El que més m'ha sorprès de la mort de López Vázquez han estat els elogis quasi unànimes d'actors relativament joves, que poc tenien a veure amb la generació d'aquest gran còmic. I el cert és que m'ha agradat la sorpresa, perquè jo també sóc dels que penso que era un gran actor, sovint encasellat, però un gran actor en definitiva... com Landa, Sacristán, Alexandre, i tants altres.Però si alguna cosa va distingir a José Luis López Vázquez, per a mi, va ser la seva poderosa mirada. Una mirada que poques vegades s'ha repetit en el cinema espanyol. Una mirada que reflectia tristesa, impotència, lascivia... com moltes de les mirades d'aquells homes que poblaven Espanya en els tristos, impotents i lascius anys seixanta. Una mirada que es va anar enfortint i envalentonant, però que un dia vam descobrir que també podia ser la mirada del pànic. El pànic a tot allò que no s'acceptava ("Mi querida señorita"), a tot el que era modern i venia de fora ("Vivan los novios"), o bé a tota la soledat i l'aïllament que ja s'intuïa que ens depararia la vida moderna ("La cabina").
López Vázquez és una part important del cinema espanyol. Jo diria que gairebé forma un resum, per si sol, del cinema espanyol dels últims 50 anys. I és que ell va estar en les grans comèdies satíriques de Berlanga i Ferreri ("Los jueves milagro", "El pisito", "El cochecito", "Plácido"), en el cinema de propaganda dels seixanta ("La gran familia"), en les grans comèdies de consum ràpid de l'època ("Atraco a las tres"), en el cinema del canvi ("El bosque del lobo", "La prima Angélica") i també en algunes de les gran pel·lícules dels vuitanta ("La colmena", "La escopeta nacional") i noranta ("Todos a la cárcel"). Un tot terreny que, ara fa dos anys, encara va estrenar pel·lícula.
No hay comentarios:
Publicar un comentario