Nova Cambra

Max 2012 : Déjà Vu

2012-02-16T15:31:00.003+01:00

Ja estan aquí les nominacions dels Max, i un cop més tornem a trobar els noms de sempre... juntament amb algunes novetats i una tendència a premiar el teatre "independent" i especialment madrileny. És curiós, però cap dels muntatges del Lliure o el Romea treuen el cap per aquí. Només el TNC ha rascat un parell de nominacions pel gran èxit de la temporada, "Agost", davant de les 14 que ha tingut "Veraneantes" (Kamikaze Producciones) o les 7 de "La avería" (el grup de Blanca Portillo i Asier Etxeandía). Les altres obres teatrals amb més nominacions han quedat una mica lluny, ja que hauríem de baixar fins a les tres de "Todos eran mis hijos", "Días estupendos" o "Un tranvía llamado deseo", totes elles pensades i produïdes a Madrid... encara que l'equip d'alguna d'elles sigui català pels quatre cantons.

Per avalar la sensació de "déjà vu" que em donen els MAX, només citaré algunes xifres referents a artistes que també estan nominats aquest any: Carles Santos (13 premis), Eva Yerbabuena (10 nominacions i 3 premis), Vicky Peña (6 nominacions i 4 premis), Blanca Portillo (6 nominacions i 3 premis), Cesc Gelabert (6 nominacios i 3 premis), Carlos Hipólito (5 nominacions i 2 premis), Carmen Machi (4 nominacions i 1 premi), etc. Tot això sense comptar a nominats en apartats tècnics, o d'autoria teatral, i sense tenir en compte a Animalario, Andrés Lima, Alberto San Juan, Calixte Bieito, Josep Maria Flotats, Marta Carrasco o Sol Picó, que enguany no estan nominats però que també són assidus a aquest premi. Sí, ja sé que la indústria de l'espectacle no és tan gran com en altres llocs, i que els que més actuen (i per tant, els que més possibilitats tenen) sempre són els mateixos... però d'aquí a aquesta endogamia tan ferotge jo crec que hi ha un pas. Sobretot perquè els Max, molt sovint, obliden autèntiques maravelles pel camí i deixen bones obres arraconades a la "cuneta".

D'altra banda, i seguint amb les repeticions, l'obra "Veraneantes" està feta, dirigida i interpretada per l'equip que l'any passat va guanyar la majoria dels Max amb "La función por hacer". Estem davant del nou Animalario? Podríem dir que el seu estil de fer teatre -molt basat en l'economia escènica, l'adaptació lliure de clàssics, la naturalitat i un cert bagatge argentí- s'ha posat de moda a la capital. Crec que en els anys següents els tindrem molt sovint a les gales d'aquests premis...

Aquí teniu les principals nominacions, tot i que hi ha 22 categories. I també veureu que n'hi ha algunes marcades amb negreta; són les que jo penso que guanyaran... tot i que amb els Max és difícil fer una previsió tan acurada com amb els Goya o els Òscars. El lliurament serà el 30 d'abril en el Teatre Circo Price de Madrid.

MILLOR ESPECTACLE TEATRE
"Veraneantes"
"Todos eran mis hijos"
"La avería"

MILLOR DIRECTOR ESCENA
Miguel del Arco "Veraneantes"
Alfredo Sanzol "Días estupendos"
Blanca Portillo "La avería"

MILLOR ACTOR PROTAGONISTA
Asier Etxeandía "La avería"
Carlos Hipólito "Todos eran mis hijos"
Israel Elejalde "Veraneantes"

MEJOR ACTRIU PROTAGONISTA
Barbara Lennie "Veraneantes"
Anna Lizarán "Agosto"
Vicky Peña "Un tranvía llamado deseo"

MILLOR ACTOR SECUNDARI
Álex Casanovas "Un tranvía llamado deseo"
Carles Canut "Truca un inspector"
Cristóbal Suárez "Veraneantes"
Ernesto Arias "Veraneantes"

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA
Carmen Machi "Falstaff"
Elisabet Gelabert "Veraneantes"
Lidia Otón "Veraneantes"

MILLOR AUTOR EN CASTELLÀ
Alfredo Sanzol "Días estupendos"
Fernando Arrabal "Fando y Lis"
Jordi Galcerán "Burundanga"

MILLOR AUTOR EN CATALÀ
Carles Alberola "Que tinguem sort!"
Josep Maria Benet i Jornet "Dues dones que ballen"
Pere Riera "Desclassificats"

MILLOR ESPECTACLE DANSA
"Belmonte"
"Cuando yo era..."
"Somorrostro"
"Tris Tras"

MILLOR BALLARÍ
Antonio Najarro "Suite Sevilla"
Cesc Gelabert "Belmonte"
Israel Galván "La curva"

MILLOR BALLARINA
Carmen Werner "Ni ogros ni princesas"
Eva Yerbabuena "Federico según Lorca"
Olga Pericet "Rosa metal y ceniza"

MILLOR COREÒGRAF
Cesc Gelabert "Belmonte"
Eva Yerbabuena "Federico según Lorca"
Israel Galván "La curva"

MILLOR MUSICAL
"Avenue Q"
"Forever Young"
"La barraca del zurdo"

MILLOR ESPECTACLE INFANTIL
"Cyrano de Nueva Orleans"
"Gerónimo Stilton"
"El fantástico viaje de Jonás el espermatozoide"

La crisi de la crisi

2012-02-12T12:28:00.001+01:00

Ja fa anys que sabem que estem en crisi. Crec, fins i tot, que hem passat per diferents fases: la d'escepticisme, la d’indignació, la d’acceptació, la de resignació, etc. Ara, però, penso que estem en la fase de l’absurd o del surrealisme més absolut. I és que la crisi, la que fa anys que ens acompanya i conviu amb nosaltres, també ha entrat en crisi. Una crisi que és econòmica... però que de mica en mica ha passat també a ser crisi política, de valors, d’identitat... és una crisi que ha començat a deprimir-se a si mateixa, que s’ha donat per vençuda i que ja no és ni crisi ni res, sinó més aviat “un cachondeo”, un “sálvese quién pueda”. Una merda de crisi que recullo en quatre moments.

El món al revés. Fa setmanes que Francisco Camps i la seva “camarilla” sortien absolts del cas dels vestits, tot i que unes magnífiques gravacions els havien deixat en evidència davant de tot el país. Ara fa un parell de dies, el jutge que va destapar el cas Gürtel –on també hi estaven implicats els valencians- és inhabilitat gairebé de per vida. Això, a sobre, es remata amb comentaris de twitter de Camps en els que expressa la seva gran alegria per la justícia espanyola (és clar, com no). Quasi simultàniament veig per televisió a Esperanza Aguirre dient amb alegria que “el fin no justifica los medios”, referint-se a Garzón. No, no m'ho puc creure... Començo a riure. No puc parar. He caigut de la cadira rient com un boig... i és que crec que realment sí m’he tornat boig. La única notícia que espero escoltar d’aquí a un temps de la nostra justícia és que els espanyols haguem d’indemnitzar a Urdangarín per ofenses al seu honor...

Opinions per a tots els gustos. Aquesta setmana hem sabut que s'abaratirà l'acomiadament procedent i l'improcedent, és a dir, qualsevol tipus de comiat. Per tant... fotre al carrer a algú, o llençar-lo a les llistes de l'atur (perquè és això, no cal anar amb eufemismes), sortirà molt econòmic als empresaris. Llegia a la contraportada d'un diari com un professor d'IESE deia que aquesta és la gran solució a la crisi... No sé, ell hi deu entendre més que jo de números... però el que no m'explica és quina crisi soluciona: la dels empresaris? la dels polítics? la dels economistes? La de l'obrer que es queda a l'atur ja li dic jo que no la soluciona... ni a curt ni a mig termini. I encara que a la llarga aquest disbarat social (o el somni dels empresaris) pugui funcionar, què fa mentrestant l'aturat? Jo proposo que vagi davant de l'IESE a demanar caritat.

A veure qui la diu més grossa. No negaré que la crisi actual és molt dura, sobretot per la gran quantitat d'aturats i per la desinformació que hi ha al voltant de les veritables causes i dels primers culpables... Però estic fart de telepredicadors de pa sucat amb oli que no paren de pronosticar desastres a tort i a dret. Estic fart de que en qualsevol entrevista, encara que sigui a un domador de lleons, s'hagi de parlar de la crisi. Estic fart, també, que tothom opini de la crisi, que qualsevol tipus de famós (sigui de l’àmbit que sigui) doni consells o receptes meravelloses. N’estic realment fart perquè penso que si algú de tots els que parlen pot fer realment alguna cosa... què fa parlant? Que treballi per fer-nos sortir d’aquest malson! I si no hi poden fer res, que callin... si us plau, que no aporten res, absolutament res. Som un país de ploraneres... i no crec que les opinions d’un senyor vestit d'Armani o Hugo Boss, des d'un bonic plató de televisió o en el fotocol de qualsevol acte, m'hagi d'aportar cap cosa important.

Paradoxa. I per acabar aquest quatre confosos i contradictoris punts (sóc contradictori per naturalesa, ja ho sabeu), només fer una observació. Sí, he parlat de crisi... però acabo de baixar del metro i només en el meu vagó he comptat tres o quatre ebooks, un parell d'iPhones, un smartphone, una tablet, cinc bosses Tous i unes quantes joies de la mateixa marca, mocadors Moschino, diversos abrics Desigual de senyora, moltes bambes Nike d'última generació, etc. I us juro que era la línia de Santa Coloma i no la de Sarrià... Per tant, arribo a una conclusió: hem enxampat una crisi molt forta, de categoria epidèmica, però també cal dir que mai una crisi ens havia agafat tan ben equipats.

Una altra Virginia, si us plau

2012-02-09T01:31:00.000+01:00

Aquesta setmana s'acaben les representacions de "Qui té por de Virginia Woolf", el clàssic d'Edward Albee que Daniel Veronese ha dut al Romea. Un dels grans èxits de la temporada, i també la oportunitat de tornar a escoltar un text que -malgrat alguns condicionants de l'època en que va ser escrit- es manté viu, ferm i modern. També ha estat la gran oportunitat de recuperar a la millor Vilarasau i de tornar a gaudir de l'excel·lent maduresa interpretativa de l'Arquillué.

El gran mèrit d'aquesta versió -actors a part- és sens dubte de la direcció... i segurament també de la traducció i adaptació que n'ha fet Josep Maria Pou. No sé exactament el què han retallat o el què han afegit, però el cert és que aquesta obra -que en altres mans podria resultar llarga i feixuga- passa amb una lleugeresa que ni les peces de 60 minuts aconsegueixen en moltes ocasions (aquesta en dura 105). Alguns crítics ho atribuïen a la velocitat en que parlen els actors, però jo crec que és degut sobretot a "la veritat" en que parlen els actors... cosa que facilita aquesta desesperançada estampa de dues persones que s'estimen i s'odien a parts iguals.

Fa anys vaig veure la versió que d'aquesta obra en van fer l'Adolfo Marsillach i la Núria Espert. No tenia res a veure amb la que ara ens ocupa; era sòbria i irregular però oferia una brillant interpretació de Marsillach, així com un final bellíssim i delicat alhora. Ara, en canvi, em trobo amb una versió salvatge i vigorosa, amb quatre actors que compleixen les seves obligacions amb escreix i amb una idea de direcció que passa sobretot per un únic estadi: l'actuació. Veronese prescindeix d'artificis, i fins i tot prescindiria de decorat... (em temo que la clàssica composició escènica és més una imposició que una decisió) però no prescindiria mai dels actors que constitueixin l'essència del seu teatre.

Si encara podeu, busqueu la vostra entrada i aneu-hi corrents. "Qui té por de Virginia Woolf" és i serà un dels esdeveniments teatrals més importants de l'últim any.

Els cartells que no veiem (XXVIII)

2012-02-09T01:01:00.000+01:00

Aprofitant que aquest mes arriba "Shame", incloem aquí tres noves versions del cartell. En aquest cas se n'inclou una que ha estat prohibida a Hongria (a que no endevineu quina?). D'altra banda, trobareu també dues curioses i enginyoses versions de "The iron lady", no vistes en els nostres cinemes, i un grapat variadet de tres films en cartellera: "El topo" (quasi no es llegeixen les lletres però us asseguro que és el cartell de "El topo"), "Un lugar para soñar" (amb Scarlett Johanson i Matt Damon) i "Young adult".

Uns Gaudí repartits i pretesament polèmics

2012-02-08T00:18:00.001+01:00

La gala dels IV Premis Gaudí no va poder començar pitjor. El número musical d'entrada era d'aquells que presagiava una retransmissió avorrida, pocasolta i sense gràcia. A més, el discurset d'entrada de Xavi Mira no sabies per on agafar-lo, i a sobre va ser llarguíssim... Però el pitjor estava per venir... Quan els conductors de la gala, el citat Xavi Mira i l'Alba Florejachs, van anar agafant confiança ho van fer per posar-se en un pla reivindicatiu que ratllava l'insolència més que la ironia o el comentari intel·ligent. Sóc el primer que aplaudeixo les crítiques als polítics (encara recordo els Goya del No a la Guerra)... però trobo innecessari dir-li al Ferran Mascarell que es mereix menys aplaudiments que un animal. En aquest sentit van estar millor el comentaris crítics d'alguns dels premiats, com ara Vicky Peña, Luis Tosar, Pere Portabella i sobretot Mireia Ros, que va fer un "speech" brillant sobre el llegat que deixarem a les generacions futures sinó s'atura l'especulació en una ciutat com Barcelona. Una bona bofetada als polítics presents sense necessitat d'insultar-los.

Pel que fa als premis, tot repartidet. Sis premis (dels més grossos) per "Mientras duermes", que ha estat quasi del tot oblidada als Goya, i cinc per "Eva". També va aconseguir arrancar-ne més d'un el premiadíssim film d'animació "Chico y Rita", que d'aquí a poc competirà a Hollywood per endur-se l'Òscar. Aquí teniu la relació de tot plegat:

MEJOR PELÍCULA EN LENGUA NO CATALANA "Mientras duermes"
MEJOR PELÍCULA EN LENGUA CATALANA "Eva"
MEJOR DIRECTOR Jaume Balagueró "Mientras Duermes"
MEJOR ACTOR Luis Tosar "Mientras Duermes"
MEJOR ACTRIZ Verónica Echegui "Katmandú. Un espejo en el cielo"
MEJOR ACTOR DE REPARTO Lluís Homar "Eva"
MEJOR ACTRIZ DE REPARTO Vicky Peña "Catalunya über alles"
MEJOR GUIÓN Alberto Marini "Mientras Duermes"
MEJOR PELÍCULA EUROPEA "The King's Speech" (Reino Unido)
MEJOR PELÍCULA DE ANIMACIÓN "Chico y Rita"
MEJOR PELÍCULA DOCUMENTAL "Barcelona, abans que el temps ho esborri"
MEJOR FOTOGRAFÍA Arnau Valls Colomer "Eva"
MEJOR MONTAJE Guillermo de la Cal "Mientras Duermes"
MEJOR MÚSICA ORIGINAL Bebo Valdés "Chico y Rita"
MEJOR DIRECCIÓN DE PRODUCCIÓN Victòria Borrás y Jordi Berenguer "Bruc, la llegenda"
MEJOR DIRECCIÓN ARTÍSTICA Laila Colet "Eva"
MEJOR DISEÑO DE VESTUARIO Ariadna Rapió "Bruc, la llegenda"
MEJOR MAQUILLAJE Y PELUQUERÍA Amparo Sánchez y Caitlin Acheson "Bruc, la llegenda"
MEJORES EFECTOS ESPECIALES Arturo Balseiro, Lluís Castell y Javi García "Eva"
MEJOR SONIDO Jordi Rossinyol, Oriol Tarragó y David Calleja "Mientras Duermes"

GENOMA. The beginning

2012-01-30T00:44:00.001+01:00

"Tot va passar en un laboratori. Ella deia que esperessin una mica més, com a mínim a guanyar el premi Nobel; ell tenia rampells de testosterona, tot i ser un home fred i eixut. Un dia, potser pels efluvis provinents d'una proveta o potser per l'alegria d'haver aconseguit una inseminació artificial en un escarabat de la patata, la passió es va desfermar i ja no hi va haver remei. No hi havia marxa enrere. Ja estava fet. El Doctor Guirao havia estat creat, i això condicionaria sense cap mena de dubte el futur de la humanitat..."

Aquests són els orígens del Dr. Guirao, i en tenim testimoni gràfic (una mica més avall). Si voleu saber que va passar després, si voleu conèixer com la va acabar liant aquest científic boig... no us perdeu GENOMA. La venganza de los clones, l'obra més boja i disparatada dels últims temps. TOTS ELS DIUMENGES DE FEBRER, en sessió doble (els professionals de Liquidación por Derribo no s'estan de res), a la SALA PORTA 4.

Els cartells que no veiem (XXVII)

2012-01-26T19:35:00.001+01:00

Per a molta gent, les dues grans víctimes de les nominacions als Òscars de dimarts passat han estat "DRIVE" i "SHAME", dues pel·lícules arriscades, dures i polèmiques. Avui us proposo diversos cartells de les dues, sobretot de la primera... que ja veureu que s'ha convertit en un autèntic fenòmen. En el cas de SHAME podeu jugar a imaginar quin serà el cartell o teaser que es promocionarà a casa nostra quan li arribi el moment de l'estrena.

Vells coneguts per als nous Òscars

2012-01-25T01:09:00.000+01:00

Ja tenim, com cada any, les nominacions als Òscars. I el cert és que aquest cop han sorprès més que en altres ocasions. "The artist" (10 nominacions) i "Hugo" (11 nominacions) estaven a totes les travesses, així com "The descendants" (5 nominacions) o "Moneyball" (6 nominacions), però aquest no era el cas de l'arriscada "The tree of life", l'spielbergiana "War horse", que les darreres setmanes havia perdut moltes opcions, o bé la criticadíssima "Extremely Loud and Incredibly Close". També han sorprès les absències de "Tintin" com a pel·lícula animada, i també les de Tinda Swinton, Shailene Woodley, Leonardo DiCaprio, Michael Fassbender o Albert Brooks en interpretació. Sembla que aquest cop l'Acadèmia no ha volgut anar un pas més enllà, i potser és per això que algunes de les pel·lícules més sonades -i també més trencadores- de l'any s'hagin quedat a dues veles. Ens referim, evidentment, a "Drive" i "Shame". Suposem que omplir de candidatures una pel·lícula francesa, muda i en blanc i negre ja omplia de sobres la quota de risc i orginalitat.

Aquest any, d'altra banda, sembla l'any dels retorns. Tornen mestres com Malick, Scorsese, Spielberg o Allen, compositors de tota la vida com John Williams (en aquest cas per partida doble), o bé actors que feia anys que no s'acostaven a la cerimònia, com ara Glen Close, Nick Nolte, Kenneth Branagh o Max Von Sidow. Hi ha menys cares noves (Jessica Chastain i Rooney Mara són l'excepció) i més veterania. Tot i així, crec que el peix gros se l'endurà "The artist", que o bé s'ho emporta quasi tot... o bé arreplega el premi gros i un parell de condecoracions menors a "la pedrea". Aquí us deixo una travessa molt particular del que penso, a hores d'ara, que pot passar el 26 de febrer.

