CAMINO. Terror i religió

Res em fa tanta por com els fanatismes, ja siguin de caire religiós, polític, esportiu, nacionalista o de qualsevol altra mena. Em fan por perquè enceguen, no permeten raonar, fugen per complet de la realitat i fan perdre sovint la perspectiva de les coses. En nom de ves a saber què es poden arribar a fer les ximpleries més terribles, i així ha estat al llarg de la història. És potser per tot això que “Camino”, la pel·lícula espanyola que aireja amb força convicció els draps bruts de l’Opus Dei, m’ha fet tenir malsons durant un parell de nits seguides.

Javier Fesser té en el seu currículum curtmetratges com “Aquel ritmillo” o “Binta y la gran idea” (nominat a l’Òscar) i pel·lícules com “El milagro de P. Tinto” o “La gran aventura de Mortadelo y Filemón”; totes elles, cintes que jugaven amb l’estètica de guinyol o còmic, amb la fantasia i amb un cert surrealisme visual... i fins i tot conceptual. A priori, res feia pensar que “Camino” fos un projecte capaç d’encaixar amb el món d’aquest director... Però sí, encaixa. Fesser utilitza molt hàbilment dues ficcions paral·leles: per una banda, la malaltia d’una nena que té la sort o la desgràcia –cadascú que tregui les seves conclusions- de viure en una família de gran fervor religiós, totalment vinculada i lliurada, en cos i sobretot ànima, a l’Obra de San Josemaría Escrivá de Balaguer; i per altra banda, les fantasies, els malsons o les al·lucinacions –algú en diria visions miraculoses- que té la mateixa nena durant el seu llarg i penós camí cap a la mort.

El guió, potser un pèl massa llarg, juga perfectament amb les dues ficcions, fins arribar a un final ambigu, sorprenent i molt hàbil a l’hora de deixar clara la postura dels que han fet aquesta pel·lícula. Una pel·lícula que, lluny del que es pugui pensar o polemitzar, és molt més respectuosa del que em pensava. No caricaturitza, sinó que mostra. No escarneix, sinó que es documenta. El que passa és que la realitat, moltes vegades, és ridícula, caricaturesca i digna d’escarni... o més ben dit, de rebuig i indignació. Si algú no vol perdre la fe que s’ho pensi una mica abans d’anar veure aquest film.

La mare de Camino mereix un capítol a part. Suposo que deu ser un dels personatges més odiosos i terrorífics del cinema espanyol, malgrat ser –paradoxes de la vida- un personatge carregat d’amor, bona fe i una estimació cega cap a la seva filla. Una estimació tan cega que li fa dir frases d’aquelles que no s’obliden: “Cada día doy gracias a Dios por la enfermedad de nuestra hija”. Darrera d’aquestes terribles paraules i darrera d’aquesta dona que creu amb fermesa en la bogeria que li fan viure els de les sotanes negres... està Carme Elies. La seva interpretació és brillant, d’antologia, ja que fa un personatge d’una sola peça. Dur i amorós a la vegada; ferm i coherent, fins i tot en els seus dubtes.

A part d’Elies, el repartiment és absolutament brillant. La nena protagonista, l’actriu Nerea Camacho, comença amb una sèrie de tics de casting publicitari que irriten una mica, però a mesura que avança el film la veus resoldre escenes que haurien estat un gran repte per a qualsevol actriu consagrada. A més, la resta de nens del film és una troballa, des de l’amiga simpàtica fins a la que li vol prendre el nòvio... Tots estan a l’alçada: molt creïbles els capellans i numeraris de l’Opus (fantàstics Jordi Dauder i Ana Gracia); absolutament brillants Mariano Venancio i Manuela Vellés en els papers de pare i germana; i molt encertats els petits papers de monges, doctors, senyores de La Obra, etc. (tot resultat versemblant, tot resulta llastimosament molt proper).

Una pel·lícula de metratge potser excessiu, i amb algunes escenes que poden fregar el ridícul. Però, amb tot, una pel·lícula arriscada, necessària i tremendament eficaç. Imprescindible.