cristal" i "El mar". Brillant fotografia i direcció artística (la Catalunya interior i profunda mai havia resultat tan bella i inquietant), magnífiques interpretacions de tots els intèrprets i una bona adaptació del llibre, tasca sempre compromesa i difícil.

THE KING'S SPEECH, de Tom Hooper. Alguns diran que és una pel·lícula senzilla, que no n'hi ha per tant de rebombori ni tantes nominacions als Òscars, però en realitat el que té "The king's speech" és aquella màgia inexplicable que tenen les pel·lícules ben fetes. Res no li sobra, ni res li manca. No és espectacular, ni té grans efectes o grans escenes de masses, sinó ben al contrari. És una pel·lícula basada en la interpretació i el text,  una pel·lícula feta amb calma, amb carinyo, i amb tocs de guió que ens l'acosten al cinema actual i no la fan gens encartonada. És una mena de "My fair lady" sense cançons, un pigmalió "monàrquic" i tartamut que transmet valors importants sense resultar empalagosa o sensiblera. Té el to just en tot, i aquest és el seu gran mèrit.

TRON LEGACY, de Steven Lisberger. Prescindible remake o seqüela en 3D d'una pel·lícula de sèrie B dels anys vuitanta. Potser en aquella època la psicodèlia del material i les imatges  entroncava amb tot el que es vivia fora de les sales de cinema, però ara la realitat és una altra, i aquests senyors enfundats en malles i corrent a tota velocitat no acaben de convèncer a ningú. Els efectes 3D tampoc no maten, i gairebé demostren que aquest invent pot acabar resultant avorrit i cansar aviat al personal. L'únic efecte curiós és veure com rejoveneixen a Jeff Bridges, a l'estil del que ja es va fer en el seu moment amb Brad Pitt a Benjamin Button.