MEJOR PELÍCULA
"The Artist"
"The Descendants"
"Extremely Loud and Incredibly Close"
"Hugo"
"The Help"
"Midnight in Paris"
"Moneyball"
"The Tree of Life"
"War Horse"

MEJOR DIRECTOR
Woody Allen "Midniight in Paris"
Michel Hazanavicius "The Artist"
Terrence Malick "The Tree of Life"
Alexander Payne "The Descendants"
Martin Scorsese "Hugo"

MEJOR ACTOR PROTAGONISTA
Demián Bichir "A Better Life"
George Clooney "The Descendants"
Jean Dujardin "The Artist"
Gary Oldman "Tinker, Tailor, Soldier, Spy"
Brad Pitt "Moneyball"

MEJOR ACTRIZ PROTAGONISTA
Glenn Close "Albert Nobbs"
Viola Davis "The Help"
Rooney Mara "The Girl with the Dragon Tattoo"
Meryl Streep "The Iron Lady"
Michelle Williams "My Week with Marilyn"

MEJOR ACTOR SECUNDARIO
Kenneth Branagh "My Week with Marilyn"
Jonah Hill "Moneyball"
Nick Nolte "Warrior"
Christopher Plummer "Beginners"
Max Von Sydow "Extremely Loud and Incredibly Close"

MEJOR ACTRIZ SECUNDARIA
Bérénice Bejo "The Artist"
Jessica Chastain "The Help"
Melissa McCarthy "Bridesmaids"
Janet McTeer "Albert Nobbs"
Octavia Spencer "The Help"

MEJOR GUIÓN ORIGINAL
Woody Allen "Midnight in Paris"
J. C. Chandor "Margin Call"
Asghar Farhadi "A Separation"
Michael Hazanavicius "The Artist"
Kristen Wiig y Annie Mumulo "Bridesmaids"

MEJOR GUIÓN ADAPTADO
George Clooney y Grant Heslov "The Ides of March"
Nat Faxon, Alexander Payne, Jim Rash "The Descendants"

John Logan "Hugo"
Bridget O’Connor, Peter Straughan "Tinker, Tailor, Soldier, Spy"
Steven Zaillian y Aaron Sorkin "Moneyball"

MEJOR PELÍCULA ANIMADA
"A Cat in Paris"
"Chico & Rita"
"Kung Fu Panda 2"
"Puss in Boots"
"Rango"

MEJOR PELÍCULA EXTRANJERA
"Bullhead" (Bélgica)
"Monsieur Lazhar" (Canadá)
"Nader and Simin: A Separation" (Irán)
"Footnote" (Israel)
"In darkness" (Polonia)

MEJOR FOTOGRAFÍA
Jeff Cronenweth "The Girl with the Dragon Tattoo"
Emmanuel Lubezki "The Tree of Life"
Janusz Kaminski "War Horse"
Robert Richardson "Hugo"
Guillaume Schiffman "The Artist"

MEJOR BANDA SONORA
Ludovic Bource "The Artist"
Alberto Iglesias "Tinker, Tailor, Soldier, Spy"
Howard Shore "Hugo"
John Williams "The Adventures of Tintin"
John Williams "War horse"

MEJOR CANCIÓN
"Man or muppet" ("The muppets")
"Real in Rio" ("Rio")

MEJOR MONTAJE
Kirk Baxter y Angus Wall "The Girl with the Dragon Tattoo"
Anne-Sophie Bion y Michel Hazanavicius "The Artist"
Thelma Schoomaker "Hugo"
Christopher Tellefsen "Moneyball"
Kevin Tent "The Descendants"

MEJOR DIRECCIÓN ARTÍSTICA
Laurence Bennett y Robert Gould "The Artist"
Rick Carter y Lee Sandales "War Horse"
Stuart Craig y Stephanie McMillan "Harry Potter and the Deathly Hallows Part 2"
Dante Ferretti y Francesca Lo Schiavo "Hugo"
Anne Seibel y Hélène Dubreuil "Midnight in Paris"

MEJOR VESTUARIO
Mark Bridges "The Artist"
Lisy Christi "Anonymous"
Michael O'Connor "Jane Eyre"
Arianne Phillips "W.E."
Sandy Powell "Hugo"

MEJOR MAQUILLAJE
Martial Corneville, Lynn Johnston y Matthew W. Mungle "Albert Nobbs"
Mark Coullier y J. Roy Helland "The Iron Lady"
Nick Dudman, Amanda Knight y Lisa Tomblin "Harry Potter and the Deathly Hallows Part 2"

MEJORES EFECTOS ESPECIALES
Tim Burke, David Vickery, Greg Butler y John Richardson "Harry Potter and the Deathly Hallows Part 2"
Scott Farrar, Scott Benza, Matthew Butler y John Frazier "Transformers: Dark of the Moon"
Rob Legato, Joss Williams, Ben Grossman y Alex Henning "Hugo"
Joe Letteri, Dan Lemmon, R. Christopher White y Daniel Barrett "Rise of the Planet of the Apes"
Erik Nash, John Rosengrant, Dan Taylor y Swen Gillberg "Real Steel"

MEJOR SONIDO
Ded Adair, Ron Bochar, Dave Giammarco y Ed Novick "Moneyball"
Tom Fleischman y John Midgley "Hugo"
David Parker, Michael Semanick, Ren Klyce y Bo Persson "The Girl with the Dragon Tattoo"
Greg P. Russell, Gary Summers, Jeffrey J. Haboush y Peter J. Devlin "Transformers: Dark of the Moon"
Gary Rydstrom, Andy Nielson, Tom Johnson y Stuart Wilson "War Horse"

MEJOR MONTAJE DE SONIDO
Lon Bender y Victor Ray Ennis "Drive"
Richard Hymns y Gary Rydstrom "War horse"
Ren Klyce "The Girl with the Dragon Tattoo"
Philip Stockton y Eugene Gearty "Hugo"
Ethan Van der Ryn y Erik Aadahl "Transformers: Dark of the moon"

MEJOR PELÍCULA DOCUMENTAL
"Hell and Back Again"
"If a Tree Falls: A Story of the Earth Liberation Front"
"Paradise Lost 3: Purgatory"
"Pina"
"Undefeated"

L'últim tango a Berlin

2012-01-20T00:44:00.000+01:00

"L'últim tango a Berlin" és el suggerent títol del darrer concert que la cantant alemanya Ute Lemper ha ofert a Barcelona. Fa anys que volia veure-la actuar, i aquesta vegada -animat per una amiga- he pogut gaudir d'una actuació que trigaré a oblidar. Es diu que les dives es reconeixen des de lluny, i deu ser veritat... Lemper és una diva de cap a peus, en el millor sentit de la paraula, però per sobre de tot és una de les artistes més fascinants que he vist mai en directe. Té una imatge i una presència que captiven, i amb la veu fa el que li dóna realment la gana... Encara no sé com es pot aguantar un concert de quasi dues hores sense cap descans ni cap treva, i especialment sense res on poder-se agafar o amagar en tota l'estona (el micro va estar sempre a la seva mà i va ser la seva única arma de combat). Realment esperava veure a una diva, però de veritat que no m'esperava veure una artista tant i tant completa. Aquí teniu una mostra del seu art; mireu-lo bé que val realment la pena. És un regal de blog per a tots vosaltres!

"Marisa, ¿dónde estás?" - nominacions Goya 2012

2012-01-11T22:10:00.001+01:00

Ja han sortit les nominacions dels Goya, i com cada any ens trobem amb justicies, oblits i barbaritats. Centrem-nos en els oblits: On està l'èxit de "Mientras duermes"? Què ha passat amb la suposada gran interpretació de Fernando Tejero a "Cinco metros cuadrados"? I Malena Alterio o Jorge Bosch? I, sobretot, on està Marisa Paredes? Vaig llegir la llista vàries vegades... i no ho podia entendre. Després he sabut que en alguns sectors la van titllar de massa teatral, però en general tothom ja li tenia el Goya donat... i a mi, particularment, em va semblar un dels grans puntals de la pel·lícula (melodramàtica, dura, ambigua). Per entendre-ho he hagut de consultar l'hemeroteca, i sí, la cosa ja queda més clara: la Paredes ha estat nominada dues vegades al Goya ("La flor de mi secreto" i "Cara de acelga") però se li va "robar" (i ho dic amb totes les lletres) la nominació de "Tacones lejanos" i fins i tot la de "Todo sobre mi madre", on la seva fantàstica Huma Rojo era un compendi de totes les dives hagudes i per haver. Per tant, podem afirmar que amb aquest tercer robatori la Paredes es converteix en una de les grans damnificades per la Acadèmia, la mateixa que va presidir molt elegantment durant uns anys. Un error monumental, sobretot si tenim en compte la gran quantitat de "cares boniques" que sumen nominacions any rera any sense tenir ni la meitat de la meitat de la carrera, l'experiència i el prestigi d'alguns grans actors d'aquest país (Marisa inclosa).

I tornant a tots aquells que sí han estat nominats, cal dir que s'ha tornat a donar un clàssic dels Goya: reduir totes les nominacions a quatre o cinc pel·lícules. Només cal veure que hi ha 6 categories on es repeteixen els quatre títols... com si els acadèmics en lloc d'haver votat als companys de professió haguessin omplert una travessa futbolística. Sigui com sigui, m'alegro de les nominacions de "La piel que habito" (potser masses i tot), m'agrada el reconeixement a "Eva" (un film estimable i molt ben realitzat), em sorprenc de l'èxit de "Blackthorne" (film d'escàs èxit comercial i de crítica molt feble) i no em sorprenc gens de les moltes mencions a "La voz dormida" (pel·lícula clàssica del Goya) o "No habrá paz entre los malvados", que molt a contracor crec que es convertirà en la guanyadora.

Aquí teniu totes les nominacions. Veureu que en negre hi ha aquelles que jo crec que poden arribar a guanyar (tant de bo m'equivoqui en vàries d'elles).

MEJOR PELÍCULA
"Blackthorn. Sin destino"
"No habrá paz para los malvados"
"La piel que habito"
"La voz dormida"

MEJOR PELÍCULA IBEROAMERICANA
"Boleto al paraíso" (Cuba)
"Miss Bala" (México)
"Un cuento chino" (Argentina)
"Violeta se fue a los cielos" (Chile)

MEJOR PELÍCULA EUROPEA
"Jane Eyre" (Reino Unido)
"Melancholia" (Dinamarca)
"The Artist" (Francia)
"Carnage" (Francia)

MEJOR PELÍCULA ANIMADA
"Arrugas"
"Carthago Nova"
"Papá, soy una zombi"
"The Little Wizzard. O mago dubidoso"

MEJOR DIRECTOR
Pedro Almodóvar "La piel que habito"
Mateo Gil "Blackthorn. Sin destino"
Enrique Urbizu "No habrá paz para los malvados"
Benito Zambrano "La voz dormida"

MEJOR DIRECTOR NOVEL
Paco Arango"Maktub"
Eduardo Chapero-Jackson "Verbo"
Kike Maíllo "Eva"
Paula Ortiz "De tu ventana a la mía"

MEJOR ACTRIZ PROTAGONISTA
Elena Anaya "La piel que habito"
Inma Cuesta "La voz dormida"
Verónica Echegui "Katmandú. Un espejo en el cielo"
Salma Hayek "La chispa de la vida"

MEJOR ACTOR PROTAGONISTA
Antonio Banderas "La piel que habito"
Daniel Brühl "Eva"
José Coronado "No habrá paz para los malvados"
Luis Tosar "Mientras duermes"

MEJOR ACTRIZ SECUNDARIA
Pilar López de Ayala "Intruders"
Goya Toledo "Maktub"
Maribel Verdú "De tu ventana a la mía"
Ana Wagener "La voz dormida"

MEJOR ACTOR SECUNDARIO
Raúl Arévalo "Primos"
Juanjo Artero"No habrá paz para los malvados"
Juan Diego "23-F la película"
Lluis Homar "Eva"

MEJOR ACTRIZ REVELACIÓN
Alba García "Verbo"
Michelle Jenner "No tengas miedo"
María León "La voz dormida"
Blanca Suárez "La piel que habito"

MEJOR ACTOR REVELACIÓN
Marc Clotet "La voz dormida"
Jan Cornet "La piel que habito"
Adrián Lastra "Primos"
José Mota "La chispa de la vida"

MEJOR GUIÓN ORIGINAL
Woody Allen "Midnight in Paris"
Miguel Barros "Blackthorn. Sin destino"
Martí Roca, Sergi Belbel, Cristina Clemente, Aintza Serra "Eva"
Enrique Urbizu, Michael Gaztambide "No habrá paz para los malvados"

MEJOR GUIÓN ADAPTADO
Pedro Almodóvar "La piel que habito"
Icíar Bollaín "Katmandú. Un espejo en el cielo"
Ángel de la Cruz, Ignacio Ferreras, Paco Roca, Rosanna Cecchini "Arrugas"
Benito Zambrano, Ignacio del Moral "La voz dormida"

MEJOR DIRECCIÓN DE PRODUCCIÓN
Toni Carrizosa "Eva"
Paloma Molina "No habrá paz para los malvados"
Toni Novella "La piel que habito"
Andrés Santana "Blackthorn. Sin destino"

MEJOR FOTOGRAFÍA
José Luis Alcaine "La piel que habito"
Arnau Valls Colomer "Eva"
Unax Mendía "No habrá paz para los malvados"
Juan Antonio Ruiz Anchía "Blackthorn. Sin destino"

MEJOR MONTAJE
Pablo Blanco "No habrá paz para los malvados"
David Gallart "Blackthorn. Sin destino"
Elena Ruiz "Eva"
José Salcedo "La piel que habito"

MEJOR DIRECCIÓN ARTÍSTICA
Laia Colet "Eva"
José Pedro de Gaspar "Blackthorn. Sin destino"
Antxón Gómez "La piel que habito"
Antón Laguna "No habrá paz para los malvados"

MEJOR BANDA SONORA ORIGINAL
Mario de Benito "No habrá paz para los malvados"
Evgueni Galperine, Sacha Galperine "Eva"
Lucio Godoy "Blackthorn. Sin destino"
Alberto Iglesias "La piel que habito"

MEJOR DISEÑO DE VESTUARIO
Clara Bilbao "Blackthorn. Sin destino"
Paco Delgado "La piel que habito"
María José Iglesias García "La voz dormida"
Patricia Monné "No habrá paz para los malvados"

MEJOR CANCIÓN ORIGINAL
Debajo del limón "De tu ventana a la mía"
Nana de la hierbabuena "La voz dormida"
Nuestra playa eres tú "Maktub"
Verbo "Verbo"

MEJOR MAQUILLAJE Y/O PELUQUERÍA
Montse Boqueras, Nacho Díaz, Sergio Pérez "No habrá paz para los malvados"
Ana López-Puigcerver, Belén López-Puigcerver "Blackthorn. Sin destino"
Concha Rodríguez, Jesús Martos "Eva"
Karmele Soler, David Martí, Manolo Carretero "La piel que habito"

MEJORES EFECTOS ESPECIALES
Reyes Abades, Eduardo Díaz "La piel que habito"
Arturo Balseiro, Lluís Castells "Eva"
Raúl Romanillos, David Heras "Intruders"
Raúl Romanillos Chema Remacha "No habrá paz para los malvados"

MEJOR SONIDO
Daniel Fontodrona, Marc Orts, Fabiola Ordoyo "Blackthorn. Sin destino"
Iván Marín, Marc Orts, Pelayo Gutiérrez "La piel que habito"
Licio Marcos de Oliveira, Ignacio Royo-Villanova "No habrá paz para los malvados"
Jordi Rossinyol, Oriol Tarragó, Marc Orts "Eva"

MEJOR PELÍCULA DOCUMENTAL
"30 años de oscuridad"
"El cuaderno de barro"
"Morente"
"Escuchando al juez Garzón"

MEJOR CORTOMETRAJE DE FICCIÓN
"El barco pirata"
"El premio"
"Matar a un niño"
"Meine Liebe"

MEJOR CORTOMETRAJE DE ANIMACIÓN
"Birdboy"
"Ella"
"Quién aguanta más"
"Rosa"

MEJOR CORTOMETRAJE DOCUMENTAL
"Alma"
"Nuevos tiempos"
"Regreso a Viridiana"
"Virgen negra"

GOYA HONORÍFICO
Josefina Molina

Les millors del 2011

2012-01-08T20:38:00.010+01:00

Ha acabat l'any i ara és moment de premis, rànkings i demés. Us presento la meva llista de pel·lícules preferides, que potser no són les millors però sí les que més m'han emocionat, impactat o entretingut. Val a dir que dues d'elles es van estrenar a la recta final de l'any, però la seva qualitat les va col·locar de seguida al capdamunt de les meves preferències, sobretot en el cas de DRIVE, que a cada setmana que passava pujava un lloc més en la meva escala de simpaties. També haig de dir, però, que dos dels meus directors de capcelera (Von Trier i Almodóvar) no han fallat pas i estan aquí presents, amb dues magnífiques cintes. I per acabar haig de dir que segur que hi trobeu a faltar títols, però és que alguns se m'han escapat (A SEPARATION) i d'altres han anat perdent punts només pel fet de quedar una mica massa lluny en la meva memòria (BLACK SWAN). No serà una llista justa ni completa, però és la que és.

1. MELANCHOLIA, de Lars Von Trier

2. DRIVE, de Nicholas Winding Refn

3. THE ARTIST, de Michel Hazanavicius

4. LA PIEL QUE HABITO, de Pedro Almodóvar

5. PINA, de Wim Wenders

Aquí teniu el repàs de les meves favorites dels últims anys:

2008 - "POZOS DE AMBICIÓN"

2009 - "REVOLUTIONARY ROAD"

2010 - "IO SONNO L'AMORE" / "CANINO"

2011 - "MELANCHOLIA"

Petit tast cinèfil (XI)

2012-01-08T20:32:00.002+01:00

Aquí van les últimes estrenes de l'any passat. Moltes d'elles encara corren per la cartellera, i el cert és que algunes ho faran encara per molt temps, ja que possiblement els Òscars beneixin a més d'una amb nominacions i fins i tot amb estatuetes.

RARE EXPORTS, de Jalmari Helander. Aquesta no és precisament la pel·lícula que guanyarà l'Òscar, però sí la que va guanyar el passat Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Es tracta d'una cinta finlandesa que explica la història d'un Pare Noël malvat i violent, que finalment serà domesticat i comercialitzat. En realitat, Helander ja havia realitzat un parell de curts sobre el mateix tema abans d'abordar el film, i eren potser més originals i més rodons que aquesta gamberrada nadalenca. Hi ha històries que a vegades millor no allargar-les... tot i que "Rare exports" té al seu favor una factura impecable i un humor molt nòrdic, poc habitual i un punt estrambòtic.

DRIVE, de Nicholas Winding Refn. No pensava que aquesta cinta pogués agradar-me tant, però la potència de les seves imatges i la força de les interpretacions fa que no me la pugui treure del cap. "Drive" em recorda a moments un altre descobriment de fa anys, "Booggie Nights", potser per la seva factura, el seu homenatge implícit a un cinema que ja no es fa i també la particular manera de barrejar música, imatges i el fort magnetisme dels actors. En aquest sentit, s'ha de dir que Ryan Gosling es convertirà en un icone gràcies a la seva caçadora daurada i el seu posat d'heroi solitari, i a la vegada ambigu. Un paper, que vulgui o no, el perseguirà durant tota la seva carrera.

THE ARTIST, de Michel Hazanavicius. Aquesta sí és la cinta que guanyarà, si Spielberg o Payne ho permeten, l'Òscar a la millor pel·lícula del 2011. Això farà que alguns li exigeixin més del que proposa, que critiquin el seu sentimentalisme o que vulguin relativitzar els seus mèrits, però el cert és que Hazanavicius ha fet un film que enamora i això s'aconsegueix molt de tant en tant. Crec que la pel·lícula (muda i en blanc i negre) és un homenatge al cinema en general i no només al cinema mut. Per poc que un sapiga de cinema hi trobarà homenatges a "Ciudadano Kane", "Cantando bajo la lluvia" i molts altres. Jean Dujardin està senzillament magnífic, mentre que Berenice Bejó és d'aquelles actrius que enamoren a la càmara. En els propers anys ens acostumarem molt a les seves cares, i si no temps al temps...

UN MÉTODO PELIGROSO, de David Cronenberg. Tot i que em va deixar un pèl fred, la cinta de Cronenberg és un interessant entramat entorn a com s'han de defensar les idees... però per sobre de tot és una història d'amor que no ho sembla, un film romàntic que no ho vol admetre, una reflexió molt moderna amagada sota un film d'època. Els actors estan tots molt bé, i la suposada sobreactuació de Keira Knightley és per a mi un salt sense xarxa del que l'actriu se'n surt força airosa. Molt oportú també l'epíleg final, que no revelarem per no aixafar la guitarra a ningú.

Les millors BUTAQUES de l'any

2012-01-08T19:55:00.000+01:00

Tot i que ja fa quasi un mes i mig que es van atorgar, no havíem dit res en el blog dels Premis BUTACA, uns premis teatrals independents que indiquen el millor de casa nostra i que sovint tenen més fiabilitat i coherència que els MAX... almenys pels que veiem teatre a Barcelona. Enguany, AGOST ha sigut la vencedora a l'emportar-se millor espectacle, millor actriu (inevitable Anna Lizarán) i millor escenografia. L'ha seguit de ben a prop la magnífica COSES QUE DÈIEM AVUI, que s'ha emportat millor espectacle de petit format, millor director (Julio Manrique) i millor actor secundari (Oriol Guinart). D'altra banda, els musicals GERONIMO STILTON i LA NIT DE SANT JOAN també s'han endut tres premis cadascun, mentre que el millor actor ha estat Pere Arquillué per PRIMER AMOR, i la millor secundària Victòria Pagès per TRUCA UN INSPECTOR.

BON NADAL

2011-12-22T12:42:00.001+01:00

Cada any descobreixo a més gent a qui no li agrada el Nadal. Com més anys passen, més els entenc... ja que la pena pels que no estan o bé aquesta necessitat imperiosa d'estimar i ser estimat en dates concretes pot arribar a molestar força. Tot i així, no puc resistir-me a l'ambient de les festes. És cert que molts cops em deceben, però hi caic un cop i un altre... I fent una mica d'anàlisis (d'aquells que jo faig sovint; i així em va...) he pogut comprovar que els Nadals són un dels pocs punts de connexió feliç amb la meva infància. Sí, sí, no m'amagaré aquí que no m'ho vaig passar massa bé a l'escola, i que per descomptat vaig ser un nen que no ho volia ser. Els records nadalencs, però, són nets i clars, sense cap ombra. Recordo que estar a casa durant dues setmanes i esperar amb il·lusió les reunions familiars (una família petita, la veritat) em feia sentir protegit, fora de perill. I aquella espera dels dies assenyalats venia amenitzada per una televisió que en aquell moment semblava retrocedir vint o trenta anys enrera. Recordo que cada tarda ens passaven pel·lícula, i sovint eren pel·lícules antigues (molts antigues ja en els 70 i 80) de Bob Hope, Stan Laurel y Oliver Hardy, Jerry Lewis, Bing Crosby i tants d'altres. Recordo que el que veia dels Nadals per la televisió era tot alegria, arbres brillants, regals d'envoltoris llampants, vestits d'etiqueta, cançons d'Irving Berlin cantades per Synatra... un luxe fals i molt, molt "yanqui". Recordo com esperava l'anunci de la Coca-Cola, i el de Freixenet, recordo els valsos de Viena, els salts d'esquí, els especials de TVE per Nadal i Any Nou, etc. Recordo els bons sentiments de les pel·lícules de Capra, recordo haver plorat amb James Stewart, i el cert és que tot allò em servia de munició en el meu amagatall... dies abans de tornar a la meva guerra escolar i particular. Sé que el que dic sonarà a "kitsch" o a molt llunyà, però per a mi aquell nen que es passava les tardes veient pel·lícules i pintant postals de Nadal amb els seus Carioca no està massa lluny. Cada any, per Nadal, el recordo i el recupero... a parts petites. Avui l'he volgut compartir. Avui he volgut que deixés de mirar la tele i treiés el cap per Internet, cosa que a ell li ha semblat com de ciència ficció. BON NADAL a tothom!!

