CANINO o els perills de l'educació

CANINO és una altra de les grans pel·lícules d'aquest estiu... Un estiu de pel·lícules estranyes, extravagants, i de inusual qualitat. Segurament ja no la trobareu a les cartelleres, però si algun cinema tipus Melies o Maldà la recupera, no dubteu a anar-hi. És dura, sí. Molt dura. Però també puc dir que és absolutament clarivident i certera. Una pel·lícula, en fi, de la que em sentireu a parlar força en el futur... sobretot els meus soferts actors, als que sempre atabalo amb referents cinèfils.

L'argument de CANINO, ja de per si força revelador, és el següent: uns pares decideixen educar els seus fills dins dels marges de la seva casa i el seu jardí. Fora d'allà els ensenyen que tot són perills, que un no pot accedir a aquest món exterior fins que ha superat una sèrie de coses... La prova de que estàs preparat és quan se't cauen els ullals, o dents canines. Però no contents amb això, inventen un significat nou per a moltes coses (un cony pot ser una làmpara de peu) i fins i tot inventen un tipus de moralitat, que ens pot semblar molt oberta o lliberal, però que també està plena de normes, condicions i càstigs... a l'estil de la moral cristiana, però capgirada del revés. I és que la figura del pare no dista molt de la figura d'un profeta, fins i tot d'un semidéu. Un semidéu que pot ser molt bo, però que també pot arribar a ser interessat, cruel i tirà.

CANINO, dirigida pel grec Giorgios Lanthimos, presenta dues grans diferències amb el cinema que veiem habitualment: per una banda, utilitza i juga amb el llenguatge verbal per experimentar i trobar nous camins ("Zombie es una pequeña flor amarilla") ; per l'altra, és una de les poques pel·lícules que sap utilitzar l'absurd de forma pura i també eficaç, tenint en compte que em refereixo a la vessant teatral del terme. A més de tot això, és un retrat cruel de com l'educació és una de les eines més "perverses" que passen per les mans de les persones, ja siguin pares, professors, governants, líders, ideòlegs, etc. Llegia l'altre dia en una crítica que el film hauria de ser de visió obligada a les facultats de Ciències de l'Educació i Psicologia. No hi puc estar més d'acord.

Per últim, només dir-vos que a part de tots els missatges que la pel·lícula ens llença (són molts i molt sucosos, de veritat) no cal oblidar que estem davant d'una gran "comèdia". Una comèdia amb totes les cometes del món, una comèdia negra, negríssima, però que té moments brillants i inoblidables. Pels que sigueu valents i us decidiu a veure-la, no oblideu el moment en que l'avi es posa en contacte amb els nets. Crec que és una escena a ser tinguda en compte si algun dia algú fa el ranking de les escenes més absurdes de la història del cinema.