Esperant bolos...

Sé que alguns ho esperaven, i és per això que no puc ni vull decebre a ningú. Aquí va, amb deu dies de retard, la valoració del que han estat per a mi les 16 funcions del Guasch. Una valoració totalment subjectiva i personal... com ha de ser!

Vam aterrar el Guasch Teatre a principis de març i el dia 5 estrenàvem, tot i que l'estrena oficial (així li vam dir) va ser al dia següent. Aquell va ser un cap de setmana amb força afluència de públic, cosa que pagaríem -lògicament- durant els primers dies de la següent setmana. Però val a dir que ens vam recuperar amb molt bona salut i que no ens queixem pas del nombre d'espectadors; ni molt menys! Hem acoseguit fer totes les funciones amb un quòrum més que suficient i, més difícil encara, hem fet riure als assistents i suposo que també els hem induït a pensar o reflexionar una miqueta; amb una miqueta ens conformem. El que està clar és que, com a mínim, els hi hem fet ballar el cap... d'això en dóno fe!

Dins de cabina o darrera cortines tot ha anat com havia d'anar. Jo m'atreviria a dir que fins i tot millor del que pensàvem. El Guasch ja és un espai conegut, i la bona sintonia amb tots els d'allà -i també entre tots nosaltres- ens fa sentir com a casa. Una casa en la que hem embolicat setze catifes i setze pedestals; una casa en la que hem servit més de 125 cafès (sí, Pep, encara que no t'ho sembli) i més de 100 tes; una casa on hi ha hagut 224 canvis de vestuari... i on s'han despenjat i penjat les cortines del saló infinitat de vegades. Una casa que ha vist 16 monyos diferents al cap de l'Ángeles, que ha presenciat aplaudiments molt calurosos i que ha contemplat estranys exercisis de respiració un cop, i un altre... i un altre (la foto n'és una mostra real).

Tots ens hem esforçat perquè l'espectacle arribés amb el màxim de qualitat. Els actors (l'Ángeles, la Xesca, en David i en Pep) han fet treballs que ni ells mateixos es creien capaços, cosa que em fa molt feliç. En Sergio, la Glòria i en Genís han treballat sense deixar-se veure, però fent una feina imprescindible perquè la funció funcionés, i mai millor dit. Però tampoc em vull oblidar del Germán, de la Salma, del Jordi, del Sergio Martín, del Gaspar, de totes les cosidores i modistes, etc. Tots han aportat el seu gra de sorra, que en alguns casos han esdevingut autèntiques muntanyes. Des d'aquí, gràcies.

"La mancha" ha estat una funció que ens ha reportat moltes més alegries que penes, i que de ben segur encara ens guarda alguna sorpresa agradable amagada sota l'estora.

(I acabo el resum de tot el que ha estat el nostre pas pel Guasch amb dues fotografies d'excepció fetes pel meu cosí, Manel Armengol Cervera, ja recollides en el seu blog VRBS http://vrbanas.blogspot.com/)