De musicals i de franquícies

2011-12-18T17:30:00.001+01:00

Ja fa unes quantes setmanes que devia aquest post, però per fi arriba... quasi com a regal de Nadal. I el cert és que té molt de sentit perquè el musical del que us vull parlar segur que serà el regal de molta gent en aquestes festes. Per tant, estem parlant d'un espectacle o d'un producte? O és potser el mateix?

Fa ja molts anys que els musicals que triomfen a Broadway o al West End londinenc han passat de ser un espectacle purament teatral per convertir-se en un atractiu turístic, un regal, un comlement a festes i actes d'empresa, una promoció o una franquícia exportable... a tot el món. És per això que també fa anys que a casa nostra conviuen els musicals originals, o bé les versions de clàssics muntades aquí, amb les franquícies de que ara parlàvem. Per tant, és fàcil que els tres tipus convisquin a les cartelleres, i com a exemple val a dir que ara mateix tenim "Cop de rock" o "La vampira del Raval" (espectacles creats totalment a casa nostra), "Grease" des de la visió de Coco Comín, o bé "Los miserables", que està feta a imatge i semblança de la que es fa a Londres en aquests moments. I el mateix va passar amb "Cabaret", "Chicago"... o bé passa actualment amb "El rey León" a Madrid.

És a dir, parlar de musicals és complexe. No pots parlar dels tres tipus de la mateixa manera, ni comparar-los sense caure en paranys diveros. En el cas dels musicals de creació pròpia cal valorar la originalitat, la creativitat i el valor d'afrontar un gènere tan difícil com és aquest. Pel que fa a les versions s'ha de reconèixer la imaginació, el respecte i el gust per fer amb un clàssic una obra pròpia, tal com ha fet en diverses ocasions -i molt bé, per cert- en Mario Gas. I per últim, en el cas dels musicals "clònics" cal tenir en compte el nivell d'exigència i qualitat per poder estar a l'alçada dels originals. Són varems diferents, patrons que cal tallar segons el model.

Després d'aquest aclariment, podem entrar ja en "Los miserables", una còpia de la darrera versió del musical... que ara es presenta -tant a Londres, com a Broadway, com a aquí- amb petits retocs escenogràfics i de moviment escènic. En aquest sentit, val a dir que els entesos la consideren una còpia excel·lent per la qualitat dels cantants. I sí, els que jo vaig escoltar estàven encertadíssims en els seus rols i emocionaven cada cop que apareixien a escena... cosa que no passa gaire a les franquícies, que acostumen a ser fredes, quasi com a rèpliques exactes en un museu de cera.

Pel que fa al muntatge, tot el conjunt és esplèndid i vigorós. La maquinària funciona a la perfecció, com en tots els musicals de certa categoria, i a moments un pot estar més pendent de la transformació que del que passa a la història. Però... en el cas dels Miserables tot està mesurat, tot és precís, i res destaca massa per sobre d'un altre element. Hi ha efectes especials -mínims-, hi ha grans decorats -senzills en aparença però molt efectius-, hi ha un cor esplèndid -no tan nombrós com a Londres- i hi ha sobretot artistes que es creuen el que fan i gaudeixen amb el gènere. Això és també el que més els acosta als musicals anglosaxons, ja que un actor de musical hi ha de creure plenament i estar molt ben format per aguantar tota la complexitat del muntatge. Ara sembla que sí, que tenim actors-cantants especialistes en el difícil art de les franquícies, i no com anys enrera... en que es posava a cantants famosos al capdavant, o bé a actors de la tele famosos per ves a saber què.

Veient "Los Miserables" -i sobretot la gent que el fa- m'adono que tenim franquícies per anys... I si estan tan ben fetes com aquesta, a mi sincerament ja m'estan bé. Tot i així... que ningú deixi d'inventar i crear, si us plau!!

Petit tast cinèfil (X)

2011-12-08T18:09:00.000+01:00

Avui tenim dues pel·lícules que ja fa setmanes que corren, però que encara correran més ja que estan en la cursa per als Òscars, i una que s'acaba d'estrenar. Aquesta última, "Attack the block", va ser una agradable sorpresa de l'últim festival de Sitges. I és que la premisa de que uns aliens aterrin enmig d'un barri conflictiu de Londres, en lloc del típic poblet americà de xalets aïllats, té força gràcia.

ATTACK THE BLOCK, de Joe Cornish. És aquesta una pel·lícula que es troba enmig del cinema comercial i del cinema més independent, en concret el de la comèdia social. En realitat no pertany a cap dels dos, i aquesta és la seva gràcia, ja que el que vol arribar a ser és una revisió de les pelis de ciència ficció adolescent dels vuitanta... una mica a l'estil de "Super 8", però amb molta més "guasa". Aquí els protagonistes fumen marihuana i atraquen a noies indefenses pels carrers dels suburbis londinencs. Aquí els extraterrestres són de disseny "retro" (una barreja entre els Critters i el Diable de Tasmània) i els escenaris semblen extrets de la sèrie "The Wire". Tot molt diferent a les inspiradores pel·lícules d'Spielberg, Dante, Zemeckis i companyia.

TINTIN Y EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg. Que Spielberg té la mà trencada en qüestió de cinema d'acció i aventures no és pas cap secret. Els diversos lliuraments de la sèrie sobre Indiana Jones són un aval ben important. La única diferència és que ara en lloc de treballar amb imatges reals ho fa amb l'animació, concretament amb la tècnica del Stop Motion. El resultat és brillant, espectacular i trepidant. La única pega és que les històries de Tintin se li fan petites. Aquí hi ha aventura i poc més. Els personatges són bidimensionals i no tenen cap gran conflicte, o almenys els que tenen (no cal oblidar que Hadock és un alcohòlic) són tractats sense cap importància. Una pel·lícula blanca, per a tots els públics, i això sí... de factura impecable.

CRIADAS Y SEÑORAS, de Tate Taylor. Ja en el Hollywood dels quaranta i cinquanta va sorgir una mena de subgènere que en aquell moment es deia "cinema per a dones". Eren pel·lícules on les protagonistes eren dones i tot el que passava girava entorn a les seves tribulacions i desventures, quasi sempre en to de comèdia dramàtica. Les més destacades van ser "Mujeres", de Cukor, o "Carta a tres esposas", de Mankiewikz, però arribarien moltes d'altres menys destacables protagonitzades per Joan Fontaine, Olivia de Havilland, Bette Davis i moltes d'altres, i dirigides a un consum bàsicament femení. Això es va extendre i encara en els últims anys han aparegut mostres del subgènere, com ara "Ricas y famosas", "Magnolias de acero", "Tomates verdes fritos" o "El clan Ya-Ya". La que avui comentem està clarament marcada per aquesta tradició, i val a dir que n'és un exemple més que digne, molt ben interpretat, entretingut i amb la qüestió del racisme com a teló de fons.

Art, cinema... i Star Wars (2)

2011-11-27T01:44:00.005+01:00

Tornem a la sèrie de quadres famosos "manipulats". Avui tornem a tenir a Darth Vader, a la Princesa Leia, a C-3PO, a Yoda i a d'altres personatges ficats en un univers que no és el seu, però que viuen i pateixen com seu. Atenció a les pintures eqüestres; tot un homenatge a l'èpica de les 6 pel·lícules.

Nijinsky, Pavlova i companyia

2011-11-24T23:38:00.000+01:00

El Caixafòrum exposa fins el proper mes de gener una mostra realment singular. Avui en dia ens costa pensar en Els Ballets Russos, però si ens diuen noms com Nijinsky o Pavlova comencem a situar-los. En realitat, aquest companyia creada per Serguei Diáguilev és absolutament fonamental per entendre l'evolució de la dansa al llarg de tot el segle XX. Es va crear el 1909 i va durar fins poc després del 1929. Tots els gran creadors de l'època, passant per compositors (Stravinsky, Prokoviev, Falla, Ravel, Rimsky-Korsakov), dissenyadors (Chanel), pintors (Mattise, Picaso) o escriptors (Cocteau), van tenir-hi alguna cosa a veure i van aportar el seu granet de sorra a les grans coreografies de la companyia. I és que Diáguilev va ser el primer en entendre que calia unir la dansa amb un gran renovació del llenguatge visual i musical. A l'exposició es poden veure fotografies, esbossos, vestuari original, gravacions de l'època, documents i part d'escenografies. Una mostra molt completa que ens posa de seguida en situació i ens fa entendre la importància del que allà s'està explicant. Imprescindible.

La maleta mexicana del MNAC

2011-11-22T22:18:00.000+01:00

El desembre de l'any 2007 (és a dir, fa quatre dies) es va donar a Mèxic una troballa fotogràfica de valor incalculable. En tres caixetes de cartró van aparèixer 126 rotllos de pel·lícula que portaven desapareguts uns 65 anys. Aquests negatius contenien fotografies de Robert Capa (pare del fotoperiodisme), Gerda Taro, David Seymour i altres sobre la Guerra Civil espanyola. Algunes de les fotografies s'havien publicat en premsa estrangera durant el conflicte bèlic, però moltes eres totalment inèdites. D'aquest fenòmen, que no es dóna gaire sovint -quasi tot està descobert i el món no ens dóna peu a gaires sorpreses ni misteris-, se n'ha fet un documental que s'acaba d'estrenar a les nostres sales i una exposició itinerant que actualment està al MNAC de Barcelona. Fins el 15 de gener teniu temps de veure una mostra única, interessant sobretot pel seu alt valor històric.

Art, cinema... i Star Wars (1)

2011-11-19T17:39:00.000+01:00

Fa uns dies començava una petita sèrie (no crec que doni per massa lliuraments) on es recollien quadres famosos reversionats. En aquell cas, algunes de les pintures més famoses de la història, com ara "El crit" de Munch o "La Gioconda" de Da Vinci, es reconvertien gràcies a personatges del cinema de terror. Ara tenim a tota la galeria de personatges d'Star Wars passejant per quadres de Hopper, Van Gogh, Veermer, Dalí, Velázquez, etc. Espero que us diverteixi.

Els cartells que no veiem (XXVI)

2011-11-16T19:04:00.001+01:00

Fa molt de temps que aquesta secció -una de les més antigues del blog- no treia el nas per la Nova Cambra. Amb l'allau de pel·lícules que ens espera aquest final d'any és fàcil trobar cartells interessants, i sobretot, cartells diferents segons els països on s'estrena la cinta. A la secció acostumem a posar cartells, pasquins o teasers que no s'han vist a casa nostra. Avui us convido a veure'n alguns amb poques variacions respecte al poster conegut... però variacions a fi de comptes, i d'altres que no semblen ni de la mateixa pel·lícula. Us animo a buscar les diferències: les petites i les grans.

I per últim, tampoc vull oblidar el costum -adquirit cap a meitat de la sèrie- de recuperar curiositats, rareses o cartells antics que vagin en relació al tractat en el post. Avui volem recordar que la EVA de Kike Maíllo no és la primera EVA del cinema. Abans d'ella, Joseph Losey en va fer una amb Jeanne Moureau i Virna Lisi, i fins i tot Romy Schneider es va dir així en una pel·lícula alemanya del 1958. També n'hi ha un parell més que porten el mateix títol i que tenen, curiosament, el tema de l'holocaust i la segona guerra mundial de fons.

La tragèdia dels arrauxats

2011-11-10T21:52:00.002+01:00

Parlava no fa molt del ritual que suposava per a mi veure una pel·lícula d'Almodóvar. Doncs bé, veure una de Von Trier té també quelcom d'especial, fins i tot d'extra-cinematogràfic. No sé massa bé per què, però el cinema d'aquest danès tan polèmic, egocèntric i depressiu m'arriba d'una forma directa, molt directa. Entenc i comprenc els seus personatges, sempre al límit. Em deixo captivar per les seves històries i m'empasso sense cap problema el seu discurs sobre problemes existencials de diversa classe i condició.

"Melancolía" és una pel·lícula que té un pròleg bellíssim, una primera escena (la de la limusina) intel·ligent i molt inspirada, així com un final que quedarà gravat a la nostra retina per sempre. No sé si estem davant de la millor pel·lícula de Von Trier, ja que competir amb "Rompiendo las olas", "Bailar en la oscuridad" o "Dogville" no és qualsevol cosa... però potser podem dir que és una de les millors, i també una de les més entenedores pel gran públic, almenys aparentment. I dic això perquè el cinema de Von Trier tanca sempre moltes incògnites, o més ben dit moltes preguntes sense resposta... preguntes que ha de respondre cada espectador segons el seu estat d'ànim, la seva personalitat i la seva capacitat de qüestionar-se el món.

"Melancolía", d'altra banda, ens ofereix dues o tres pel·lícules en una. Comença com una visió personal de "Celebración" (l'obra mestre del Dogma) per passar a una segona part que barreja el drama sobri i tens, ja vist en altres cintes del danès, amb un cinema de catàstrofes més tràgic que no pas pirotècnic. És cert que aporta imatges espectaculars, però ho són més per la seva bellesa... quasi pictòrica.

I és tanta la bellesa d’aquesta naturalesa apocalíptica (alguna cosa similar passava a “Anticristo”) que finalment un pensa que el planeta Melancolía és un lloc preciós que ve per salvar-nos d’un món horrible. Tot sembla preparar-nos per a un final catàrtic, un final de sacrifici, amb màrtirs inclosos. Un final revelador i esperançador, encara que a priori pugui no semblar-ho. I és que la protagonista no està tan lluny de la de “Rompiendo las olas”, que es deixava violar per amor al seu marit, o la de “Bailar en la oscuridad”, que pujava cantant al patíbul per amor al seu fill. Aquí el sentiment del personatge que interpreta Kirsten Dunst és una mica més egoïsta... tot i que l’amor té molt d’egoïsta, i això ho sabem tots.

La veritat és que Kirsten Dunst fa el millor paper de la seva carrera, si més no el més difícil. Retrata a la perfecció un personatge tancat en si mateix, que no sap què li passa i que no entén el món que l’envolta. No sap, ni pot, demostrar estimació cap els demés... i en el fons és un ser fràgil i trencadís que només s’asserena i es fa fort quan reconeix que el final és irreversible. Clara mostra del seny que molts arrauxats tenen en moments clau (a diferència dels assenyats). En aquest sentit és brillant el moment en que la germana diu: “els cavalls s’han calmat”. Sabem, com a espectadors, del neguit que els animals han anat mostrant al llarg de la pel·lícula. Per tant, aquesta calma, aquesta serenor, ens demostra que queden poques hores. Von Trier ve a dir-nos, doncs, que l’animal, el que suposadament no pensa, accepta el final amb resignació, o amb valentia, depèn de com vulgui mirar-se.

Amb tot el que he dit queda clar que Lars Von Trier no fa cinema de gènere. És cert que sovint juga amb ells (el musical, el terror, la ciència-ficció, i futurament... el porno) però del que està més a prop és de la tragèdia. A l’igual que Haneke, que parteix d’un punt de vista formal molt diferent, és un dels grans tràgics de l’actualitat. El destí, la fatalitat, la reflexió sobre la vida i sobre la nostra existència estan presents al seu cinema. D’alta banda, un cinema bellíssim... i més quan va acompanyat de la música de Wagner.

En definitiva, una pel·lícula molt recomanable per a aquells que vulguin anar al cinema a pensar o a deixar-se endur per les imatges i arribar lluny... molt lluny. Ah... una última recomanació: no perdin de vista a Charlotte Gainsbourg, una de les millors actrius europees actuals; una de les grans, vaja.

Art, cinema... i horror

2011-11-04T00:32:00.001+01:00

Acaba de passar el Halloween, però els monstres encara no han acabat de marxar del tot... Com que es resisteixen a fugir de nou cap als seus móns d'horror cinematogràfic, han decidit amagar-se en quadres famosos. Art i cinema es donen la mà en aquestes divertides reproduccions. Espero que us agradin i us facin riure tant com m'han fet a mi.

Petit tast cinèfil (IX)

2011-11-01T14:42:00.001+01:00

Aquí va un tast cinèfil a l'espanyola. Avui us comento tres pel·lícules que possiblement entrin de ple en la curs pels Goya, ja que han estat tres de les més comentades i exitoses de les últimes setmanes. Bé, n'hi ha una que porta escassos dies a les cartelleres, però tenint en compte que és cinema de gènere i ve avalada per la seva bona qualitat segur que tindrà una llarga vida.

EVA, de Kike Maíllo. Aquesta és una nova cinta sortida de l'ESCAC, l'escola de cinema barcelonina que aviat serà recordada per la gran quantitat de joves promeses que està donant al panorama cinematogràfic. Maíllo sembla ser un altre dels alumnes de "qualité" que han sortit de les seves aules, ja que "EVA" ha destacat a diversos festivals i és una visió sorprenent i sensible sobre el món de la robòtica. La pel·lícula té una factura impecable, però demostra que el més important és tenir una bona història al darrera. No és que sigui una gran història, però està ben explicada i té els elements suficients per convèncer a diferents tipus d'espectadors. Lluís Homar està senzillament magnífic, i ja fa olor de Goya al millor secundari.

MIENTRAS DUERMES, de Jaume Balagueró. La última cinta del director català era molt esperada. Se sabia que seria un thriller angoixós, que Tosar faria molta por i que tot plegat tindria un èxit espectacular. Res ha fallat. Balagueró tria un típic bloc de pisos de l'Eixample (molt similar al de REC) i l'omple de veïns arquetípics i d'un porter no massa habitual. La barreja és explosiva i algunes idees de guió són realment esfereïdores. Tot i així... em falta alguna cosa. Acaba la pel·lícula, i penso que tot no pot haver estat perquè sí. Admeto que hi pot haver el mal en estat pur, però em falta informació... o bé un final que no la requereixi. Està molt bé que el film giri cap a una mena de melodrama "intens", però el gir és brusc i sobtat. A més... trobo que hi ha diàlegs que pequen d'una certa ingenuïtat. Tot i així, pel·lícula força recomanable.

NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS, de Enrique Urbizu. Fa anys vaig fer un curs de guió amb Michel Gaztambide, el guionista habitual d'Urbizu. Junts han fet "La caja 507" o "La vida mancha", i potser per això m'esperava que aquesta fos una cinta de "guionista", una cinta en la que tot fos mesurat, precís i estudiat. El començament fa pensar que així serà, i fins i tot la construcció a base de pistes que s'encadenen sembla que respòn a aquesta premisa. Però... per què l'espectador acaba desconnectant? Per què el guió acaba semblant una mena de "galimaties" que poc importa? És cert que al final torna a endreçar-se i que les reminiscències al western doten a la peli d'un aire de dignitat (segons la meva opinió, una dignitat mal entesa), però en el fons el producte m'ha decebut. Coronado està molt bé, però sincerament... m'esperava més de tants talents junts.

Recordant a Jordi Dauder...

2011-10-20T13:04:00.001+02:00

Fa uns dies vam saber que havia mort, després d'una llarga malaltia, l'actor badaloní Jordi Dauder. Aquesta notícia, juntament amb l'homenatge ciutadà que se li està preparant, m'ha fet pensar en una entrevista que li vaig fer ja fa molts anys... Les impressions que em va causar aquell dia i també les que vaig tenir en altres trobades fugisseres (al teatre Romea, a la redacció del diari El Punt, etc.) em retornen la imatge d'un home de fermes conviccions, comunista militant i reaccionari convençut. Recordo les seves dures crítiques al llavors alcalde de la ciutat, el socialista Joan Blanch, i suposo que tots recordem la samarreta de "No a la guerra" que va lluir al Congrés dels diputats quan gobernava el PP. Aquella acció li va valdre l'expulsió de l'hemicicle, juntament amb Pilar Bardem, Ana Belén, María Barranco, Juan Echanove, Juan Luís Galiardo, etc.

Era un dia d'hivern de 1996. Vaig arribar al pis que Dauder tenia al barri Sant Crist de Badalona, el meu barri. En aquells moments estàvem a punt de deixar de ser veïns, ja que tenia previst anar a viure a una casa que tenia al camp. El pis, per tant, estava mig desmantellat... i el meu record (els records són equívocs, això està clar) és d'haver fet l'entrevista a la taula del que deuria ser el seu petit despatx. Recordo només la il·luminació d'un flexo, i el cert és que sempre que penso en aquella entrevista em ve al cap una posada en escena d'interrogatori o de comissaria. També recordo que abans de començar ell va posar damunt la taula un recipient per veure "mate", i potser per la meva cara (en aquella època no era tan comú com ara veure a algú que prengués mate) o per algun altre motiu que ara no recordo em va comentar: "No és que em drogui, eh? És que vaig estar uns anys vivint a Sudamèrica...".

Dauder era un home que imposava. La seva veu, el seu posat... Tot feia pensar en un home dur, sec i aspre. Però era més aviat el contrari. Quan començaves a parlar-hi, tot i que sí donava la imatge d'home seriós -almenys amb persones que no hi tenia confiança-, de seguida veies que traspuava una gran humanitat, i que s'apassionava quan començava a parlar del que ell creia que eren injustícies. Recordo que li vaig preguntar si li havia generat algun conflicte interpretar a un empresari ambiciós i capitalista com en Mateu Montsolís (recordem que era l'època de "Nissaga de poder"), tenint en compte el seu passat polític i reivindicatiu. Davant de la meva pregunta va citar a Simone de Beauvoir: "No tinc cap inconvenient en fer de capitalista en un context progressista, però el que no faria mai és de progressista en un contexts reaccionari o nazi.". I fins i tot va acabar dient-me: "A nivell actoral un ha de fer de tot. El que seria molt diferent és que vingués algú de l'extrema dreta i em demanés per fer una pel·lícula sobre aquesta ideologia. Llavors, segur que no ho acceptaria". Uns anys després faria el que serà el seu paper més recordat, el de capellà de l'Opus Dei a la pel·lícula "Camino". En aquells moments, ni ell ni jo encara no ho sabíem...

