Petit tast cinèfil (II)

Allà pel mes d'agost vaig encetar una sèrie que fins avui no havia tingut continuïtat. Es tractava d'un recull de petites crítiques; un compendi il·lustratiu del que calia veure (o no) a les pantalles o als DVD's de casa... sempre segons el meu criteri, és clar. Després d'allò vaig veure cintes que van merèixer crítica individualitzada ("Inception" o "Todo lo que tú quieras") però fins avui no havia tingut oportunitat de continuar amb el tast cinèfil. Aquí van, doncs, quatre exemples de coses que cal veure... o evitar.

BRIGHT STAR, de Jane Campion. Aquesta pel·lícula, que a dia d'avui ja ha saltat de la cartellera, és un bon exemple del que dóna de si la directora neozelandesa. No arriba a ser "The piano", però conserva el bon gust estètic, les troballes ocasionals i aquest sentit de l'emoció que va a mig camí entre la fredor i l'incendi més explosiu. En ocasions, però, s'enfarfega una mica i acaba semblant més una versió de la BBC sobre una novel·la de Jane Austen... A destacar la gran interpretació d'Abbie Cornish (atenció amb aquest nom) i notable caracterització de Ben Wishaw (el noi de "El perfum") com el poeta John Keats.

BURIED, de Rodrigo Cortés. Grata sorpresa la d'aquesta pel·lícula espanyola amb factura i capital hollywodiense. I dic que és molt grata perquè pensava que estaria feta al gust americà, i de cara a agradar a tothom, però res més lluny de la veritat. És una pel·lícula arriscada (estèticament i ideològicament), sense concessions. Els nombrosos plans a les fosques, la fotografia a estones desenfocada o bé el gran final són proves de tot això. Però a part del gran mèrit de Cortés, a destacar el del seu fotògraf (Eduard Grau), el magnífic guió de Chris Sparling i el seu ominpresent protagonista (Ryan Reynolds). Molt recomanable, encara que a priori pugui semblar només una pel·lícula de gènere.

LOS OJOS DE JULIA, de Guillem Morales. Podríem parlar de decepció? Bé, tot depèn del que s'esperi d'ella. Si algú espera trobar un segon ORFANATO sortirà amb una gran emprenyada. Però si anem a veure-la com si fos un thriller amb aires de "grand guinyol" potser passarem fins i tot una bona estona. És cert que la pel·lícula té un guió deficient (sobretot pels diàlegs, que en ocasions freguen el ridícul) i que hi ha escenes mal resoltes, però també és cert que hi ha troballes inquietants i que les escenes de més acció estan molt ben executades. Belén Rueda i Lluís Homar compleixen i diuen les frases més increïbles amb certa convicció, que ja és molt. Atenció a Pablo Derqui, molt competent en el seu paper.

LA RED SOCIAL, de David Fincher. Aquesta és, sense dubte, una de les pel·lícules de l'any. Alguns agoserats la consideren ja el CIUTADÀ KANE del segle XXI. Però val a dir que ho diuen més per la temàtica i el rerafons que pels mèrits cinematogràfics... que els tenen les dues, però de molt diversa manera. El mèrit de Fincher és fer sobretot un film dinàmic i interessant d'un tema que podria haver estat farregós i avorrit. I la gràcia és que ho fa sense que ens adonem, amb moltes converses -llargues però magníficament planificades-, amb un guió ben travat, amb bon ofici... És però una pel·lícula emocionalment molt dura -en una altra època haurien dit molt masculina- que recorda, a estones, una altra magnífica cinta de Fincher, ZODIAC. Previsió de pluja... d'Òscars.