Petit tast cinèfil (VIII)

2011-10-14T00:50:00.002+02:00

Começa la tardor i comencen a arribar també els grans títols de la temporada. De moment, però, ens acontentarem amb alguns de final d'estiu. Els tres que destaquem avui són els típics de sala en versió original (dos d'ells són documentals... i de dansa!), tot i que n'hi ha un que està cridat a ser una de les revelacions de l'any, i un autèntic fenòmen dins del cinema més independent.

PINA, de Wim Wenders. De tant en tant, Wenders fa documentals... i el cert és que acabaran essent una part molt recordada de la seva filmografia. Primer va ser "Buena Vista Social Club" (un autèntic fenòmen musical) i ara és aquest magnífic, bellíssim i emotiu homenatge a Pina Bausch, una de les millors coreògrafes de tots els temps. El documental té un punt de vista discutible, però la força de les imatges (tant en 3D com en qualsevol format) t'arrossega de tal manera que l'acabes acceptant de ple. Estem davant d'una de les pel·lícules de l'any. Tant o més disfrutable que aquell "Tango" que va fer Carlos Saura ja fa anys, i que tant em va agradar.

DANCING DREAMS, de Anne Linsel i Rainer Hoffmann. Aquest documental és una formiga al costat de "Pina", però val a dir que és absolutament complementari. Crec que per entendre la figura d'aquesta gran dona cal veure totes dues cintes. El format, l'objectiu formal i també la pretensió estètica no poden ser més diferents, però en els dos es parla d'esforç, de treball i de perseverança. I tot sense pressions ni tensions, sinó enfocant tota l'energia cap a un sol objectiu: la dansa. Molt recomanable per veure-la amb fills adol·lescents.

EL PERFECTO ANFITRIÓN, de Nick Tomnay. Aquesta pel·lícula va arribar a finals d'estiu, quasi d'amagat, i amb un cert prestigi després d'haver passat per l'últim festival de Sitges. A més, el seu protagonista despertava un interès afegit, ja que David Hyde Pierce (el Fraser televisiu) venia precedit d'elogioses crítiques. Bé... potser per tota aquesta propaganda el film ha resultat finalment decebedor. Ni el guió és tan bo (al final de la pel·lícula la història fa aigües per tot arreu), ni la idea tan brillant, ni els actors tan esplèndids com es deia. En aquest sentit quasi he de dir que em va interessar més el segon protagonista, un tal Clayne Crawford, que té certa retirada al Ray Liotta de fa anys. Podria haver estat una versió "independent" de "La huella", però ha acabat essent una petita taca sense importància.

Sempre fidel als principis...

2011-10-12T11:03:00.000+02:00

Atenció a aquest titular de La Razón, i atenció a la fotografia. Sobretot pareu atenció al que porta a les mans la única dona de la foto. Això és el futur de les dones en aquest país? Fer pastissos? La veritat és que quan guanyin per majoria absoluta, i facin o desfacin a discreció, ningú podrà dir que ens van enganyar. En aquesta imatge hi ha una petita mostra del que ens espera.

El Dr. Almodóvar i les seves criatures

2011-10-12T00:45:00.002+02:00

Ara que tothom ha vist, criticat, lloat o humiliat "La piel que habito", m'agradaria donar la meva opinió. En realitat, vaig veure la pel·lícula el primer dia de la seva projecció comercial, i a la primera sessió. Per a mi una peli d'Almodóvar és un tot un esdeveniment, més enllà del que és estrictament cinematogràfic. Em passa amb algun director més, com ara Von Trier, però en el cas del manxec és més disfrutable, ja que he anat creixent i formant-me amb el seu llenguatge, i l’entenc, i el visc d’una forma molt propera. És per això que m’estranya que molts diguin que aquesta cinta és un gir inesperat a la seva carrera, un pas més enllà, un canvi de rumb o una "anada d'olla". Jo crec que no és més que una posada en escena, més evident si es vol, d’alguns elements que sempre han estat en el seu cinema. Vegem-ho.

“La piel que habito” és una pel·lícula obscura, per no dir tèrbola, però Almodóvar ja ha deixat veure el seu cantó fosc en més d’una ocasió: “La ley del deseo” ja era un thriller passional en tota regla, amb assassinats i canvis d’identitat sexual com a bandera (us sona el tema?), sense comptar amb la morbositat de “Matador” o “Átame”, l’estranya perversió de “Hable con ella” o aquella incòmoda i còmica violació de “Kika”, que ara s’atreveix a homenatjar en aquest film. A més, tota la truculència ja estava en la novel·la de Thierry Jonquet, i Almodóvar només ha hagut d'adaptar-la al seu univers personal per trobar-se... com a casa. Per cert, ara que repasso la filmografia del director espanyol m'adono que té molt poques cintes on no hi hagi un assassinat (o més d'un), una mort violenta o una agressió sexual.

També s'ha parlat molt de l'efecte còmic (involuntari, és clar) de "La piel que habito". Almodóvar l'ha plantejat com una pel·lícula sèria, que fluctua entre els gèneres del terror, la ciència ficció i el melodrama. Tot i així, és inevitable trobar personatges estripats, com ara el de Roberto Álamo, o bé escenes volgudament còmiques, com la que protagonitza el germà del director. La resta de la cinta no té res de comèdia, sinó de "melodrama castís", que és una de les grans troballes del director des del principi de la seva carrera. En aquest sentit, no falten les mares secretes, els germans inconfessables, la dona cremada i embogida, etc. I sí, tot camina per la corda fluixa i ens pot fer riure en més d'una ocasió, però en el fons queda un regust amarg, molt amarg. Com el del final, on es diu una frase contundent que ratlla el ridícul però que és un cant a la tolerància, a l'esperança, a l'acceptació del fet diferencial. Una frase que tanca en si mateixa molts diversos sentits, i que a la vegada genera una certa inquietud. Una frase, per cert, que ja es deia d'una forma molt similar a "La ley del deseo"... Una altra mostra de que Almodóvar segueix fidel a si mateix. Evolucionant, és clar, però fidel a un estil i a una forma d'entendre el cinema.

Per acabar, destacar les intepretacions dels tres grans protagonistes. Banderas està fred, irreconeixible, però extraordinàriament eficaç. Elena Anaya apareix més guapa que mai i demostra ser una de les grans actrius del moment, mentre que Marisa Paredes es "desmelena" amb el seu melodramàtic i fantàstic personatge (el Goya serà per ella, i si no ja veureu). D'altra banda, la factura del film (música, fotografia, direcció artística, vestuari) és tant impecable que no necessita gaire elogis més. Només dient que és d'una gran bellesa podrem resumir el que se sent davant de les seves imatges.

Trobada... a la tercera fase!!

2011-10-02T14:29:00.000+02:00

Us explico com va això d'aquest nou experiment teatral que el Teatre del Raval porta endavant des del 10 de maig: la Mostra de Teatre de Barcelona V2.0. Vam començar 40 grups, escollits entre 65 companyies que havien presentat les seves propostes. D'aquests, 20 van passar a la segona fase gràcies a la puntuació donada pel públic i també gràcies a una bonificació que existeix per nombre d'espectador. Ara ens trobem al tercer punt, a la tercera fase, a la que només hi han accedit 10 grups. Tot torna a començar de nou, i finalment els 5 escollits (també pel públic) passaran a la quarta i definitiva, on el públic compartirà honors amb un jurat especialitzat. D'allà en sortiran tres guanyadors, ja que es tracta d'un concurs... o d'una mostra amb premis. Liquidación por Derribo ha portat el seu "GENOMA. La venganza de los clones" fins a aquesta fase, i lluitarà per arribar a la final. Si no s'hi arriba, almenys haurem "mostrat" el nostre treball, que seguirem desenvolupant i mostrant allà on ens deixin. No ho oblideu, el dijous 6 d'octubre teniu una cita al Teatre del Raval, a les 21h. Com haureu comprovat, el públic serà el nostre jutge i el nostre passaport. Moltes gràcies també a tots els que ja ens heu fet arribar fins aquí!

Happy Birthday, Mr. Blog

2011-10-02T14:15:00.001+02:00

Això dels blogs és curiós i realment apassionant. Tenir una finestra pública i que permet veure (i ser vist) fins tan lluny és màgic, a la vegada que comprometedor i agoserat. Fa pocs dies s'han acomplert cinc anys de la meva vida en els blogs... I com cada any, m'agrada compartir-ho i celebrar-ho. Gràcies per seguir aquesta cambra, per acompanyar-me en el camí i per expressar les vostres opinions... que tot i ser poques em fan adonar de que hi ha algú que treu el cap de tant en tant per la meva finestra. No deixeu de fer-ho!

Més imatges de CRUÏLLES

2011-10-01T01:20:00.000+02:00

Aquí van unes quantes imatges de Joana Tavares preses en els assajos de CRUÏLLES, l'espectacle de Luca Silvestrini (Cia. Protein Dance) estrenat ahir al Mercat de les Flores. Avui i demà encara el podeu anar a veure. No us decebrà!

Viatge, vida i cruïlles

2011-09-30T01:21:00.004+02:00

Avui s'estrena al Mercat de les Flors l'espectacle CRUÏLLES, en el que hi intervinc juntament amb un centenar llarg de persones. És un espectacle de dansa, o dansa-teatre, o d'integració a través de la dansa, o el que vulgueu dir-li... però el cert és que molts dels integrants tenim ben poc (o gens) a veure amb el món del ball. Som gent d'edats diverses i de procedències també molt diverses que s'han sumat a un projecte engrescador pel pur plaer d'aprendre, conèixer gent i també veure com es coïa una cosa tan complexa des de dins mateix. El resultat ha estat, com era d'esperar, enriquidor.

Quan el projecte va arribar al meu e-mail, el Genís estava participant a "Sis descendiments de la Creu al voltant de la Rambla", un espectacle de característiques similars que es va poder veure durant el darrer Grec. A mi m'arribava al Casal perquè es buscava a gent gran que hi volgués participar, però de seguida vaig veure que allò també m'interessava. I no em vaig equivocar. Tot i el dolor muscular de quatre assajos setmanals de tres, quatre i fins i tot set hores durant tot un mes; tot i els entrebancs personals i laborals que cadascú pot arribar a tenir en un mes tan complicat com el setembre; tot i els sacrificis i els imprevistos... hem arribat al final. Luca Silvestrini, el coreògraf i pare de tot això, ha sabut cosir tot amb paciència i bona voluntat, bregant amb les limitacions de cadascú, també amb les inseguretats, les pors o les dificultats idiomàtiques, que han estat moltes i variades. Però també ha estat gràcies a les mateixes qualitats d'uns ballarins professionals que ens han acompanyat en el viatge... i que també ho faran a les funcions. Gràcies a l'Aixa, l'Ona, la Maria, la Montse, l'Aymar i en Joan.

Sigui quin sigui el resultat, el camí recorregut des de dins ha valgut realment la pena.

(Foto: Joana Tavares)

Diades... i provocacions

2011-09-11T17:09:00.001+02:00

Aquest no és un blog polític, ni ho ha pretès ser mai. Va sobre cultura, principalment, tot i que guardo sempre un petit espai per a aquelles coses que vull comentar, o fer públiques d'alguna manera. Que curiós que la meva ciutat de naixement hagi ocupat ja més d'un post... quan mai li he fet massa cas, la veritat. Suposo que hi té a veure el fet que el governant actual sigui un "provocador" nat, d'aquells que fan el que sigui perquè es parli d'ells. Potser no hauria de seguir-li el corrent, però penso que és tan mal provocador (la provocació és un art, o bé l'art una provocació, tant se val) que val la pena que en faci esment. Ara ha tingut la brillant idea de treure la paraula "nacional" del cartell de la Diada, de no convocar la tradicional xerrada d'Òmnium Cultural, de dir que no retiraria la bandera espanyola -cosa habitual en la Diada- perquè "compleix amb la constitució" i, finalment, com a traca final, suspendre tots els actes institucionals. L'excusa, que els altres partits s'havien enfadat -pobres!- i no assistirien a l'acte. Però què pretenia... que l'aplaudissin? De tant malament que dissimula quasi que entendreix. Però no, no us en fieu. Aquesta és la primera de moltes, i si els de l'oposició no juguen seriosament el partit això se'ls hi pot escapar de les mans. Crec que a Badalona els que realment han de saber fer política en aquests moments són els que no governen... perquè el que està al capdavant del consistori seguirà fent, com ja s'ha vist, el que li roti (això sí, emparat per la Constitució).

Petit tast cinèfil (VII)

2011-08-31T12:47:00.001+02:00

Aquest estiu ha estat dur, cinematogràficament parlant, però sempre hi ha alguna cosa que rescatar. Una de les més recomanables segueixo dient que ha estat "Beginners". També "Super 8" -que avui comentarem- és una pel·lícula que té molts punts al seu favor. Veiem, doncs, un petit tast del cinema d'estiu del 2011. N'hi ha hagut molt més, però no gaire destacable... i és que el terror ha vingut només per completar les franquícies habituals mentre que els superherois han cobert massa quota de pantalla, i la gent ja està demanant una mica més d'imaginació i innovació dins del cinema més imaginatiu a priori: el cinema fantàstic.

SUPER 8, de J.J. Abrams. S'ha parlat molt d'aquesta cinta aquest estiu, i el cert és que potser ja s'ha dit tot: que és un refregit de les pel·lícules de nens aventurers dels 80, que s'inspira en l'univers Spielberg, que ha descobert uns actors joves molt interessants, etc. Bé, jo crec que és una bona pel·lícula, feta amb gust i amb respecte a un cert tipus de cinema, no només al que referenciàvem abans... sinó a tot un tipus de cinema de sèrie B que tants bons entreteniments ha fet passar al públic durant dècades. També cal dir, però, que la primera part del film funciona molt millor i que tot el desenllaç resulta, a moments, un pèl exagerat i desmesurat. Però bé, és el deute que moltes pel·lícules d'acció acaben pagant... ja que el gènere (o el que la gent espera del gènere) obliga, i no oblidem que estem davant d'un intent de "blockbuster", tot i que als Estats Units no ha funcionat tant bé com esperaven.

LA BODA DE MI MEJOR AMIGA, de Paul Feig. Aquesta és el típic film que sembla una cosa i acaba resultant una altra. En realitat, algunes de les cintes produïdes i fins i tot dirigides per Jude Apatow ja tenen això. Semblen comèdies desmadrades (i en part, ho són), però també agafen trets de la comèdia de tota la vida, en la que els personatges semblen reals i no només simples caricatures. No estem davant d'un "Resacón en Las Vegas", sinó davant d'una comèdia amb diàlegs intel·ligents, escenes brillants (la dels discursos de les dames d'honor és d'antologia) i interpretacions molt i molt competents (Kristen Wiig, que també és la guionista, s'ha revelat com el gran descobriment de l'any). Amb tot, hi posaria algun "però": l'escena de les vomiteres, tot i que agradarà molt a un cert sector, sembla extreta d'una altra peli i ficada aquí per acontentar a tothom.

HARRY POTTER I LES RELÍQUIES DE LA MORT (2), de David Yates. Una de les millors pel·lícules de la sèrie, amb permís de "Harry Potter i el presoner d'Azkabán" (la que va dirigir Alfonso Cuarón). En aquest cas tenim una continuació -estètica i formal- del darrer capítol, però més inquietant i interessant. La trama argumental (no cal oblidar que ens trobem en el desenllaç) ajuda, encara que tot sembla lligar millor i amb menys punts morts o "confosos" com en d'altres episodis d'aquesta franquícia. Una franquícia, que sigui dit de pas, ha revitalitzat el cinema infantil-juvenil en els últims deu anys, dotant-lo de gran producció i cuidant tots els aspectes tècnics. En aquest sentit val a dir que la direcció artística de la sèrie ha estat sempre brillant, a part de que és un autèntic plaer veure a tantes generacions d'actors britànics junts en un mateix projecte.

Liquidación x Derribo torna al Teatre del Raval

2011-08-24T12:36:00.001+02:00

Ja estem a la segona fase de la Mostra de Teatre de Barcelona V2.0. Per tant, el diumenge 28 d'agost, a les 19h, podeu venir a veure "GENOMA. La venganza de los clones" al Teatre del Raval (C/ Sant Antoni Abat, 12. Metro: Sant Antoni). Segons el mecanisme de la Mostra, que consta de quatre fases, passarem a la tercera gràcies a la votació del públic i també gràcies al bonus que ens dóna tenir força públic. Us hi esperem! Passareu una bona estona, això segur!

Records capverdians

2011-08-20T02:05:00.001+02:00

Que difícil definir un viatge, una experiència que dura el que duren les hores que estàs allà. Sí, és cert que queden els records, o les fotografies, però allò que sents en el lloc ja no es repeteix. Tornem a casa i tot s'esvaeix, com els edificis que s'ensorraven a la memòria del personatge principal d'"Inception". Mirem de retenir alguna cosa... i l'expliquem mil cops... per tal que almenys en quedi el record de l'explicació, com acostuma a passar amb els somnis. Avui us faré només quatre impressions de Cap Verd (Cabo Verde, com diuen ells). Potser alguna altra vegada us explico alguna cosa inventada, fruit ja de l'oblit o d'un record que es va deformar amb el mini-jetlag.

Cap Verd és, per a mi, platja verge (que no vol dir solitària), "no estres" i gent humil, però orgullosa de ser-ho. Santa Maria -la població on estàvem a l'illa de Sal- tindrà sempre el record del primer dia: hotels a mig fer, busos turístics abandonats en solars immensos i de gran potencial per a "depredadors immobiliaris", cases despintades, carrers quasi buits durant el matí... però portes obertes, nens jugant per tot arreu, bullici i festa quan els sol marxa... i gossos -molts gossos- sense cadena, sempre mendicant per bars i restaurants (sí, sí... a dins dels restaurants). La gent, feliç i despreocupada. Crec que l'anècdota de que en un restaurant vam esperar una hora el primer plat i tres quarts d'hora el segon és ja un clàssic d'aquest viatge.

Cap Verd també és olor de peix. Els pescadors que tallaven el peix directament al moll, tot i l'avís de no fer-ho, és també un clàssic de l'esperit del "tant se m'enfot" que fa als "capverdians" una gent especial, relaxada i, en certa forma, molt liberal. Allà un home pot tenir vàries dones, però no vol dir que s'hi casin (els joves es casen molt poc) sinó que reparteixen la llavor per allà on passen... tot i que després se n'han d'ocupar "més o menys". Les dones, per la seva banda, són mares a molt curta edat, però això no les fa desgraciades sinó fortes i decidides. Vam topar amb una guia que ens explicava, amb cara d'enorme felicitat, com va passar de la seva parella i va preferir criar ella sola al seu fill. També ens deia que de petita havia de caminar quatre hores per anar al col·legi i quatre per tornar... però ara sap quatre o cinc idiomes, entre els que està l'espanyol, que va aprendre de treballar amb un cuiner de Málaga... em sembla recordar.

Crec, però, que el record més brutal va ser pujar al volcà "Pico do Fogo", un volcà en actiu que l'any 93 va tenir un erupció considerable. Vam poder trepitjar sense problemes la lava d'aquell moment, ara solidificada i gens protegida ("os podeis llevar los trozos que queráis", deia la guia tota despreocupada. "Si para eso está"). Just al costat d'aquest riu de lava solidificat hi ha un poble. Un poble que sempre ha estat allà i que desafia al volcà, encara viu i caldejat per sota. Curiosament, els nens i nenes del poble -tot i ser negres, com la majoria de la població de les illes- són rossos i tenen els ulls clars. Quan ens ho deien sonava més a llegenda que a veritat, com si fos la història del "Pueblo de los malditos"... però quan arribes a dalt t'adones que és cert. Ara bé, la sensació de sorpresa queda superada per la pobresa en que viu aquesta gent, vestits amb abrics i xancletes, com a mostra de la variabilitat climàtica de l'illa de Fogo. De seguida et surten al pas de l'autocar per vendre mercaderies que després vam sospitar... sortien del mateix vehicle. Aquí les cares no eren alegres. Suposo que el fred i la por tornen els caràcters més eixuts. Vaja, com la gent de camp... que és el que realment són (fan vi i cultiven diverses classes de fruita) tot i que en lloc de plantar a la terra ho han de fer entre rocs i rebuig volcànic.

Cap Verd és ja un record d'un occidental de classe mitja que torna a seure en el sofà de casa veient la tele de plasma, però espero que el record no em faci oblidar que la vida... igual que tantes altres coses... com més simple, senzilla i sincera, millor.

¿Qui d'aquests ha anat a rebre el Papa?

2011-08-19T00:38:00.002+02:00

El fenomen "fan" és una cosa que sempre se m'ha escapat. No he estat mai fan de ningú ni he tingut ídols als que admirar, tot i que sí que hi ha personatges que m'interessen i que he seguit amb més interès que d'altres. Però no... no he entès mai els crits, els plors, la desesperació per veure a la persona que tant admires... ni tampoc entenc els desmais i aquesta mena de possessions que fan perdre el senderi. Potser tots hem de patir algun cop o un altre de les nostres vides aquest fenomen, però com que jo tinc les fases intercanviades igual em faig fanàtic d'un grup de rock quan ja estigui en el Casal d'Avis (no com a director sinó com a usuari). I el que més em sorprèn de tot és que un Papa sigui rebut amb aquesta efervescència juvenil. No, realment no puc entendre que una de les fotos que trobareu més avall correspongui a l'arribada d'un senyor de 84 anys amb un pensament força arcaic i unes idees molt i molt allunyades del que pensa la majoria del jovent "mundial". Si és que en el fons només cal pensar en que "fan" ve de fanàtic, oi?

BEGINNERS. La comèdia de l'estiu

2011-08-12T14:48:00.002+02:00

Me la volia reservar per un "tast cinèfil", però com que no sé quan acumularé tres o quatre pel·lícules per comentar (l'estiu està essent poc interessant cinematogràficament parlant) no he volgut deixar escapar la oportunitat. I és que aquesta vegada sí serveix la recomanació. Enmig d'un panorama desolador, què millor que una bona comèdia, intel·ligent i sensible. Sí, és cert que a cops és més trista que alegre... però en el fons és una pel·lícula que no defrauda. Feu-me cas, aneu-hi sense prejudicis, i ja ho veureu.

La comèdia és un gènere que m’encanta, però crec que és un gènere tan devaluat i tan mal entès que dels últims 20 anys en podria salvar poquíssimes. La majoria de públic creu que les comèdies són sinònim de “Los padres de ella”, “Algo pasa con Mary” o “Resacón en las Vegas”, per no citar el reguitzell de cintes d’un reguitzell d’actors especialitzats: Jim Carrey, Jason Biggs, Adam Sandler, Rob Schneider, Ben Stiller, Steve Carrel, Martin Lawrence, Eddie Murphy, etc. També tenim directors estrella com els germans Farrelly o Judd Apatow (Woody Allen ha jugat sempre en una lliga a part), així com les inevitables i infumables comèdies romàntiques de torn, on hi ha estrelles absolutament especialitzades com ara Jennifer Aniston, i anteriorment Meg Ryan o Sandra Bullock. Em sembla bé que existeixi aquesta comèdia més frívola o alimentària, ja que sempre ha existit, però trobo a faltar directors que es prenguin el gènere seriosament... i és que deixar la pel·lícula en mans del còmic de torn, si no ets Charles Chaplin o similar, sempre és perillós. Les millors comèdies de la història han tingut grans directors al darrera; directors que a vegades explicaven coses molt sèries (“El gran dictador”, “To be or not to be”, “El apartamento”, “Dos en la carretera”, “Mash”, etc.) però amb un somriure, agredolç o no.

No diré que Beginners sigui cap gran pel·lícula, però sí és una mostra prou digna de comèdia romàntica ben entesa, tal com ja ho va ser l’any passat “500 days of Summer”. Defuig les tonteries habituals del subgènere i es belluga més per la frontera del cinema “indie”, aportant frescura, originalitat i un anti-romanticisme que últimament es porta molt. A part, la química entre Melanie Laurent i Ewam McGregor és formidable, així com la creïble i sensible interpretació de Christopher Plummer com a gay de més de 80 (ja són moltes les veus que li auguren una justa nominació com a secundari). I sí... no m’oblido del gos, que no sé com es diu... però que fa un paper molt i molt destacat. No us la perdeu...

Williams al segle XXI

2011-08-11T21:05:00.001+02:00

Des de fa temps, quan em pregunten pels meus autors teatrals preferits sempre dic Shakespeare, Chéjov i Williams. És jugar sobre segur, ho sé. En general són també els autors preferits a les classes d'interpretació (amb l'afegit de Lorca) ja que són els que millor definien personatges i situacions. Però aguanten el pas del temps tant com ens han volgut fer creure? Els dos Williams vistos aquest any (la "gata" del Lliure i el "tramvia" de Mario Gas) m'han fet pensar, o repensar, sobre el tema.

Shakespeare aguanta, amb tota seguretat, tot el que li caigui al damunt. Ha resistit modes, clixés, avantguardes i postmodernitats. Chéjov ha aconseguit que resistissin els seus temes i els seus personatges, tot i la impossibilitat de descontextualitzar els seus textos... Però què passa amb Tennessee Williams? Té sentit veure les seves obres avui en dia amb ulls del segle XXI? No sé... Després de donar-hi voltes, penso que els personatges de Williams es movien sempre per la corda fluixa de la moral; eren éssers inadaptats, tocats sovint per la bogeria o la fantasia de poder viure en un món paral·lel, infinitament millor que el que els hi tocava en sort. Això s'entenia pel context de l'època, on aquests personatges topaven amb la repressió sexual i moral de l'època, així com amb la materialització del desitjat somni americà. Però s'entenen igual aquests personatges fora d'un retrat d'època molt concret? I si respectem el context original... ens interessen per igual les seves històries?

Ara ja fa uns mesos, Àlex Rigola ens va servir "Gata sobre teulada de zinc". Era una versió atemporal, marcada per l'abstracció i el minimalisme. Una mena de "blues" teatral que reunia moltes de les característiques de Williams però que li restava d'altres de ben importants: l'emoció, la passió, la rauxa. Vaig criticar força aquella versió en el seu moment, tot i que també li reconeixia mèrits i un cert risc. Avui penso que el més em va molestar va ser el no poder connectar amb aquells personatges, patir amb ells, plorar amb ells. Va ser la constatació de que a Williams no li sentaven bé totes les adaptacions, tot i que aquella estigués feta amb gust... i segons molts crítics, amb molt d'encert.

Just el mes passat vaig tenir la oportunitat de veure un altre Williams, concretament "Un tranvía llamado Deseo". En aquesta ocasió, Mario Gas va optar per una versió respectuosa al màxim amb el text original, fins i tot en acotacions i anotacions escenogràfiques. És cert que les projeccions i la il·luminació li donaven un aire més actual, però al sortir algú em comentava que un muntatge com aquell s'hagués pogut veure de forma molt similar uns quaranta o cinquanta anys endarrera. I és clar... en teatre això no té gaire sentit. Si fem les obres una vegada i una altra és perquè, suposadament, hi ha alguna cosa nova a dir o a retocar. Pel que sembla, Gas no ha sabut trobar res massa diferent a l'obra de Williams. Fins i tot no ha sabut acompanyar l'intent de Roberto Álamo de fer un Kowalsky molt més natural... i quasi podríem dir que l'ha deixat a la deriva, com una mena de nàufrag en un muntatge que, més que un muntatge, era un regal a Vicky Peña (absolutament maravellosa com a Blanche Du Bois, un dels personatges femenins més difícils de la història del teatre).

Per tant, esperaré amb anhel la pròxima versió d'un Williams per saber si ha envellit bé, o si realment no he ensopegat amb les versions adequades. Alguna cosa similar em va passar amb Chéjov, del que he vist moltes adaptacions... però molts pocs encerts. Ara bé, val a dir que quan l'encerten el seu teatre segueix essent extraordinari.

La merda com a expressió artística

2011-07-26T00:57:00.001+02:00

Intentaré explicar en aquest post la impressió que em va causar l'últim espectacle de l'italià Romeo Castellucci. Aquest director va seduir a tothom fa un parell de Grecs amb la seva trilogia "Inferno", "Purgatorio" i "Paradiso". Ara, però, ha tornat amb una voluntat clarament provocadora, estirant la corda que existeix entre espectador i creador fins a extrems insospitats. El resultat: alguna deserció de la sala, xiulets aïllats i crits insultants i també molts espectadors posats de peu, aplaudint a rabiar una proposta discutible, però jo crec que necessària. Ja està bé de "piece bien fait". El teatre necessita revulsius, i Castellucci és actualment un dels seus principals executors.

Un home d'uns 70 anys, amb barnús blanc, entra a l'escenari acompanyat de dos figurants. L'asseuen en un sofà blanc i li posen la tele. Tot el mobiliari és blanc: el sofà, la taula, les cadires, el llit, el terra... Tot. Només al fons, ara poc il·luminat, hi veiem un quadre enorme del rostre de Déu. Amb tot això, apareix el fill d'aquest home. Recull les seves coses i està a punt de marxar... però llavors passa el pitjor. El pare es caga. L'home ha de canviar-li els bolquers, netejar el sofà, etc. Quan ja està net, l'home es torna a cagar. Es repeteix l'operació. I l'home hi torna. Una vegada i una altra, com una repetició absurda i exasperant. El fill, atacat dels nervis, i el vell repetint tota l'estona: "Perdó, perdó, perdó..."

Aquesta tremenda escena dura més de la meitat de l'obra. Són 35 o 40 minuts d'incomoditat i nerviosisme per part de l'espectador, que assisteix impotent a una situació desagradable... acompanyada fins i tot per ràfegues "poc aromàtiques" que es van disparant per diferents llocs de la sala. I encara no ha arribat el més impactant. Per a mi, l'espectacle esdevé realment xocant quan apareixen 12 nens a escena i llencen bombes de mà a la cara de Déu. Un bombardeig eixordador. Terrible. Els nens, inclements, mentre el rostre xiuxiueja a cada impacte: "Jesús, Jesús, Jesús..."

Això, juntament amb una tercera part més estètica, és l'espectacle del director italià. Potser no és molt (l'espectacle dura una hora escassa) però és contundent, com una patada a la boca de l'estómag. El mèrit de Castelluci és impactar amb l'hiperrealisme de la primera part, juntament amb la poètica de la segona. Sí, ja ho sé... una poètica polèmica, però necessària. Estem acostumats a un teatre acomodat i acomodatici. Un art que s'adapta a allò que esperàvem veure, allò que volíem i desitjàvem veure. Aquí, en canvi, veiem el que voldríem evitar. Vivim per una estona una realitat molesta que no podrem oblidar mai més... I sí, sé també que hi haurà gent que dirà que això no és teatre, però quan d'aquí uns anys algú em pregunti per espectacles d'aquesta època segurament m'oblidaré de Misantrops i altres coses per l'estil. Del senyor que es cagava literalment a escena, en canvi, no crec que me n'oblidi mai.

D'integració a través de l'art i d'altres experiments

2011-07-17T20:21:00.002+02:00

Juny i juliol estan essent uns mesos molt actius, culturalment parlant. L'atractiva programació del Grec i alguna cita pendent al Liceu han acabat d'organitzar-me un estiu ple de propostes artístiques. A part dels espectacles de Gelabert, Brook i Lauvadant que ja vam comentar, va arribar el peculiar espectacle de dansa de Virgilio Sieni amb no professionals, la inquietant i misteriosa versió operística de "Ariadne et Barbe bleu" i l'aplastant, contundent i polèmica proposta teatral de Romeo Castellucci.

La última tendència dels coreògrafs de contemporani és introduir en els seus espectacles a ballarins no professionals. En ocasions són gent que té experiència en alguna disciplina no comercial (seria el cas dels sardanistes utilitzats per Gelabert a "La muntanya al teu voltant"), a vegades és gent de carrer aficionada al ball que es barreja amb ballarins de veritat (projecte de Luca Silvestrini per a la propera temporada)... i en el cas de Virgilio Sieni es tracta d'un espectacle creat totalment a partir de gent anònima, amb o sense facultats pel ball. Es tracta, en el cas de "Sis descendiments de la creu al voltant de la Rambla", d'un intent d'anar més enllà de la dansa. Podríem dir que estem més en un espectacle d'integració i investigació. Un experiment realment interessant que emocionava.

El que passa és que de seguida et venen preguntes al cap: ¿respon això a una voluntat d'experimentació real? ¿es tracta d'una moda? ¿és una manera d'economitzar els poc rendibles espectacles de dansa? ¿què passarà quan això arribi al teatre? I arribarà... estic segur que arribarà, perquè d'alguna manera ja s'ha fet, i enguany hem pogut veure un exemple ben clar amb la Bernarda Alba vista al Teatre Lliure.

L'òpera "Ariadne et Barbe Bleu", de Paul Dukas, amb una inquietant direcció artística de Claus Guth, ha sorprès realment a tots. Podríem dir que la història de l'esposa que descobreix que les seves cinc antecessores estan tancades en el soterrani de la casa donava per a moltes lectures. Dukas, el compositor, la va fer amb la intenció de parlar de la voluntat alliberadora de la dona enmig d'una societat que la oprimeix (ens hem de situar, és clar, a principis del segle XX).Guth, en canvi, no renuncia a aquesta idea però hi incorpora un imaginari actual que realment ens fa congelar la sang. Només cal dir que la primera escena, amb la projecció d'una casa aparentment normal, remetia clarament a casos com el de l'austríac Joseph Fritzl, que va tancar a la seva pròpia filla al soterrani de casa durant 24 anys. Per tant, ja no només parlem de l'alliberament de la dona sinó també d'una certa involució que ha fet tornar a la societat el pitjor de l'ésser humà. No parlem només de l'heroïna que pintava Dukas, sinó que es fa èmfasi en el monstre que hi ha al darrera... encara que a l'òpera tingui una presència molt minsa.

I arribem per últim al plat fort de la temporada: "Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu". Tot i que... ben pensat, el deixarem per un altre post. Laproposta de Romeo Castellucci no es pot "despatxar" en quatre línies. És tracta d'una proposta massa visceral, arriscada i compromesa que va requerir de mi mateix un dels esforços més grans que he experimentat com a espectador en els últims anys. I això, escatologies a part, sempre és d'agrair.

GENOMA : TORNEM A L'AGOST

2011-07-01T23:05:00.003+02:00

Hem passat a la segona fase de la Mostra de Teatre de Barcelona, que enguany té un nom una mica estrany que mai recordo. La conclusió és que tornarem a representar l'obra, i serà el diumenge 28 d'agost. Esperem que hi pogueu ser, tant per ajudar-nos i acompanyar-nos com per passar una divertida estona. Per anar fent boca i no deixar-vos sense res durant tant de temps, aquí teniu un regalet : fotografies inèdites d'un assaig general o tècnic; és a dir, imatges del que hi ha darrera, sense trampa ni cartró. I sense maquillatge, perruques, pestanyes postisses, pits de goma, algun que altre penis fals, panxes de pega, brillantina, vestuari extravagant, etc.

TEATRE DEL RAVAL - 28 D'AGOST

PRIDE (que vol dir orgull en anglès)

2011-06-28T00:53:00.000+02:00

Estic orgullós de ser gai? No ho sé... Ho estic de ser home? Ho està el meu veí de ser heterosexual? Tampoc ho sé. Hi ha preguntes que costa respondre. Em sento integrat o representat pel col·lectiu homosexual? Home... què voleu que us digui... Un col·lectiu, com la pròpia paraula indica, és un grup de gent que té o fa alguna cosa en comú. Però “una cosa” és suficient per sentir-se integrat o representat en un grup que pot arribar a ser tan heterogeni? Són les preguntes de sempre. Les preguntes que em faig quan aterro en una discoteca gai o quan veig les desfilades del Pride...

Al final penso que més que un col·lectiu som un grup de petits col·lectius que tenen en comú una determinada preferència sexual i lluiten per aconseguir uns drets. Dit això, no m’identifico pas gaire amb molta de la gent que veig desfilar davant meu. No perquè hi tingui res en contra (al contrari) sinó perquè en alguns casos no tinc el cos adequat, la joventut desitjada, la ploma suficient o el pes i el pèl corporal necessaris (en el cas dels “bears”). Jo més aviat estaria en el departament de gais “gafapastas” amb posat pseudo-intel·lectual i ganes de passar el més desapercebut possible. També n’hi ha un bon grapat d’aquests, però el cert és que són molt menys vistosos...

Tot això em fa pensar que a la vida cadascú té el seu lloc, sigui en un ambient o en un altre (jo, en realitat, ocupo en l’ambient gai un lloc similar al que ocupava en l’ambient heterosexual). I aquest lloc que a cadascú li toca en sort , o bé aconsegueix amb esforç i voluntat, pot fer-te sentir orgullós o no... Però l’orgull no és una virtut massa arrelada en mi, i només puc entendre-la quan va lligada al concepte de transparència i visibilitat reals. Una visibilitat que no s’ha de cenyir a les parets d’un local d’ambient, als carrers del Gay Eixample o als límits d’una festa anual, sinó que s’ha d’estendre a la vida quotidiana i de forma permanent. Si d’una cosa puc estar orgullós és de tenir, des de fa anys, l’armari sempre obert. Un armari discret, però obert.

D’altra banda, val a dir que el Pride ha crescut espectacularment a Barcelona en només tres anys. Recordo que fa no massa temps no es deia ni Pride, i la única cosa que fèiem era celebrar el Dia de l’Orgull Gay el dia que tocava (28 de juny) amb una manifestació d’uns pocs centenars de persones, la desplegada de bandera a la plaça Sant Jaume i un ball a la plaça de la Mercè... i més endavant a la plaça Universitat. Ara, en canvi, l’actuació la fa Fangoria o similar, els actes duren una setmana, els assistents a la desfilada es conten per milers i tots els negocis relacionats amb l’ambient intenten promocionar-se tant com poden. La veritat és que la visibilitat s’ha multiplicat per 10... encara que hagi estat a base de talonari, marqueting i promoció.

Sigui com sigui, donava gust veure el diumenge una avinguda Maria Cristina plena a vessar. No sé si estic orgullós o no de mi, de l’ambient i de tot plegat... però sí estic feliç de veure que d’una manera o una altra sortim al carrer tots junts un cop a l’any i protestem pel que no ens agrada. Segurament en els propers anys tindrem encara més i més motius per sortir i plantar cara.

NOTA D’ÚLTIMA HORA: El ple de l’Ajuntament de Badalona va decidir ja fa dies que avui lluiria en el seu balcó la bandera gai. Avui, però, em diuen que la bandera no s’ha penjat. I és que fa cosa d’uns quinze dies el PP més radical es feia amb l’alcaldia de la ciutat. Comencem malament. Corren mals auguris. Sembla que algú ens vol arrencar les plomes...

GELABERT, BROOK i LAUVADANT

2011-06-25T19:03:00.000+02:00

En els últims 8 dies he vist tres propostes de tres creadors en majúscula. El Grec ha començat i se m'han concentrat les cites, ja fossin de dansa, òpera (teatralitzada) o teatre d'estil més clàssic. Cesc Gelabert, Peter Brook i Georges Lauvadant n'han estat els culpables. Aquí van les meves impressions.

El dia abans del començament del Grec em van caure a les mans dues entrades per anar a veure l'assaig general de l'espectacle "La muntanya al teu voltant", que ha estat l'encarregat d'inaugurar aquesta edició. Tenia poques hores de marge però em vaig organitzar i vaig tenir la gran sort de veure un espectacle que no esperava, i que em va sorprendre... i en algun moment fins i tot emocionar. La gran culpa d'aquesta emoció la té un quart creador que no he anomenat i que es diu Carles Santos, compositor de la música que Gelabert ha utilitzat per muntar les seves magnífiques coreografies de desestructuració sardanística. Tot plegat, un espectacle preciós, i delicat, que convido a que veieu si és que es torna a repetir. Tant de bo que sigui així!

Uns dies després tocava el torn a Peter Brook i la seva visió de "La flauta màgica". En aquest cas les entrades eren comprades amb molts de temps, ja que sempre que Brook apareix per casa nostra hi ha bufetades per anar-lo a veure. Jo haig de reconèixer que no havia vist mai cap muntatge seu en directe, i el cert és que va semblar d'una gran delicadesa... però potser no del tot adequat a l'empresa a la que s'enfrontava. Crec que l'òpera de Mozart té precisament unes característiques que ell ha obviat, creant més aviat una peça de certa trascendència i pes (minimalista, això sí), i no tant aquell divertiment que el compositor austríac va fer per ser representat per al poble i entre el poble.

El tercer en discòrdia ha estat el sempre polèmic Lauvadant, que sembla no trobar o recuperar els encerts que "suposadament" havia tingut en el seus país d'origen. Ara ja fa molt de temps que està afincat entre nosaltres, i podríem dir que el TNC és ja com la seva segona casa. En aquest cas s'enfrontava amb un clàssic francès, "El misantrop", i és just dir que no és un mal muntatge i que la direcció té encerts brillants -la combinació de tradició i modernitat, la utilització de l'espai escènic...- tot i que les interpretacions semblen massa encorsetades i el to de comèdia sembla haver fugit per algun racó de l'escenari que desconec. En aquest sentit, encara em pregunto què és el que va fer Rosa Novell amb el seu personatge. No ho puc ni criticar perquè el cert és que no ho entenc.

PETER FALK (1927 - 2011)

2011-06-25T18:36:00.000+02:00

Hi ha actors que tenen la sort, o la pega, de triomfar de forma majúscula a la televisió, a risc de que les seves carreres cinematogràfiques (en algun cas, de prestigi) quedin pràcticament oblidades. Peter Falk en va ser el cas més paradigmàtic, ja que va estar 35 anys lligat al personatge de l'inspector Colombo, tot i haver estat nominat dues vegades a l'Òscar com a actor secundari. De totes maneres, no ha estat pas l'únic cas ja que el mateix els hi va passar a actrius de gran prestigi com Jany Wyman (Falcon Crest) o Anne Baxter (Hotel), o de més limitades com Angie Dickinson (La mujer policia), Barbara Bel Gedes (Dallas), Joan Collins (Dinastía) o Candice Bergen (Murphy Brown). En el cas dels actors els hi va tocar a grans secundaris, com ara Karl Malden (Las calles de San Francisco), Raymond Burr (Perry Mason) o Larry Hagman (Dallas)... i encara avui segueix passant a molts actors que d'aquí a un temps alguns recordaran més per la televisió que pels seus mèrits en el cinema: Kiefer Sutherland (24), Charlie Sheen (Dos hombres y medio), William Baldwin (30 Rock), Kyra Sedgwick (The closer), Glen Close (Damage), Patricia Arquette (Medium) i molts d'altres.

Però tornant a Peter Falk, val a dir que el seu prestigi i la seva qualitat van anar una mica més enllà del famós detectiu amb gavardina. Just al començar la seva carrera, a principis de la dècada dels seixanta, va aconseguir pels seus dos films les seves primeres i úniques candidatures a l’Òscar. La primera va ser per “El sindicato del crimen” i la segona per “Un gángster para un milagro”, de Frank Capra. Gràcies a això va aconseguir certa notorietat i es va convertir en un secundari de luxe que encaixava molt bé en papers de mafiós o detectiu, però tant en registre seriós com en registre còmic. D’aquesta manera van arribar pel·lícules com “Cuatro gángsters de Chicago”, “La carrera del siglo” o “Un cadàver a los postres”, tot i que el seu gust per un cinema més d’autor i independent va fer que col·laborés en més d’una ocasió amb dos directors de gran personalitat: John Cassavetes (“Maridos” i “Una mujer bajo la influencia”) o Wim Wenders (“Cielo sobre Berlín” i “Tan lejos, tan cerca”). Ja cap al final de la seva carrera vindrien films menys destacats... tot i que cal recordar-lo com l’avi que explica el conte de “La princesa prometida”, una pel·lícula de la que encara avui tothom en guarda un bon record.

Petit tast cinèfil (VI)

2011-06-13T17:13:00.001+02:00

Últimes pel·lícules que he vist. Breu resum, o breu crítica, per si no us les voleu deixar perdre. Hi ha per triar i remenar. Hi ha una pel·lícula danesa carregada de molt bones intencions, un Woody Allen que no es traeix ni s'autoenganya, una d'acció convencional però amb toc "sixtie" i una d'acció amb iconografia renovada i amb ganes d'innovar dins del gènere. Quatre interessants pel·lícules per acabar de passar el mes.

HANNA, de Joe Wright. Aquesta és una pel·lícula d'acció que en mans d'un altre director podria haver estat una mena de "Nikita" d'estar per casa, o un "Bourne" amb protagonista femení. Però en mans de Joe Wright, director de pel·lícules tan diferents com "Orgullo y prejuicio" o "Expiación", esdevé un thriller estilitzat i molt ben planificat que enganxa per la seva força visual, el seu to de conte clàssic i sobretot per les interpretacions plenes de força i magnetisme de tot el repartiment: Saoirse Ronan (encantadora i cruel), Eric Bana, Olivia Williams i Cate Blanchett (superlativa com a bruixa de la funció).

X-MEN PRIMERA GENERACIÓN, de Matthew Vaughn. Engrescadora pel·lícula sobre els orígens de la saga. El màxim encert està, sobretot, en una direcció artística de primer ordre que ens remet als anys seixanta i setanta i que combina perfectament amb el món dels X-Men. A vegades és com si estiguéssim, per estil i també pel seu sentit de l'humor, al davant d'un nou lliurement de la franquícia James Bond... si aquesta mantingués l'estil primigeni, on Sean Connery o Roger Moore lluitaven contra el mal enmig d'un univers kitsch, sofisticat i psicodèlic. Per rematar la feina, l'aparició del nou sex-símbol masculí del moment, un Michael Fassbender que per poca voluntat que hi posi té tots els punts per convertir-se (per talent i per físic) en una de les noves estrelles de Hollywood.

MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen. Partint de la base que les últimes pel·lícules d'Allen fa temps que es basen en una anècdota o en una idea senzilla... estirada al màxim, podríem dir que aquest film d'aire afrancesat en surt força airós. Des d'un punt de partida similar al de "Vicky Cristina Barcelona" (americans de turisme per Europa) ens endinsem aviat en una colla de reflexions molt del director: preferim viure més del passat que del present; mai estem contents amb el que tenim; la recerca de l'amor és constant i inesgotable; la conformitat ens ajuda a seguir endavant, etc. Marion Cotillard, encantadora com sempre. Owen Wilson, el millor Allen dels últims temps.

IN A BETTER WORLD, de Susanne Bier. Pel·lícula danesa guanyadora de l'últim Òscar a millor pel·lícula estrangera, tot i tenir competidores de gran nivell com "Incendies" o "Canino". La veritat és sabia poc del film quan vaig entrar a la sala de cinema, i es per això que em va sorprendre que anés del bulling barrejat hàbilment (o interessadament) amb el tercer món, el pacifisme i altres bones intencions. Moments interessants, interpretacions carregades de veritat... i un to potser massa pedagògic i alliçonador.

Qué "bonito" es Badalona

2011-06-12T16:39:00.002+02:00

La meva relació amb Badalona sempre ha estat especial, fins i tot diria que complicada. I és curiós perquè no sóc persona de tenir relacions complicades; simplement les defujo i ja està. Però és clar, la relació amb la teva ciutat -a l'igual que amb la família- és una relació de la que no en pots fugir per més que vulguis. Badalona és sobretot la infantesa i l'adolescència, i com que aquestes no van ser massa fàcils per a mi és inevitable que en doni part de culpa al marc en el que em va tocar viure-les. A més, sempre he viscut en una barriada (d'aquelles que hi ha de l'autopista cap a amunt) i això ha contribuït a que visqués en carn pròpia la divisió de les dues badalones: una d'històrica, "autèntica" i endogàmica, i una altra de forània, "rebutjada" i encriptada en si mateixa. Viure enmig de les dues és molt complicat, molts més que pertànyer a una o a l'altra. Avui algú vol aprofitar la separació més que desfer-la, i contribuir a fer-la més gran si cal. S'equivoquen d'estratègia i fins i tot d'anàlisi (a les barriades hi ha també actualment força divisions) però han volgut seguir endavant. I tant ho han fet que avui ja governen la ciutat. Badalona té des d'ahir un alcalde del PP, i no crec pas que això afavoreixi en res la meva relació amb ella.

El més preocupant no és que un partit o un altre guanyi les eleccions. El més preocupant és que ho faci amb un discurs populista, enganyós i sobretot xenòfob... i que ningú li pari els peus. Tots tenim una idea més o menys clara del que ha passat a Badalona en els últims anys, ja que desgraciadament no parava de sortir als diaris per assumptes poc edificants. La tasca dels polítics, sobretot la dels ara guanyadors, tampoc en sortia ben parada, ja que en lloc de buscar solucions i buscar un enteniment atiaven el foc fins a aconseguir perillosos incendis. Incendis encara no apagats que ja veurem com s'acaben sufocant. Alguns estem ansiosos per veure com acaba el tema.

De totes formes, no esperava que la ciutat caigués en la provocació i donés 26.890 vots al PP. Uns vots que han estat majoritaris en quasi tots els barris de la ciutat. Això realment provoca reflexió i em fa venir al cap vàries qüestions que se m'amunteguen sense criteri, sense cap filtre ni cap meditació profunda: Vol dir tot això que Badalona és una ciutat xenòfoba? El 48% que no va votar estarà satisfet amb aquest resultat? Els 4.000 vots nuls o en blanc podrien haver fet canviar la situació? Què en pensen els ciutadans romanesos de tot plegat? I què en pensen la resta d'immigrants? Serà una legislatura tranquil·la o sortirem als diaris cada dos per tres? La oposició serà responsable, exaltada o "guerrillera"? Hi haurà moció de censura abans d'un any? Com seran els actes públics en els que aparegui el senyor alcalde?

Em sap greu sentir dir a la meva mare, amb vuitanta anys que porta vivint a la ciutat, que s'avergonyeix de ser badalonina. M'ho diu i me'n vaig a casa trist. Trist i també amb un cert sentiment de culpa i d'irresponsabilitat. I és que una part de mi (una part irreflexiva, és clar) ha deixat Badalona a la seva sort. Una part de mi pensa que potser la ciutat té el que es mereix, el que realment ha volgut... tot i que no sé si 26.890 vots representen a una ciutat de quasi 220.000 habitants. Una part de mi es renta les mans per viure des de fa temps en una altra ciutat. Una part de mi s'alegra de que en el seu DNI posi "va néixer a BARCELONA". L'altra part, però, s'avergonyeix d'haver-ho pensat...

GENOMA a la Mostra de teatre

2011-06-08T00:23:00.000+02:00

La setmana ja ha arribat i el dia ja és a tocar. Liquidación por Derribo participa per segona vegada a la Mostra de Teatre de Barcelona, i també per segona vegada ho fa amb una obra "gamberra", divertida i sense cap mena de complexe. GENOMA és tot això, i molt més. És sobretot un divertiment, i un treball que hem fet des de l'humor i la complicitat. Veniu, jutgeu... però sobretot gaudiu sense prejudicis i deixeu-vos endur pels curiosos personatges de l'obra.

Un cap de setmana molt teatral

2011-05-31T00:56:00.001+02:00

Dos grups amics, Stromboli Teatre i Cia Trípode Teatre, presenten aquest cap de setmana dues obres. Els primers estrenen "Gritos del más allá", del també amic i "clon" Iván F. Mula. L'obra es podrà veure al Teatre Joventut de L'Hospitalet el divendres, a les 21h. L'altre espectacle, en canvi, és una reposició. La veritat és que ja hem pogut veure el "Quién yo" a moltes sales de Barcelona, però ara arriba el moment de poder-la veure també al Porta 4 dissabte a la nit i diumenge en funció doble. Molta merda a tots!!

Indignats

2011-05-28T16:36:00.000+02:00

Ahir al migdia, per casualitat i sense saber què havia passat durant el matí, vaig anar a parar a Plaça Catalunya. No feia molta estona de la càrrega policial, però tot semblava tornar a la normalitat, ràpidament. Es notava una certa crispació, i vaig sentir a parlar d'incautacions... però no esperava veure després per Internet les imatges dels cops de porra i demés. El que sí haig d'admetre és que em vaig sentir una mica turista allà al mig... De la gent que en aquell moment ocupava la plaça no puc dir que m'identifiqués massa amb la seva forma de fer, tot i que pel que fa a objectius comuns hi estic força d'acord. A mi no se m'ocorriria arrancar els parterres de Plaça Catalunya i plantar-hi un hort urbà, amb els seus fems i tot... Ni tampoc em banyaria amb sabó a la font de la plaça... Però el millor de tot aquest moviment és que hi ha alguna cosa que ens apropa a tots. Segurament és la indignació per no tenir una classe política que estigui a l'alçada, o per uns mitjans de comunicació que tot i semblar que donen suport al moviment no deixen d'ocultar informació. A mi, almenys, m'ha costat molt trobar que en les eleccions del passat diumenge hi va haver 389.000 vots nuls (més de 50.000 a Catalunya) i 584.000 vots en blanc (quasi 120.000 a Catalunya). Xifres que caldria analitzar, tant per part dels polítics com dels periodistes. Encara no he trobat una anàlisi prou ferma de tot plegat, i resulta que estem parlant de quasi un milió de persones que va expressar el seu descontentament amb el sistema a les urnes... i això, ja us asseguro jo que no va sortir a cap titular ni a cap subtítol o destacat. La lluita PSOE - PP seguia essent el més important. Si una de les coses que es persegueix és acabar amb el bipartidisme... ho veig realment fotut.

Coses que em van dir ara fa uns dies...

2011-05-28T11:10:00.001+02:00

La Villarroel segueix amb la seva programació particular, apostant per autors contemporanis, directors més o menys novells i temes actuals, expresats gairebé sempre amb interpretacions desinvoltes, fresques i gens convencionals ni acadèmiques. Hem pogut veure en els darrers anys obres escrites i dirigides (o bé només escrites, o bé només dirigides) per Carol López, hem vist vàries creacions de Daulte o Jordi Casanovas o Albert Espinosa, hem gaudit de "La función por hacer" (triumfadora dels Max i exemple d'aquest nou tipus de teatre... gairebé a l'argentina), etc, etc, etc. I ara tenim un dels espectacles de més èxit del Grec 2010, "Coses que dèiem avui", del nord-americà Neil LaBute. Una peça imprescindible produïda per la Sala Beckett.

Aquest espectacle, dirigit molt hàbilment per Julio Manrique, és la segona incursió d'aquest actor-director en l'univers de Neil LaBute després de "La forma de les coses". I es pot dir que el director català li té la mesura presa a aquest autor i director cinematogràfic. Per començar, val a dir que "Coses que dèim avui" aposta per una disposició escenogràfica arriscada i aparentment incòmoda, tot i que Manrique li treu un partit que juga al seu favor i que acaba donant a les tres escenes de l'obra una aparença de pla seqüència... o de quadre d'Edward Hooper.

L'altre gran encert de Manrique és la direcció dels actors. Com sempre, aposta per gent del seu equip i l'encerta de ple. Cristina Genebat, Mireia Aixalà o el magnífic Oriol Guinart ofereixen grans interpretacions, acompanyats per Xavier Ricart i Ernest Villegas (ambdós magnífics) i també Norbert Martínez o Andrew Tarbet. Excepte en algun monòleg aïllat, cal dir que la interpretació traspua veritat, credibilitat. Marca de la casa que esperem que no es perdi en cap muntatge posterior.

L'últim gran encert, però, no cal atribuir-lo a Manrique, sinó a LaBute. I és que el text és d'una senzillesa aparent, però d'una gran eficàcia i transfons. Feia anys que a l'encendre's les llums de la sala no veia a la gent comentant, durant minuts, el que acabava de veure. Hi ha personatges, situacions i fins i tot frases que costen d'oblidar. En la millor tradició del teatre nord-americà (o anglosaxó), LaBute sap sorprendre, i crear espectacle encara que sigui amb elements molt petits, quasi invisibles.

GENOMA. Estrena oficial i Mostra de Teatre

2011-05-21T01:01:00.004+02:00

"GENOMA. La venganza de los clones" ja ha arribat a aquell punt en que pot ser presentada en societat. I concretament, tenim dues dates abans de l'estiu. La primera, aquest diumenge, i la segona al juny. En aquest nou espectacle podreu riure de la manipulació genètica, i també conviure amb personatges tan variats com un doctor boig, un assistent amb secret, un parell de transexuals, un parell de clons i un matrimoni de dretes. No hi falteu. Liquidación por Derribo us hi espera!

Centre Catòlic de l'Hospitalet

Rambla Just Oliveras, 34

Diumenge, 22 de maig, 18h

Teatre del Raval

Sant Antoni Abat, 12

Dissabte, 11 de juny, 21h

Els cartells que no veiem (XXV)

2011-04-28T12:25:00.002+02:00

Tot i que els nous lectors del blog no ho puguin entendre... aquesta secció és un clàssic. Va començar com a recull de cartells curiosos que havia trobat per Internet, però finalment ha esdevingut un seguici (a vegades exhaustiu... i a vegades no) sobre les versions dels cartells a altres països. Ho hem agrupat per directors (Woody Allen ha tingut diversos posts), per actors, per pel·lícules concretes o per esdeveniments especials. Aquest cop ho dediquem als cartells que han estat novetat els últims mesos, sobretot pel tema Òscars. Ara que totes aquestes pel·lícules han passat pels cinemes descobrirem cartells que no es van veure a casa nostra, i que sí han servit per publicitar la pel·lícula en altres mitjans o bé a l'estranger. La millor proposta (per estètica i creativitat) segueix essent la de "Black swan". I comentar també que la primera versió que posem de "The king's speech" és molt millor que la línia de comercialització que després es va seguir a quasi tot el món (el segon que proposem pertany precisament a aquesta línia, tot i que no és exactament el que vam veure a les nostres sales).

FELIÇ DIA DEL LLIBRE

2011-04-23T01:27:00.001+02:00

Avui agafaré una idea prestada, i és que fa uns dies vaig rebre el correu d'algú que -molt encertadament- volia felicitar-me el Dia del Llibre amb unes paraules de Lorca. Vaig trobar tan bonic aquest discurs del poeta davant de la gent del seu poble el dia de la inauguració d'una biblioteca, que no he pogut estar-me'n de reproduir el text per a tots vosaltres. Crec que Lorca era un escriptor que tenia sempre la paraula justa, i aquesta paraula quasi sempre era profunda, contundent, incendiària, valuosíssima. Si no se l'haguessin carregat a l'edat de 38 anys, avui seríem rics en paraules i segurament en cultura. En canvi, ens van deixar orfes... i així ens ha anat!

Discurs de Federico García Lorca al poble de Fuente Vaqueros (Granada), el setembre de 1931.

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí.

Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza, que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales, que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio del Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita... y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Aquí tenéis una palabra mágica que equivale a decir “amor, amor”, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras.

Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita, y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: “¡Enviadme libros, muchos libros para que mi alma no muera!”. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, pero la agonia del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: “Cultura”, porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz.

Mascagni, Gardènies... i altres flors exquisides

2011-04-22T12:41:00.004+02:00

Aquest mes d’abril ha estat fructífer pel que fa a encerts artístics. I dic això perquè la satisfacció de veure una pel·lícula o una obra de teatre és proporcional a la tria prèvia que se’n faci. La oferta és àmplia i variada, i un ha de saber quin són els seus gustos, pensar en el que li poden oferir i imaginar si li interessarà aquella proposta... És cert que moltes vegades la satisfacció més gran ve quan et sorprenen, quan et donen més del que esperaves o quan surts mitjanament satisfet d’un espectacle del que no esperaves res. Ara bé, degut als preus (7,50€ per una entrada de cinema), a la manca de temps i –repeteixo- a la variada gamma de propostes, un es veu forçat a seleccionar... sempre segons un interès estudiat i meditat. En part, enyoro els temps en que gràcies a un carnet de premsa ho veia quasi tot; suposo que és una deformació professional... però, de moment, em conformo amb les meves petites seleccions i estic content quan no em defrauden.

Va començar el mes amb dues òperes. Dues pel preu d’una... tot i que això no és novetat perquè “Cavalleria Rusticana” i “Pagliacci” sempre es representen unides, com a mostra del verisme més dramàtic i contundent. També pot ser com a mostra de dos temes molt similars: trios amorosos que desemboquen en gelosia... i mort. La direcció artística corria a càrrec de Lilliana Cavani, directora de cinema italià que va donar títols interessants com “Portero de noche” i d’altres de mediocres com “Francesco”, amb un jove Mickey Rourke. La producció és impecable, però en el cas de “Cavalleria...” és massa correcta, massa de postal. Costa fugir del costumisme i de la imatge folclòrica a la que ens aboca la trama, però la música és tan potent (una de les meves preferides) que bé podia haver fet volar una mica més la imaginació dels implicats.

“Pagliacci” ha donat més joc... Ambientada en una època diferent a la que va ser escrita, i amb un joc escènic vistós i original (sobretot en la part de la representació), ha connectat amb el públic i ha tornat a demostrar que el seu dramatisme funciona, que l’ària de final del primer acte fa emocionar al més escèptic (Ridi pagliacci...) i que el final et deixa l’ànima glaçada: “La commedia è finitta!”. Quasi tant com a Cavalleria, on el crit esfereïdor d’un membre del cor (i dic crit, perquè és parlat i no cantat) també ens posa la pell de gallina: “Hanno ammazzato compare Turiddu! Hanno ammazzato compare Turiddu!”.

Va avançar el mes, i el Lliure ens van regalar dos dies de “Gardenia”, un espectacle en el que dos directors provinents del món de la dansa contemporània més que del teatre han reunit a nou transformistes i transexuals de més de 60 anys. Gent real, gent que reviu coses que van ser reals, que potser són reals... Gent que ens aporta un cabaret diferent, gairebé disseccionat, esquarterat i nu. Un cabaret del que veiem més l’ànima que el resultat. Un cabaret que convida a pensar en la gent que el fa. Total, un espectacle que va entusiasmar per la seva originalitat i sobretot per la seva veritat. Realment brillant el moment en que nou senyors amb aspecte de pares o avis respectables es transformen en magnífiques senyores davant dels nostres ulls, sense artificis, sense trucs... només amb un tempo pausat, amb un joc de repeticions tan real com la vida mateixa.

I finalment, el cinema. Volia veure “El mundo según Barney” (encara la tinc pendent, però aviat ho resoldré) tot i que no va poder ser, i en el seu lloc va caure “Incendies”. Aquesta pel·lícula canadenca –finalista a l’Òscar com a millor film estranger- ja estava a la meva tria prèvia, i el cert és que no va decebre gens. Basada en una obra teatral de l’aplaudit Wajdi Mouawad, i adaptada per Denis Villeneuve, és un clar exemple de com transportar la tragèdia grega als nostres dies i a escenaris propers i reconeguts per tots... encara que en el film no s’anomeni cap país, ni cap guerra. Un altre crit esfereïdor, però extret amb sordina i gairebé de puntetes. Un film terrible sobre les guerres que, a més, he acabat d’arrodonir amb la lectura d’un conte meravellós, cruel, terrible: “Manuscrito encontrado en el olvido”, d’Alberto Méndez (conte recollit en el llibre “Los girasoles ciegos”).

Els cartells que no veiem (XXIV)

2011-04-17T01:06:00.001+02:00

Què és un teaser? Bé, en cinema s'anomena "teaser" al cartell o petit trailer que anuncia la pel·lícula, però donant molt poca informació d'ella. En el cas dels cartells, el teaser acostuma a ser una mena de promoció o un assaig del que serà el cartell oficial. En aquesta ocasió us presento les primeres proves per al cartell de "La piel que habito", la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, que s'estrenarà al setembre però que competirà el mes que ve a Cannes. Veureu que el primer és el millor, i també l'oficial... segons la productora El Deseo.

Tornem a Porta 4... amb més "contes"

2011-03-31T21:35:00.002+02:00

Liquidación por Derribo torna a la càrrega. Després de les funcions de novembre i desembre, hem ressucitat als dos personatges de "Yo no sé cuentos alegres" i ens els hem endut de nou a Porta 4, una sala que va començar amb nosaltres una temporada de programació continuada... i que ara és una de les més actives dins del circuit "off". Si veniu, tornareu a trobar a aquestes dues persones que es coneixen un dia de tormenta i que passen tota una nit explicant-se la vida damunt d'una teulada, incomunicats... i també forçats a comunicar-se l'un amb l'altre.

Diumenge 3 d'abril - 20h

Diumenge 10 d'abril - 20h

Diumenge 17 d'abril - 20h

Diumenge 24 d'abril - 20h

Espai Porta 4

C/ Església, 4-6 Local 6

Metro: L3 Fontana / L4 Joanic

Downton "interruptus" Abbey

2011-03-31T21:05:00.001+02:00

La televisió -més que el cinema- està vivint una edat d'or pel que fa a les sèries de ficció. Ara bé, aquest fenomen també va acompanyat de la mala gestió que en fan les nostres cadenes. Estic fart de que canviïn les sèries de dia, d'hora, i de cadena. Estic fart que les utilitzin com a contraprogramació. Estic fart de què m'obliguin a comprar-les per temporades o a veure-les a l'ordinador, on no sempre es troba una qualitat de visionat que acompanyi a la qualitat de la sèrie. A més, el que ha fet Antena 3 amb "Downton Abbey" ha estat una mica penós, tot i que previsible: ara et dono dos capítols, ara te'n dono un, ara no t’asseguro què faré la setmana vinent, ara començo vint-i-cinc minuts més tard de l’hora prevista, ara et col·loco anuncis enmig del resum previ (a menys de dos minuts d’haver començat l’emissió)... Patètic. La veritat és que a vegades, per més que es vulgui, no es pot estar a l’alçada de les circumstàncies...

Abans de començar la lloança d'aquesta petita obra mestra que és "Downton Abbey", haig de reconèixer i confessar que em vaig criar -a l'igual que tots els de la meva generació- amb les sèries angleses. HBO encara no existia, i la BBC ens nodria amb sèries mítiques i perfectament executades: "Yo, Claudio", "Retorno a Brideshead", "Arriba y abajo", etc. És cert que algunes d'elles ja queden antiquades i superades, però calia tornar a recuperar aquell esperit i fer alguna cosa gran, amb pressupost de cinema, amb guions i repartiment de primera, i amb un espectacle visual que s'adaptés al gust actual i a les tècniques més acurades. I és que és un goig veure com es planifica i com s'enquadra en aquesta sèrie...

De totes formes, un dels grans encerts de la sèrie és la seva estructura narrativa. No és que sigui original però sí molt ben executada. Com en tantes d'altres sèries (però no tant en les d'aquest estil) es fan servir diversos fils argumentals durant l'episodi. El més novedós és que no hi ha un de més important i uns altres de secundaris, almenys a simple vista, fet que provoca un interès per a qualsevol de les trames. A més, la forma de passar d'una a l'altra està lligat amb de tal manera que moltes vegades pràcticament no ens adonem, potser perquè en ocasions conflueixen dues trames i es converteixen en una de sola, potser perquè la separació dels dos móns (amos i criats) ens acosta o separa d'un argument, segons convingui.

Esperem que Antena3 deixi veure en condicions els dos episodis que queden de la primera temporada, i es comporti una mica millor amb la segona, que ja ha comprat. De totes maneres, ho dubto. Segurament, i degut a l'èxit, serà encara pitjor... i més nefast.

Petit tast cinèfil (V)

2011-03-30T00:43:00.002+02:00

Seguim amb la ració de crítiques habitual. En aquesta ocasió, tres pel·lícules protagonitzades per dones... tot i que no són forçosament "pel·lícules de dones", tal i com es deia abans. Són pel·lícules de gèneres, i fins i tot d'intencions, molt diferents. Tenim, per tant, una comèdia, una de terror psicològic i un drama amb missatge. Que cadascú agafi la que més li agradi...

NUNCA ME ABANDONES, de Mark Romanek. Aquesta és la que porta missatge implícit, i el cert és que la història (i segurament la novel·la en la que es basa) no està gens malament... Tracta de la relació triangular entre uns clons. Sí, sí... ho heu sentit bé, uns clons; uns personatges que van ser creats com a còpies d'altres amb una obscura intenció. Ara bé, no us penseu que tot és tan entretingut com aquest resum prometedor. La pel·lícula s'acaba fent pesada, potser per la previsibilitat de tot plegat, potser per la fredor en que s'explica tot, potser per unes ínfules que no porten enlloc. Tot i així, els actors -amb Carey Mulligan al capdavant- estan realment molt bé.

CISNE NEGRO, d'Arren Aronofsky. Aquest director fa una mica de mandra, a vegades. A l’igual que Nollan, Boyle, i en menor mesura Fincher, és un apassionat de l’excés, de la provocació i d’una “falsa” modernitat que l’acaba traint. Tot i això, val a dir que “Black swan” és la seva millor pel·lícula. I per ser justos, una de les grans pel·lícules d’aquest any. I no és només per la prodigiosa interpretació de Natalie Portman, o de la resta del magnífic cast, sinó perquè està molt ben dirigida i pensada. Suposo que se li poden trobar defectes d’excés, però la seva visió és tan excitant i trepidant que és difícil no deixar-te arrossegar pel fenomen. Per cert, que bona és Barbara Hershey, i que sexy trobo a Vincent Cassel...

LOS CHICOS ESTÁN BIEN, de Lisa Cholodenko. Heus aquí una comèdia que cau bé, que passa bé. Una comèdia que es consumeix amb avidesa i que s’oblida també amb una certa celeritat. No saps molt bé què falla, o potser no falla res, però val a dir que els riscos que no corre li acaben passant factura. I és que si les protagonistes enlloc de ser lesbianes haguessin estat una parella heterosexual això hauria estat editat directament en DVD. Per tant, sí cal admirar el mèrit de subvertir una mica la trama convencional, però també cal reclamar una mica més de realisme, i valentia, a l’hora de tractar un tema com aquest. El final, a més, resulta moralitzador i cruel amb un dels personatges... que ara no revelarem.

Obertura infinita d'un caramel en un concert

2011-03-25T01:19:00.000+01:00

Sala petita del Palau de la Música. Tarda del dia 25 de març. Prova eliminatòria del Concurs Internacional Maria Canals de Piano. Jo i diversos grups de gent gran dels Casals de Barcelona envaïm l'espai. És el primer any que el certamen obre les portes (gratuïtament) a aquest sector de públic. Són gent gran, molts d'ells d'aspecte inofensiu i encantador. Tot i així, els de la organització ens miren amb desconfiança... Potser sospiten que portem armes de destrucció acústica. I tindrien raó... Les dues hores que segueixen a aquella entrada seran dramàtiques i posaran de manifest que les armes SÍ existien: caramels, pastilles Juanola, xocolatines de paper metal·litzat, mòbils, etc. Aquesta és la crònica d'un desastre anunciat...

Uns dies abans d'anar al concert la organització havia enviat uns fulls amb recomanacions clares i contundents: apagueu els mòbils, no sortiu entre pianista i pianista, respecteu les actuacions, etc. Són proves eliminatòries, és un concurs, i els artistes (vinguts d’arreu del món) es juguen mesos i mesos de preparació. Però aiii... desconeixen el paper subversiu d’alguns elements d’aquest sector de la societat. Entre la gent gran, igual que entre la gent d’altres edats, sempre hi ha elements discordants, persones rebels, antisistema i obsessionades per una societat global, lliure de prohibicions, advertències o simples recomanacions. Potser no són molts, però es fan sentir!!

Abans de començar el concert ja hi va haver un detall que indicava que la cosa no aniria bé. Comença a circular un rumor entre les files: hauríeu d’apagar els mòbils! Confesso que és un rumor que fem circular els acompanyants... De seguida, una senyora de darrera meu comença a fer moviments estranys, neguitosos i desacompassats... Intuïm que passa alguna cosa. Abans de poder-li dir res, s’aixeca i (A GRITO PELAOOO) li diu a algú de vàries files més enrere: “A veure si me l’apagues, que jo no sé com va”. Ens queda un dubte: quants seran els que no han sabut apagar el mòbil?

Pssstttt!!! Comença el concert... i de seguida tenim resposta a la nostra pregunta. Encara no ha acabat el primer concursant que ja han sonat tres mòbils. Jo i la resta de dinamitzadors ens enfonsem una mica a la butaca. De totes maneres... pensem que igual ja ha passat el pitjor i que potser només hem ajudat a carregar-nos UN participant. Però... ai, la nostra innocència és infinita! Ens oblidàvem que als deu minuts de començar qualsevol actuació –de qualsevol tipus i a qualsevol lloc- es produeix un símptoma claríssim i molt comú: la sequedat de boca. Llavors entra aquell impuls irrefrenable de remenar a la bossa, treure’n una bossa més petita –de plàstic, i si pot ser, de celofan... que fa més soroll- , extreure’n caramels o similars i procedir a una simfonia a part, independent i d’autors majoritàriament anònims (no són socis de l’SGAE).

Algú ha provat de desembolicar un caramel a casa seva? Quant temps es necessita? Quatre segons com a màxim? Doncs bé... jo us puc dir que hi ha una senyora en aquest món que aconsegueix fer-ho sincronitzadament amb una peça de Chopin... de més de deu minuts. Per no parlar d’aquella altra que sap seguir un tema de Beethoven amb la percussió... d’una capseta de pastilles JUANOLA!!!! (Algú ha provat de remenar una capsa d’aquestes en un espai silenciós? És com un míssil Tomahoe caient damunt d’un camp de conreu al sud d’Afganistan.)

Caramels diversos amb els seus variats embolcalls, comentaris “en veu ALTA”, bosses de plàstic que contenen coses diverses, misterioses i possiblement imprescindibles per seguir un concert... Això és amb el que ens trobem. No cal dir que a aquestes alçades de la tarda, els acompanyants ja estem amagats a sota de la nostra butaca. Ara bé... els pianistes han aguantat molt bé, i això ens fa sospitar que ja havien fet proves d’entrenament en els seus respectius països, amb un grup entrenat de desembolicadors de caramels que actuava paral·lelament durant els seus assajos generals. Segur que ha de ser així, perquè si no seria impossible d’entendre...

Finalment abandonem la sala amb una altra pregunta en els nostre caps: ens convidaran l'any que ve?

ELIZABETH TAYLOR (1932- 2011)

2011-03-24T01:40:00.002+01:00

Tenir els ulls de color violeta deu ser una cosa que et marca de per vida. Si a sobre van acompanyats d'un rostre bonic i una certa desimboltura davant la càmera, el cinema pot ser una bona plataforma de llançament. El pare d'Elizabeth Rosemond Taylor ho va saber de seguida, i abans que la seva filla fos una adolescent ja la tenia ficada enmig de l'huracà de Hollywood. Gràcies a ell, un cavall ("National Velvet") i un gos més famós que ella mateixa ("El coraje de Lassie") la nena es va convertir en estrella prometedora. La seva llarga carrera només acabava de començar.

Un dels grans mèrits de la Taylor és haver estat present en moltes de les etapes més brillants de Hollywood. Ella va participar en el cinema més comercial i carrincló dels quaranta, per passar després a protagonitzar alguns dels grans èxits dels cinquanta ("Un lugar en el sol", "Gigante", "La gata sobre el tejado de zinc", "De repente el último verano"), la superproducció més calamitosa de tots els temps ("Cleopatra"), títols transgressors del nou cinema dels seixanta ("¿Quién teme a Virgina Woolf?, "Reflefos en un ojo dorado") i algunes pel·lícules alimentàries i innecessàries dels setanta. A partir del 1980 inicia la seva retirada del cinema amb un argument d'Agatha Christie, tot i que tornaria a la gran pantalla en un parell d'ocasions més. Una d'elles, precisament, per ser la sogra de John Goodman a "Los Picapiedra"... Un final poc afortunat.

Elizabeth Taylor, però, no serà recordada només per les seves pel·lícules ni per les seves meritòries interpretacions, sinó per molt motius extracinematogràfics. Per tant, hi ha la Taylor que col·leccionava matrimonis, la Taylor que robava marits a les seves amigues, la que embogia pels diamants, la que freqüentava ambigües amistats (Montgomery Clift, Rock Hudson o Michael Jackson), la que va patir més operacions que ningú, la que lluitava contra la Sida, etc. Una diva i una estrella a la vegada. Una actriu que venia del glamour dels quaranta i que va saber traslladar-lo, amb tot l'equip, a èpoques més mundanes.

Per últim, només dir que un dia li van preguntar a Bette Davis que qui podia ser la seva successora. La gran Davis no trobava cap nom que li pogués fer ombra, però finalment va dir que hi havia una noia que prometia i que no ho estava fent malament... Es referia, com ja està clar, a Elizablet Taylor. La malícia del comentari és que "La loba" ja estava a punt de morir, i la Taylor ja passava dels seixanta-cinc i havia donat pràcticament per acabada la seva carrera.

Disney - Leibovitz

2011-03-17T01:24:00.000+01:00

Ja fa anys que Annie Leibovitz s'ha convertit en la nova cronista gràfica de Hollywood. Després de retratar actors i actrius famosos de les formes més variades i imaginatives possibles, Disney li va encarregar que humanitzés els grans personatges de la casa. I així ho ha fet! I ho segueix fent... de mica en mica, ja que fa poc hem vist per tot arreu la fotografia de Penélope Cruz i Jeff Bridges emulant als protagonistes de "La Bella i la Bèstia". Per petició quasi personal, aquí van vàries imatges de la sèrie... on podreu descobrir a Julie Andrews, Abigail Bresling, Rachel Weisz, Giselle Bundchen, Mikhail Baryshnikov, Queen Latifah, Julianne Moore, Alec Baldwin i Tina Fey. A més, en un any en què Disney està tan present a la meva vida (aviat ho entendreu), el post era gairebé obligat.

Tal com eren... tal com són (I)

2011-03-07T15:27:00.003+01:00

Fa un temps em va arribar a les mans (millor dit, a la pantalla de l'ordinador) una foto de Christopher Walken en la que gairebé no se'l reconeixia. Allò em va fer pensar que la majoria d'actors tenien un passat de sex-simbols o d'intent de sex-simbols, ja que molts d'ells no van arribar a tal... com el cas de Walken. Només per divertir-me vaig rebuscar fotos d'abans i les he comparat amb les d'ara, sobretot perquè a alguns d'ells encara els recordo com en els seus origens i no com la mena de caricatura en la que ara s'han convertit (Travolta és un exemple ben clar).

Continuara...

La "lección" de la familia Coleman

2011-03-03T01:19:00.001+01:00

Crec que només queda una setmana perquè la familia Coleman torni a fer les maletes i marxi de nou de Barcelona, concretament del teatre Borràs (recordem que en el 2010 van estar allotjats al Lliure). Crec que val la pena que qui no l'hagi vist rebusqui a l'Atrapalo, a les taquilles del teatre, al Servicaixa o allà on faci falta... ja que veure "La omisión de la familia Coleman" és gairebé ineludible per a aquells a qui els hi agradi el teatre.

Claudio Tolcachir és l'autor i director d'aquesta petita peça d'orfebreria teatral que ja porta cinc anys voltant pel món i tenint un gran èxit allà on es presenta. Cal recordar, però, que l'obra es va crear (o "cuinar", com ens agrada dir als actors) a la casa particular del mateix Tolcachir, i si no m'enganyen les meves fonts crec que es va estrenar allà mateix. A més, els assajos es feien entre les 12 i les 4 de la matinada, suposo que perquè era la única manera de reunir a tots els actors de la funció. Per tant, un munt de sacrificis i incomoditats a la que no estaríem gaire disposats els "còmodes" actors catalans.

El principal mèrit de "La omisión..." és que en ella tot passa com a la vida, tot és possible, natural i creïble. I sí, els personatges estan una mica a l'extrem i a vegades freguen l'absurd, però les interpretacions són tan impecables que tot es torna veritat. Realment un miracle, ja que costa tant portar la veritat a dalt d'un escenari...!! Tots lluitem perquè això es produeixi, però s'ha de saber molt bé el que es fa si vols que sembli que no s'està fent res.

La setmana passada vaig tenir la gran sort de fer un curs amb el director de tot això, en Claudio Tolcachir. Va ser un curs esplèndid, amb una primera part molt física i una altra que ens va ajudar a reflexionar sobre el pas del text a l'escena. Potser es van dir moltes obvietats... però és que després acostumem a oblidar tan ràpid les regles bàsiques!! Gràcies per recordar-nos que no hem d'oblidar el joc, Claudio!! Si faig teatre, la veritat, és perquè m'agrada jugar... i molt.

Hollywood també celebra el Carnestoltes

2011-03-02T00:38:00.005+01:00

Els Òscars han passat com una exhalació. Han arribat i han marxat, com fan cada any, amb fanfàrries, luxe i avorriment. “The king’s speech” ha estat la vencedora, però el cert és que tal i com es pronosticava des de fa temps la cosa ha estat molt repartida. Només quatre premis s’emportava la cinta anglesa, mentre que “Inception” s’enduia el mateix nombre, però en l’apartat tècnic. “The social network” en guanyava tres, i encara li va faltar el de millor director. D’altra banda, “Alice in wonderland”, “Toy Story 3” i “The fighter” en guanyaven dos cadascun. Tot molt correcte, i força just.

No entrarem aquí a valorar, com han fet tots els diaris, sobre si els Òscars han tornat al conservadorisme d’anys passats . Jo només diré que hi ha cinema més arriscat i modern, i cinema de caire més clàssic. Tant un com l’altre pot ser excel·lent, bo, mediocre... o dolent. Crec que s’ha de ser just i valorar la qualitat dels films, més que les seves ganes de provocació o innovació. En aquest sentit, no tot el que ha votat Hollywood en els darrers anys (les apostes arriscades dels Coen, Boyle, Bigelow i companyia) ha estat sempre el millor de la temporada. Enguany, però, teníem dues bones pel·lícules –una de cada tendència- i finalment s’han repartit força els honors. Cal estripar-se els hàbits per això? Crec que no cal. Crec que cal agrair que el 2010 hagi estat un any de bones cintes i de bon cinema.

El que sí entrarem a valorar més a fons és la cerimònia de diumenge a la nit. No pensava ningú que tenint els presentadors més joves de tota la història dels Òscars, la gala fos tan avorrida i antiquada. I si dic antiquada és perquè tot tenia un aire carrincló i passat de moda. Potser Celine Dion o la coral de nens sobreactuats van tenir alguna cosa a veure amb les meves impressions...

No hi va haver sorpreses massa contundents, ni números musicals de qualitat (Jackman, com se’t troba a faltar!). L’humor era, en general, una mica descafeïnat, i els únics grans moments van ser l’aparició del gran Kirk Douglas i d’un encara graciós Billy Cristal. No m’estranyaria gens que l’any vinent el tornem a veure (sol o acompanyat) al capdavant de la gala...

També cal dir que Anne Hataway semblava una transformista amb tants i tants canvis de vestuari, mentre que James Franco va aparèixer amb un horrible vestit d’imitació Marylin que semblava llogat a Menkes. D’altra banda, Josh Brolin i Javier Bardem van sortir a l’escenari imitant el look de les primeres cerimònies, i no per emular als nuvis gays d’un pastís de casament... tal com vaig sentir que insinuava un “brillant” periodista de la TV-escombraria.

Total, res de nou sota el sol... o les estrelles. Tot estudiat i mesurat per ser políticament correcte. Un gran bany de pulcritud que en moltes ocasions es carrega l’espectacle.

Òscars 2011: L'any de les sorpreses?

2011-02-27T01:02:00.003+01:00

S'acosta la nit dels Òscars. Una nit especial, almenys per a mi, ja que sempre penso que la fan només perquè jo estigui content i feliç. Preparen les millors gales, estiren la catifa vermella i fan un show -millor o pitjor- mentre jo me'ls miro en pijama i sabatilles des de casa, o bé atipant-me de xocolata en un estudi de ràdio. I si una amiga em deia l'altre dia que encara assaja, de tant en tant, el discurs que dirà si li donen l'Òscar algun dia... jo haig de confessar que ja l'he dit mil vegades, ja sigui estenent la roba o viatjant en autobús...

Fa unes setmanes, quan comentàvem les nominacions semblava que "The social network" seria la guanyadora indiscutible ja que havia guanyat tots els premis de la crítica, a més dels Globus d'Or. Però just pocs dies després, els premis més importants dels gremis (actors, directors, productors) anaven a parar a "The king's speech". Això va capgirar-ho tot, ja que al cap i a la fi els que voten en els Òscars són els professionals i no pas els crítics. Per tant, és ben bé un petit misteri el que pot passar demà... Segons diuen, guanyarà la pel·lícula anglesa però el millor director serà David Fincher. També diuen que Melissa Leo perdrà el seu quasi cantat Òscar de secundària per una mala campanya publicitària feta per ella mateixa. Diuen, fins i tot, que "Biutiful" es quedarà amb un pam de nas i que els favorits indiscutibles són Colin Firth, Natalie Portman i Christian Bale... tot i que jo apunto des d'aquí que Geofrey Rush pot donar la sorpresa.

De totes maneres, la sorpresa més gran ha estat una notícia que ha saltat aquesta setmana i que -des d'aquí mateix- fa una competència oberta al blog de l'amic Mr. Mula. I és que resulta que s'ha descobert que un dels sets de rodatge de "The king's speech" s'utilitzava fins fa pocs mesos per rodar pel·lícules de porno gay. No vull ni imaginar la paròdia que pot sortir de tot això... (ànim, senyor Mula). I és que el tartamudeig es pot curar de tantes maneres!!!

(A veure qui endevina quines són les imatges de "The king's speech" i quines no.)

RESSACA POST-GOYA. La gala catalana

2011-02-17T12:09:00.001+01:00

A aquestes alçades ja no cal dir que "Pa negre" va arrasar en els Goya, i que aquests -per un cop a la vida- van parlar clar i català. A aquestes alçades tampoc cal dir que Bardem és l'actor més premiat de tota la història dels Goya (5 estatuetes) seguit de Verónica Forqué i Carmen Maura (4 cadascuna). I per últim, tampoc és cap novetat que Álex de la Iglesia va sortir derrotat, però amb el cap ben alt, sobretot després de dir que el futur està a Internet i que el què cal és mirar d'adaptar-se als nous temps. Tot una declaració de principis... i una mostra de sentit comú.

Tothom s'ha sorprès de que "Pa negre" fos la vencedora d'aquesta edició. La veritat és que qui hagi vist la pel·lícula entendrà que la majoria dels premis guanyats eren merescuts. A més, Villaronga ja es mereixia aquest reconeixement, ja que el seu univers és únic i necessari dins del cinema espanyol, i una de les seves primeres pel·lícules (l'obscura i tèrbola "Tras el cristal") ja forma part de la història cinèfila d'aquest país.

Pel que fa a la gala en si, haig de reconèixer que em vaig avorrir més que l'any passat. En Buenafuene va estar poc més que correcte, i només li recordo un moment brillant: va ser al començament, quan després de despenjar-se de dalt de l'escenari del Teatro Real va dir alguna cosa així com "Esto ha sido una descarga legal". Jo crec que si aquest hagués estat l'únic comentari seu sobre la polèmica de la nit ja n'hi hauria hagut prou, perquè era simple, breu i contundent. En canvi, no ho van ser gens (ni de breus ni de contundents) algunes ocurrències sense gràcia, com allò del micro cantarí (realment patètic) o les interpel·lacions a alguns convidats, que quedaven forçades i no tenien ni la mala llet que s’acostuma a gastar als Òscars ni als Globud d’Or, ni tampoc el bon humor i el bon rotllo que sí havia brillat l’any anterior.

Parlant dels Òscars, sí cal dir que enguany l’escenari va ser el més similar a una gala de Hollywood, i fins i tot el moment del lliurament als òscars de millor actor i actriu va ser una copiada de la fórmula que es van inventar els americans fa un parell d’anys. També el número musical (l’any passat n’hi va haver un de similar) va ser a l’estil holliwoodià, que consisteix en posar uns presentadors que de cop comencen a parlar cantant i es marquen un número en tota regla. Val a dir que Tossar i companyia s’hi van esforçar i van cantar mitjanament bé, però no sé per què... però a mi aquests numerets sempre m’acostumen a fer una mica de vergonya aliena. Ai, no sé... Seran coses meves.

Sigui com sigui, aquesta edició deixarà moments per recordar: Loles León equivocant-se de text i xafant el gag que tenia preparat; Maragall agraint el premi... a la seva doctora DE HOUSTON; Mariscal pixant fora de test; Sardà i Puigcorbé demostrant a tothom com s’ha d’interpretar un esquetx; i, sobretot, en Jimmy Jump interrompent la cerimònia i provocant les franques rialles de les quatre actrius que hi havia a l’escenari. Diuen que Buenafuente es va enfadar com una mona, i segons ha dit ell mateix es va abalançar a sobre del Jump entre cortines i va estar a punt de pegar-li. No sé... jo penso que a qui hauria d’haver agredit és als que van deixar colar a una persona sense invitació, o bé als que malintencionadament li van fer arribar una al senyor de la barretina. Un altre any que me l’enviïn a mi –la invitació- que prometo estar assegudet i amb calma total a una de les butaques del Real, o del lloc on vulguin fer-ho. Bé, cal dir que el Real va lluir i va ser un bon marc per a un espectacle televisiu com aquest, el més vist d’aquell dia... per cert. Qui ho hauria imaginat fa 15 o 20 anys, quan els Goya eren una cosa que es retransmitia per la 2, quasi d’amagat...

Friki, jo? Friki, tu.

2011-02-11T01:07:00.003+01:00

Un dia pel carrer, ja fa anys, algú em va dir "friki". L'estat etílic del subjecte va contribuir a que no perdés la son per aquesta etiqueta, però amb el temps vaig pensar que els borratxos sempre diuen la veritat... segons afirmen els savis. Llavors vaig fer-me un examen i les coses no em quadraven: no he seguit mai amb gaire atenció la saga d’STAR WARS; no he vist ni un sol capítol, ni una sola pel·lícula d’STAR TREK; no he estat mai aficionat als còmics, ni de petit; no he jugat a jocs de rol i no sé com funcionen les cartes de Màgic; la ciència ficció m’agrada relativament poc; no tinc cap cantant, ni músic, ni grup que m’agradi en excés (el fenomen “fan” se m’escapa totalment); les meves lectures no són gaire estrambòtiques; no estic enganxat a cap joc virtual; no tinc avatar; no pinto ni col·lecciono miniatures, etc, etc. La conclusió va ser, per tant, que això de ser friki és molt ampli i que actualment gairebé tothom participa del fenomen. És més, tenint en compte que avui en dia ser normal és d’un avorriment i d’una vulgaritat extrema, potser no és tan dolent ser una mica friki. I és que friki és ser diferent, tenir gustos que no són majoritaris i buscar l’evasió en quelcom “cultural” o lúdic... més que esportiu. I veieu, amb això ja hi combrego més.

A la televisió, els freaks sempre han estat un punt fort. I ja no parlo de personatges puntuals o presentadors estrambòtics, sinó de sèries televisives que han recollit el tema... i n’han fet ficció, sovint divertida i amena. En aquest sentit, “Els joves” seria el gran clàssic, per seguir després amb títols com “Coses de marcianos”, “Una chica explosiva” o les grans sorpreses de les últimes temporades, “The big bang theory” i “Glee”. En tot cas, però, centrem-nos ara en la primera, ja que són totes dues tan interessants que mereixen capítols a part.

El primer cop que vaig veure “The big bang theory” vaig pensar que no escapava pas gens al format de sitcom a l’ús, i que en un moment de gran innovació televisiva, potser no n’hi hauria per tant. Sigui com sigui, aviat em vaig rendir als seus enginyosos guions, a la recopilació de frikades o gags, i sobretot a Sheldon Cooper, un d’aquells personatges que marquen època... com en el seu moment ho fessin Angela Channing, J.R., las Chicas de oro, Alf, la família Simpson, House, etc... per posar només alguns exemples.

El que està clar és que darrera de Sheldon Cooper hi ha un gran actor: Jim Parsons. Un actor capaç d’inspirar tendresa i odi en el mateix minut. Un actor que cau simpàtic malgrat fer d’un inadaptat amb mala llet. Dos Emy’s i un Globus d’Or avalen la seva trajectòria, que potser es limita a aquest paper... però que promet un còmic sensible, intel·ligent i interpretativament molt preparat.

El pitjor de tot

2011-02-04T01:06:00.001+01:00

Un any més, poc abans del lliurament dels Goya, una colla de crítics i cinèfils "cachondos" anuncien els anti-premis; és a dir, uns guardons que premien el pitjor cinema del 2010, tant a nivell nacional com internacional. Aquí teniu l'exquisida collita d'enguany (curiós trobar-hi noms prestigiosos, i fins i tot alguna nominada al Goya):

Cinema espanyol
Pitjor pel·lícula: YoGa “Putty woman”, a DiDi Hollywood, de Bigas Luna.
Pitjor director: YoGa “Muerte entre las flores”, a Fernando León de Aranoa, por Amador.
Pitjor actor: YoGa “Que se mueran los feos”, a Mario Casas, por Tres metros sobre el cielo.
Pitjor actriu: YoGa “La teta y la trompeta”, a Elsa Pataky y Carolina Bang (ex aequo).

Cinema estranger
Pitjor pel·lícula: YoGa “Los antojos de Julia” a Come, reza, ama, de Ryan Murphy.
Pitjor director: YoGa “Vuelve a Alemania, Pepe”, a Florian Henckel von Donnersmarck, por The tourist.
Pitjor actor: YoGa “3D (desenfocados, desorientados y desubicados) a Liam Neeson, Gerard Butler y Ralph Fiennes, por sus trabajos del 2010 (Furia de titanes, El equipo A, Ex-posados, Un ciudadano ejemplar)
Peor actriu: YoGa “Copias certificadas” a Jennifer Aniston, por Love happens, Ex-posados y Un pequeño cambio.

Premis especials
YoGa “Con De la Iglesia hemos topado”, a la ley Sinde.
YoGa “Dónde estará Mi-Ñarro”, al productor de El tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas, O estranho caso de Angelica, La mosquitera, Aita, Blow Horn y Familystrip, entre otras.
YoGa “Chorizos Kaplan: el Gaudí tenía un precio”.
YoGa “Moco deluxe”, al tráiler de Torrente 4.

Un dels nostres
YoGa “Infiltrado”, a Pere Vall (redactor jefe de la revista Fotogramas), por sus trabajos como actor en las películas La leyenda del innombrable, Felipe y Letizia, L’edèn, El asesino a sueldo, Spanish Movie y E.S.O (entidad sobrenatural oculta), entre otras.

Petit tast cinèfil (IV)

2011-01-30T11:47:00.005+01:00

Com cada començament d'any les cartelleres del cinema s'omplen de cinema imprescindible. Venen totes les pel·lícules dels Òscars, les guanyadores dels festivals d'hivern, les estrenes espanyoles més esperades, etc. Abans d'atacar a totes les joies d'aquest primer trimestre, però, fem un repàs a les que ens han arribat entre desembre i gener.

ANIMAL KINGDOM, de David Michod. Donar la volta a un subgènere i sortir-ne sa i estalvi és sempre d'admirar. Aquest és el cas, precisament, d'aquesta brillant pel·lícula australiana que ens fa veure des d'un prisma totalment nou els embolics i les trifulgues d'una família "mafiosa". En realitat, Michod retrata a aquesta singular família des d'un punt de vista quasi quotidià, fixant-se més en les relacions personals i no fent cas dels tòpics. És per això que tots viuen en una casa normal i modesta, vesteixen roba d'estiu, quasi tota l'acció passa a llum del dia, s'estimen (a la seva manera), i tenen valors (també a la seva manera). Atenció a la magnífica Jackie Weaver, que aconseguit colar-se fins i tot a les nominacions dels Òscars, i també atenció al gran Ben Mendelsohn que aviat podrem veure a "The hobbit".

PA NEGRE, d'Agustí Villaronga. Fer una adaptació de l'exitosa novel·la d'Emili Teixidor podia ser un regal però també un parany. Villaronga, en canvi, ha aconseguit versionar el llibre sense trair per res el seu imaginari cinèfil i el seu estil visual i estilístic. Gairebé podríem dir que amb aquesta història ha aconseguit recuperar el to de les seves millors obres: "Tras el cristal" i "El mar". Brillant fotografia i direcció artística (la Catalunya interior i profunda mai havia resultat tan bella i inquietant), magnífiques interpretacions de tots els intèrprets i una bona adaptació del llibre, tasca sempre compromesa i difícil.

THE KING'S SPEECH, de Tom Hooper. Alguns diran que és una pel·lícula senzilla, que no n'hi ha per tant de rebombori ni tantes nominacions als Òscars, però en realitat el que té "The king's speech" és aquella màgia inexplicable que tenen les pel·lícules ben fetes. Res no li sobra, ni res li manca. No és espectacular, ni té grans efectes o grans escenes de masses, sinó ben al contrari. És una pel·lícula basada en la interpretació i el text, una pel·lícula feta amb calma, amb carinyo, i amb tocs de guió que ens l'acosten al cinema actual i no la fan gens encartonada. És una mena de "My fair lady" sense cançons, un pigmalió "monàrquic" i tartamut que transmet valors importants sense resultar empalagosa o sensiblera. Té el to just en tot, i aquest és el seu gran mèrit.

TRON LEGACY, de Steven Lisberger. Prescindible remake o seqüela en 3D d'una pel·lícula de sèrie B dels anys vuitanta. Potser en aquella època la psicodèlia del material i les imatges entroncava amb tot el que es vivia fora de les sales de cinema, però ara la realitat és una altra, i aquests senyors enfundats en malles i corrent a tota velocitat no acaben de convèncer a ningú. Els efectes 3D tampoc no maten, i gairebé demostren que aquest invent pot acabar resultant avorrit i cansar aviat al personal. L'únic efecte curiós és veure com rejoveneixen a Jeff Bridges, a l'estil del que ja es va fer en el seu moment amb Brad Pitt a Benjamin Button.

Òscars gairebé cantats

2011-01-29T00:40:00.012+01:00

Ja tenim nominats als Òscars, i tot ha estat més o menys segons el previst. Hi ha hagut sorpreses, com la de Bardem, però les favorites s'han col·locat ja en línia de sortida. La més beneficiada ha estat "The king's speech", però realment serà la guanyadora? Colin Firth, Natalie Portman o Christian Bale ja poden anar fent lloc a la vitrina? Mèxic guanyarà per fi l'Òscar a millor film estranger? David Fincher serà condecorat com a millor director? Això, i més, una mica més avall.

Tot i que en els últims dies “The king’s speech” ha donat la volta a la truita i ha aconseguit més nominacions que ningú, i també el premi dels productors, val a dir que per a mi la guanyadora serà “The social network”. No és que prefereixi la pel·lícula de Fincher –molt estimable, per cert- sinó que crec que és una pel·lícula quasi generacional, que retrata molt bé una època, un moment històric (l’actual), i que això no escapa als votants dels Òscars. Era arriscat i valent dur aquest projecte a terme, i el cert és que Fincher se n’ha sortit ben airós. A més, premiar aquesta pel·lícula és premiar també –en part- el bon moment de la televisió actual, ja que el seu guionista, Aaron Sorkin, ha estat en els darrers anys un dels artífexs de la revolució televisiva amb els seus guions de “The west wing”.

Pel que fa als actors, sí crec que els favorits seran finalment els guanyadors: Colin Firth, Natalie Portman, Christian Bale i Melissa Leo. No s’esperen sorpreses, tot i que la categoria d’actriu secundària podria donar-nos un ensurt.

Pel que fa a pel·lícula estrangera, crec que Mèxic es tornarà a quedar amb les ganes. “Biutiful”, a part de no ser una gran pel·lícula, quedarà superada per la danesa o la canadenca, que són més del gust de l’acadèmia. El que està clar és que un dels grans films de l’any, la grega “Canino”, resultarà massa crua pels votants...

Si voleu saber molt més sobre els dies previs als òscars, o bé tot els premis aconseguits per les diferents pel·lícules del 2010, aquí teniu una pàgina de confiança i de gran rigor: Los Oscar 2011

I aquí van les nominacions a les categories principals...

MEJOR PELÍCULA
"127 Hours"

"Black Swan"
"The Fighter"
"Inception"
"The Kids are All Right"
"The King's Speech"
"The Social Network"
"Toy Story 3"
"True Grit"

"Winter's Bone"

MEJOR DIRECTOR
Darren Aronofsky "Black Swan"
Joel Coen y Ethan Coen "True Grit"
David Fincher "The Social Network"
Tom Hooper "The King's Speech"

David O. Russell "The Fighter"

MEJOR ACTOR PROTAGONISTA
Javier Bardem "Biutiful"
Jeff Bridges "True Grit"
Jesse Eisenberg "The Social Network"
Colin Firth "The King's Speech"
James Franco "127 Hours"

MEJOR ACTRIZ PROTAGONISTA
Annette Bening "The Kids are All Right"
Nicole Kidman "Rabbit Hole"
Jennifer Lawrence "Winter's Bone"
Natalie Portman "Black Swan"

Michelle Williams "Blue Valentine"

MEJOR ACTOR SECUNDARIO

Christian Bale "The Fighter"
John Hawkes "Winter's Bone"
Jeremy Renner "The Town"
Mark Ruffalo "The Kids are All Right"

Greoffrey Rush "The King's Speech"

MEJOR ACTRIZ SECUNDARIA

Amy Adams "The Fighter"
Helena Bonham Carter "The King's Speech"
Melissa Leo "The Fighter"
Hailee Steinfeld "True Grit"

Jacki Weaver "Animal Kingdom"

MEJOR GUIÓN ORIGINAL

Lisa Cholodenko y Stuart Blumberg "The Kids are All Right"

Mike Leigh "Another Year"
Christopher Nolan "Inception"

Scott Silver, Paul Tamasay, Eric Johnson y Keith Dorringston "The Fighter"

David Speidler "The King's speech"

MEJOR GUIÓN ADAPTADO

Michael Arndt, John Lesseter, Andrew Stanton y Lee Unkrich "Toy Story 3"

Danny Boyle y Simon Beaufoy "127 Hours"

Joel Coen y Ethan Coen "True Grit"

Debra Granik y Anne Rossellini "Winter's Bone"

Aaron Sorkin "The Social Network"

Els romans segueixen a Barcelona

2011-01-23T00:59:00.005+01:00

Hi ha obres que veus programades un any, i el següent... i el següent. I no són les del Paco Morán i en Joan Pera, sinó obres de petit format que persisteixen de forma heroica a les cartelleres, interessant a públics amplis i variats. En aquest sentit, podríem parlar de tots els "Zappings" del Teatreneu, però també de "El síndrome Chukolsky" o recentment del "Nerón", de la companyia La Quadra Màgica. Aquest últim espectacle, precisament, va estrenar-se el juny del 2009, i no dubto que compleixi els 2 anys en actiu. De moment, si voleu, teniu unes quantes funcions programades a Porta 4... la nova sala de Gràcia que està acollint a molts grups nous -i no tan nous- i sempre molt treballadors. Per seguir amb el símil romà: Llarga vida a l'emperador!

Dissabtes de gener i febrer, a les 22h, a PORTA 4
(C/ Esglèsia, 4-6. Local 6).

GOYAS acadèmics... i endogàmics

2011-01-22T11:11:00.000+01:00

Ja fa uns dies que hem conegut les nominacions als Goya d'enguany. I pel que sembla, els acadèmics només veuen quatre o cinc pel·lícules l'any, ja que és entre quatre o cinc títols que reparteixen quasi totes les candidatures. Això ha passat sempre, i la veritat és que és una mica trist, ja que hi ha moltes cintes que podrien haver-se emportat alguna menció. Una d'elles la última d'Achero Mañas, "Todo lo que tú quieras", que ni tan sols ha vist recompensada la brillant interpretació de la nena protagonista, que tothom va comparar a l'Ana Torrent de la primera època. Però bé, ja se sap que mai plou al gust de tothom, i que els amics voten als amics... com en tots els gremis. I en aquest cas han votat també, massivament, al president i a la vice-presidenta de la mateixa institució. Premis endogàmics, vaja!

El que sí sobta d'enguany és que algunes nominacions que estaven cantades no s'han produït (la de Carlos Areces a "Balada triste...") i que algunes d'impensables han pujat finalment al podi. En aquest sentit, què pinta la gran Terele Pávez en actriu secundària quan la seva interpretació és quasi d'actriu convidada per a un "cameo"? I per què es nomina a Ana Wagener per "Biutiful" (pel·lícula que he vist, i encara no recordo quin paper hi fa) en lloc de Maricel Álvarez, que té un paper més destacat i sucós? I per què Carolina Bang aconsegueix nominació com actriu revel·lació quan el més normal és que li caigués un premi YoGa aquest any?

D'altra banda, no m'atreveixo a dir quina pel·lícula serà la guanyadora. Tot apunta a què sigui la d'Àlex de la Iglesia, però ja sabem que els Goya no acostumen a premiar últimament a la més nominada (casos com els de "El bola", "La vida secreta de las palabras" o "La soledad" així ho testimonien). Jo més aviat m'inclino per "Buried", tot i que els votants catalans poden fer molt de mal i decantar la balança cap a "Pa negre", la gran triomfadora dels Gaudí... i tota una agradable sorpresa en l'edició dels Goya d'enguany.

MILLOR PEL·LÍCULA

"Balada triste de trompeta"
"Buried"
"Pa negre"
"También la lluvia"

MILLOR DIRECCIÓ
Alex de la Iglesia "Balada triste de trompeta"
Iciar Bollaín "También la lluvia"
Rodrigo Cortés "Buried"
Agustí Villaronga "Pa negre"

MILLOR DIRECCIÓ NOVELL

Emilio Aragón "Pájaros de papel"
Juana Macías "Planes para mañana"
Jonás Trueba "Todas las canciones hablan de mí"
David Pinillos "Bon apéttit"

MILLOR ACTOR PROTAGONISTA
Antonio De la Torre "Balada triste de trompeta"
Javier Bardem "Biutiful"
Ryan Renolds "Buried"
Luis Tosar "También la lluvia"

MILLOR ACTRIU PROTAGONISTA
Elena Anaya "Habitación en Roma"
Emma Suárez "La mosquitera"
Belén Rueda "Los ojos de Julia"
Nora Navas "Pa negre"

MILLOR ACTOR SECUNDARI
Eduard Fernández "Biutiful"
Álex Angulo "El gran Vázquez"
Sergi López "Pa negre"
Karre Elejalde "También la lluvia"

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA
Ana Wagener "Biutiful"
Terele Pávez "Balada triste de trompeta"
Pilar López de Ayala "Lope"
Laia Marull "Pa negre"

MILLOR ACTOR REVELACIÓ
Juan Carlos Aduviri "También la lluvia"
Francesc Colomer "Pa negre"
Manuel Camacho "Entrelobos"
Oriol Vila "Todas las canciones hablan de mí"

MILLOR ACTRIU REVELACIÓ
Aura Garrido "Planes para mañana"
Carolina Bang "Balada triste de trompeta"
Marina Comas "Pa negre"
Natasha Yarovenko "Habitación en Roma"